Les arrugues de Sevilla
Sevilla és una bellíssima dama amb el rostre solcat per les "arrugues" que expliquen la seva història. I nosaltres hem anat a resseguir-les amb el tou dels nostres dits. La Sevilla romana (el jaciment arqueològic d'Itàlica); la Sevilla àrab (la muralla, la Giralda, la Torre del Oro i el pati de la Catedral); la Sevilla dels reis cristians i dels arquitectes moriscos (els Reials Alcàssers); la Sevilla de l’era de les navegacions, quan va ser la capital del món (el temple i la grada de la Catedral i el barri de l’Arenal), i la Sevilla barroca i contrareformista (el quemadero inquisitorial del Prado de San Sebastián, el monestir de San Isidoro del Campo i el barri de la Santa Cruz, amb l’Hospital de los Venerables, les basíliques de la Macarena i de Jesús del Gran Poder i la parròquia de Santa Ana de Triana).
La Sevilla romana
Itàlica, el jaciment arqueològic situat als afores de Sevilla, ens parla d’una ciutat romana destinada a les elits de la Bètica (alts funcionaris civils i militars de la metròpoli, oficials de les legions —en actiu i jubilats—, i oligarquies econòmiques de les classes indígenes romanitzades i llatinitzades). Itàlica, amb les restes del seu amfiteatre, dels seus carrers —en una altra època porxats— i dels mosaics dels seus palaus, contrastava amb l'Híspalis (sota la part històrica de l’actual Sevilla), més popular, senzilla i desordenada. El guia Alejandro Paniagua, gran coneixedor dels secrets d’Itàlica, ens va il·lustrar amb els detalls de la vida quotidiana d’aquella ciutat romana de luxe, que, a l’època àrab, seria sobtadament abandonada a causa d’un desastre natural.
La Sevilla àrab
Híspalis —la ciutat popular i bulliciosa de la regió durant l’època romana— es va transformar en la Isbiliya andalusina dels emirs i dels califes cordovesos. I de la ciutat àrab vàrem poder observar i imaginar la quotidianitat d’aquell eixam de carrers i carrerons, encerclats per la muralla de tova, i el traçat dels quals encara és perceptible al barri de la Santa Cruz. La quietud i la calma que s’hi respira a primera hora del matí (cap al migdia s’omple del brogit dels veïns i dels botiguers) convida a imaginar aquella Isbiliya genuïnament andalusina, la que va sincretitzar la cultura i la religió del nou poder àrab amb la majoritària base ètnica i cultural indígena, d’arrel llatina, que faria d’aquella ciutat un oasi de tolerància.
La Sevilla dels reis cristians i dels arquitectes moriscos
La Isbiliya andalusina es va convertir en la Sevilla castellanolleonesa. Però la traça dels carrers, de les places i, fins i tot, dels grans edificis, no es va transformar. En la nostra experiència vam fer una immersió en aquella Sevilla mestissa. I ens vam endinsar als Reials Alcàssers, a hora foscant, sense públic, en una visita privada i de la mà del guia Manuel González Lucenilla, gran coneixedor d’aquell fantàstic edifici, format per espais i elements d’arquitectura mudèjar, que ens traslladarien a la Sevilla d’Alfons X o dels Reis Catòlics. Sales, jardins, fonts, decorades amb enigmàtiques sanefes, mosaics treballats i rajoles de colors vius que reunien els dibuixos de la creu cristiana, dels escuts heràldics castellanolleonesos i la cita àrab 'Al·là és gran'.
La Sevilla de l’era de les navegacions
La Baixa Andalusia va ser la plataforma de llançament dels viatges atlàntics que van donar nom a l’era de les navegacions (segles XV i XVI). I Sevilla en va ser el principal punt de partida. Buscant els elements que ens expliquessin aquella època vam ser a la "grada", una estrada de pedra a la paret nord de la Catedral, que seria el mercat d’esclaus més important de l’Europa del segle XVI. Des d’aquella estrada, que guarda —sota les lloses i en silenci— el patiment de milers de persones que hi van ser venudes, vam accedir al temple que, a l’època de la seva construcció (segles XIII i XIV), seria el més gran de la cristiandat. La Catedral és el punt més alt del barri de l’Arenal, que encara conserva el traçat arquitectònic i urbanístic de l’època de les navegacions.
La Sevilla de les persecucions a protestants
Entre la Catedral i l’Arenal, el Postigo de la Atarazana ens va explicar la història de Julianillo, l’impressor que introduïa clandestinament llibres protestants a la Sevilla de la contrareforma (1557): la seva detenció, al Postigo, l’interrogatori, a les masmorres del castell de San Jorge, i la seva execució, al Quemadero del Prado de San Sebastián. Vam fer aquell camí per a imaginar aquella tràgica detenció i la caiguda de la xarxa clandestina protestant, amb epicentre al monestir jerònim de San Isidoro del Campo. Vam ser a San Isidoro i ens vam passejar pel seu silenciós claustre i pels seus misteriosos passadissos, que, malgrat la terrible repressió desfermada, han conservat representacions pictòriques en clau, al·legòriques de l’ofici religiós reformista.
La Sevilla de la Contrareforma
Sevilla té una cultura religiosa molt arrelada, que és la suma d’una tradició que, molt probablement, es remunta a les civilitzacions autòctones de l’antiguitat tartèssia, i a l’espessa capa del catolicisme radical i contrareformista que cobriria aquella societat a partir de la caiguda de Julianillo i de la comunitat jerònima de San Isidoro (1557). Per a entendre-ho, vam ser a l'Hospital de los Venerables (un asil religiós del segle XVII) i als temples més populars de la Sevilla barroca: les basíliques de la Macarena i de Jesús del Gran Poder, i la parròquia de Santa Ana de Triana, que explica la història d’un barri que va néixer a l’altra banda del riu a l’època d’or de la ciutat per a concentrar els segments socials més humils (pescadors, jornalers, esclaus negres alliberats).
La Sevilla enogastronòmica
Sevilla és un gran centre enogastronòmic. I vam recórrer les tavernes i els restaurants més reputats i més populars alhora. Vam fer una immersió en la cultura gastronòmica de la ciutat, als restaurants El Sembrao —al nucli històric de la ciutat, a tocar del carrer Sierpes— i Manolo León —un antic palauet nobiliari entre la Macarena i l’areny del Guadalquivir—, amb sengles degustacions de tapes i platillos i de vi de la vella Bètica. I El Postiguillo —a tocar de les velles drassanes i de l’indret on va caure Julianillo—, amb una degustació de guisats i de truites. I vam fer una immersió en la cultura enològica, popular i festiva sevillana a la cerveseria El Tremendo, a prop de Las Setas, considerada pels sevillans el temple de la cervesa de Sevilla.
