Fa 1.313 anys els exèrcits àrabs travessaven l’estret de Gibraltar i desembarcaven a la Península. Aquella operació militar, dirigida pel general àrab Tāriq ibn Ziyād, no tenia el propòsit de conquesta, si més no, inicialment. Però la devastadora derrota de l’exèrcit visigòtic hispànic als arenys del riu Guadalete (a l’Andalusia atlàntica) i la misteriosa desaparició del rei Roderic (el “don Rodrigo” de la historiografia espanyola) al desert d’Écija (a la vall mitjana del Guadalquivir) van canviar el signe de la història. Tāriq i el seu lloctinent Mussa, desobeint les ordres del califa de Damasc, es van endinsar a la Península, i la van conquerir amb un curiós sistema de pactes de submissió (sense grans vessaments de sang) i hi van posar les bases d’un estat que evolucionaria d’una manera absolutament genuïna i singular.
Al-Àndalus (primer emirat i després califat) i Còrdova, la seva capital, esdevindrien un món propi i particular dins l’univers àrab, resultat del sincretisme entre la nova cultura dominant (l’àrab amb una forta influència dels antics territoris bizantins de la Mediterrània oriental) i la mil·lenària cultura indígena (l’evolució de la societat tartèssia amb les posteriors influències púnica, romana i visigòtica). Aquest món propi i particular va tenir una importància cabdal en la història de l’Europa medieval. Còrdova, capital d’al-Àndalus, va ser la ciutat més poblada, més rica, més culta i més luxosa d’Occident durant l’alta edat mitjana (segles VIII a XI). La Còrdova d'al-Àndalus era una ciutat de 500.000 habitants, en una època en què Barcelona en tenia 5.000 i Roma, “urbi et orbi” de la cristiandat, en tenia 50.000.
Els invasors sempre van ser una minoria. Els historiadors estimen que la suma d’àrabs i berbers que van participar en el procés de conquesta i colonització musulmanes no va passar mai del 10% del total de la població peninsular. Fins i tot a les zones on aquell nou escenari va arrelar amb més intensitat. I això explica la força de l’element indígena en totes les manifestacions de la cultura i de l’art. Còrdova no va ser mai àrab. Mai. Va ser andalusí, que és l’expressió genuïnament autòctona del resultat d’aquell procés de sincretisme. I va ser multicultural. Al costat de l’elit àrab hi van florir les comunitats berber (arribada amb la conquesta), jueva (que ja vivia a la zona des de la diàspora del segle I) i muladí (la gran massa indígena arabitzada i islamitzada). Sense oblidar els misteriosos eunucs, d’origen eslau.
Còrdova va ser el “far d’Occident”. Ciutat de grans arquitectes i urbanistes. De grans metges i científics. De grans astrònoms i filòsofs. Àrabs, jueus i muladís. Ciutat del poder i bressol de grans revoltes socials (les primeres a l’Europa medieval). Ciutat pionera de la cultura de l’aigua —en plena edat mitjana!— i nucli d’irradiació del coneixement, molt per davant de la Roma de l’època. Còrdova va ser la gran capital de l’Europa de l’any 1000 (de la musulmana i de la cristiana). Ciutat de califes de pèl roig i d’ulls clars, fills de concubines basques i eslaves. Ciutat d’ambiciosos generals, com Al-Mansur, que devastaria Barcelona, i que, sense voler-ho, precipitaria la primera independència dels comtats catalans. O de misteriosos califes, com Al-Hakim, que, víctima de les intrigues de palau (parents, eunucs, cancellers i concubines), moriria refugiat a Lleida.
Això és el que “descobrirem”. Aquella Còrdova que no ens han explicat mai. Aquella al-Àndalus que la historiografia nacionalista espanyola havia presentat, falsament, com el gran enemic a abatre de l’Espanya del “Cid Campeador”. Còrdova i al-Àndalus són una cosa molt diferent del terrible discurs de l’escola franquista, el del “moro infiel” i el “triunfo de la cruz”. Són un capítol imprescindible de la nostra història —la de tots els europeus—. Còrdova és la Mesquita, espai de culte i centre de poder a cavall de l’any 1000. És la Judería, el call més potent d’Europa durant l’època califal, i que ens ha deixat extraordinaris testimonis de la seva existència. És la Medina Azahara o l’Alcasser, el gran palau-jardí dels califes. És els Patios, els testimonis d’un estil constructiu que s’ha mantingut inalterable durant 2.000 anys.
Còrdova és el sabor de Damasc i l’olor de Jerusalem, però florida a la terra d’al-Àndalus, a la terra de Sepharad, al confí d’Occident, la terra del mític rei tartessi Argantoni, que va viure 120 anys i que és la representació de l’element ètnic i cultural indígena. La terra de l'enigmàtica societat que, amb l’arribada de Tāriq i la seva gent, sorprenentment va abraçar la nova cultura i la nova confessió sense violències. Nosaltres us proposem l’aventura de desentranyar aquests misteris. La descoberta dels enigmes que han cobert la veritable història de Còrdova i d’al-Àndalus, a través d’un viatge immersiu de cinc dies a les arrels d’aquella genuïna i particularíssima societat. La descoberta de la veritable història que ens ha estat deliberadament ocultada pel nacionalisme espanyol. Còrdova és l’antítesi del Cid Campeador. Còrdova és cultura i és art.