La tradició cosmogònica basca, elaborada fa un mínim de set mil anys, i que vol explicar l’origen de l’univers, diu que a l’alba dels temps, la tenebra ho cobria absolutament tot. Les dones i els homes vivien a l’interior de boscos inhòspits, atemorits per la foscor i pels dimonis que hi campaven lliurement. Fins que, en algun moment, li van implorar a Ama-Lur (la Mare Terra) una mica de llum. Diu la tradició que, en aquell instant, Ama-Lur es va compadir d’aquelles pobres criatures atemorides i les va regalar Ilargia (la Lluna). La tenebra s’havia convertit en penombra. Però la claror era insuficient i els dimonis encara senyorejaven el món.
Llavors li van implorar una mica més de llum. I Ama-Lur es va tornar a compadir d’aquelles pobres criatures atemorides i els va regalar Eguzki (el Sol), que amb les primeres llampades va foragitar els dimonis. Ama-Lur es va quedar pensativa, i després d’una llarga reflexió els va imposar un pacte. Els va dir que mai havien de perdre la memòria del seu origen, aquella sinistra tenebra que, paradoxalment, els havia convertit en éssers resilients. I perquè mai no perdessin aquesta memòria, els ho recordaria cada dia, amb un cicle etern format per Egunekoak (la claror d’Eguzki, que simbolitza la vida) i Gavekoak (la penombra d’Ilargia, que recordava l’època fosca, la mort).
Aquest i altres relats fantàstics serien la columna vertebral d’una religió ancestral que el poble basc va professar durant mil·lennis. Una religió amb una litúrgia pròpia, oficiada per dones sàvies que les jerarquies eclesiàstiques, durant el procés d’evangelització del poble basc, van assenyalar i estigmatitzar com a bruixes. Dones sàvies que van ser massacrades en un dels episodis de cacera de bruixes més cruel i sagnant de la història europea. Dones sàvies que van deixar el testimoni d’una cultura i una història tràgicament truncades, però que —després de segles d’ocultació— viu una època de recuperació i difusió que descobrirem.
Baiona, el nostre camp base
Baiona, capital històrica de Lapurdi (la façana marítima d’Iparralde), serà el nostre camp base. Aquesta petita ciutat de 50.000 habitants és el testimoni més evident de la història medieval i moderna del país. La seva arquitectura i el seu urbanisme ens revelen una ciutat fronterera, que ha estat —històricament— l’espai de sincretisme de les cultures que han estat presents al territori. Els seus molls fluvials, els seus ponts sobre els rius Errobi i Ador, i les façanes dels edificis religiosos, militars i civils de la seva trama urbana històrica, ens revelen l’existència d’un domini altern, anglès i francès, i d’un espai de trobada entre les cultures basca i occitana.
Sara, la catedral de la bruixeria
Sara és un dels grans santuaris de la bruixeria basca. D’aquella religió ancestral que va ser perseguida i reclosa en la clandestinitat. Sara és una petita vila sobre la “muga” (l’artificiosa línia fronterera hispanofrancesa), de tradicional arquitectura basca. Assolellada però silenciosa, sembla que, encara, no s’ha reposat de les terribles caceres de bruixes de principis del segle XVII. No debades, als afores de la vila hi ha les Coves de Sara, una de les “catedrals” de la bruixeria basca. Un espai ancestral de cerimònies que ens transportarà i ens endinsarà en un món de mite, màgia i religió desconegut i sorprenent.
Ainhoa i les caceres de bruixes
Ainhoa és l’altra cara de la moneda. Aquesta petita vila, actualment ostenta la categoria de “poble més bonic” d’Iparralde. Però el que ens hi porta és la seva estranya església barroca, que revela el que va venir després de les grans caceres de bruixes dels segles XVI i XVII. Adossades a les parets, s’hi van construir dues sinistres balconades que tenien el propòsit d’encabir tots els feligresos conversos. I a fora, a la silenciosa sagrera, l’ezkoa (el seient de la guardiana dels difunts) i la jarleku (l’espelma que prefigura Eguzki) conviurien amb les creus cristianes de les tombes, creant un sorprenent escenari de superposició de cultes.
La “muga” dels contrabandistes
La muga que artificiosament separa els dos vessants de la nació basca (la peninsular i la continental) no ha estat mai una veritable frontera. Els bascos, de la muga n’han fet virtut. I el contraban ha estat l’origen de grans nissagues de comerciants i industrials del país. La millor manera de conèixer la muga és amb el tren de Larrun, un històric cremallera que, a través de les crestes del Pirineu i resseguint el trencaaigües de la serralada i els passos de contrabandistes, ens conduirà fins al cim de Larrungo Mendi (la muntanya de Larrun), des del qual és possible veure la totalitat d’Iparralde (les costes, els rius, els boscos, els prats, els pobles i les ciutats).
El país de Bearn, l’esquena d’Iparralde
Bascos i occitans sempre han tingut una relació tensa. El mot “xarnego” (fill d’un basc i d’una occitana, o a la inversa) té el seu origen en aquesta tensa relació, que es remunta a l’antiguitat. Ni els romans, amb la seva dèria uniformista, van aconseguir posar-hi fi. En la nostra immersió en el món basc, coneixerem la gènesi d’aquesta rivalitat, visitant les dues viles bearneses que han tingut més relació i més tensió amb el món basc: Sauvaterra i Ortès. En aquest racó d’Occitània, hi sentirem el gascó, el dialecte occidental de l’occità, que encara és viu. I, fins i tot, podrem interactuar amb aquesta llengua i amb els seus parlants, i descobrirem per què és tan semblant al català.
Donibane Lohitzune i els baleners
Euskal Herria salta a la modernitat amb la pesca de la balena (segles XIV, XV i XVI). La pesca de la balena, un dels negocis més rendibles de l’època, va transformar aquella societat. Els pòsits bascos construirien vaixells que els portarien a Amèrica (molt abans que Colom, però sense saber que allò era un altre continent), i crearien instruments de protecció social (les pensions de viudetat i d’orfenesa per als familiars dels mariners morts en campanya). Donibane Lohitzune (Saint Jean-de-Luz, en francès) va ser el gran port balener d’Iparralde. Els carrers i places de la seva trama històrica, amb les seves cases i casalots, ens explica aquesta història que volem conèixer.
La drassana de Pasaia Donibane i el balener del segle XVI
Un projecte modern i atrevit ha recuperat una activitat històrica i tradicional: la vella drassana basca. Pasaia Donibane serà la nostra incursió a la part peninsular d’Euskal Herria, per a conèixer de primera mà tots els secrets del procés de construcció d’un vaixell balener del segle XVI. La drassana artesana Albaola Itsas Kultur Faktoria ens mostrarà, pas a pas, tot el procés de construcció d’una nau balenera com les que, a mitjan segle XV, van solcar les aigües de l’oceà —resseguint les costes d’Aquitània, Bretanya, Irlanda, Islàndia i Groenlàndia— fins a arribar als bancs de pesca de Terranova i a les platges de Saint-Pierre-et-Miquelon.
Un passeig navegant per la costa de Jaizkibel
No es pot entendre la simbiosi entre la societat basca i la mar, si no es té una visió que complementi tota l’experiència adquirida a terra. La mar és el camí per on el poble basc, històricament, es projecta al món. És “Itsas Gorri” (el mar vermell a l’hora del crepuscle, protagonista de molts relats fantàstics de la cosmogonia basca). I això és el que cercarem amb aquesta experiència: un passeig navegant amb el tonyiner Mater, un vaixell modern —inicialment avarat per a la pesca d’altura—, que fa navegacions molt personalitzades, resseguint l’escarpada costa de Jaizkibel, mostrant l’aigua i la terra, la flora i la fauna, amb una òptica ecologista i un propòsit il·lustrador.
Aquesta és la meva proposta, la nostra proposta, per a una experiència immersiva en la cultura i la història basques, que serà inoblidable per a tots els que en gaudim. Bruixes sàvies, formidables relats fantàstics, inquietants caçadors de bruixes, imponents penya-segats, boscos misteriosos, coves enigmàtiques, pobles de pessebre i vaixells majestuosos. Ama-Lur —la Mare Terra—, Ilargia —la Lluna—, Eguzki —el Sol—, Basajaun —el senyor dels boscos i protector de totes les criatures que hi viuen—, Itsas Gorri —el mar vermell del crepuscle—, etc. Euskal Herria a les vostres mans. Euskal Herria, gure esku dago! Us hi espero! Us hi esperem!