Ens n’anem a la part més desconeguda de Sicília, la més allunyada del nostre punt geogràfic i la més misteriosa. Una Sicília orientada clarament cap a llevant i que, històricament, ha estat el ressò de les cultures de la Mediterrània oriental: grecs, fenicis, bizantins i àrabs. Una Sicília marcada per la tragèdia del devastador terratrèmol del 1693 —fa 330 anys—, que es va haver de reconstruir quasi de bell nou, i que va donar com a resultat un nou escenari arquitectònic i urbanístic admirablement compacte: la Sicília que alberga les concentracions més grans del món d’arquitectura i urbanisme barrocs. Aquesta és la Sicília que descobrirem.
Catània, capital històrica i camp base
Descobrirem Catània (330.000 habitants); la capital històrica del regne medieval de Sicília serà el nostre camp base. Catània és la ciutat més elegant de Sicília. El seu vial principal, la Via Etnea, traçada seguint la línia imaginària que uniria el port de la ciutat i el cim del volcà Etna, és un carrer atapeït de palaus civils barrocs espectaculars, alguns dels quals, com la universitat —fundada pel rei catalanoaragonès Alfons el Magnànim (segle XV)—, expliquen la profunda relació entre Sicília i Catalunya. I la seva plaça del Duomo (de la basílica de Sant’Àgata), que és l’únic lloc on es fa visible el gran misteri de la ciutat: el riu que després del terratrèmol va quedar soterrat. En un racó de la plaça, hi ha esvoranc profund però discret que desvela i mostra l’existència d’aquest misteriós curs fluvial.
Catània quotidiana
No obstant això, Catània no és tan sols barroc. També és quotidianitat. Però una quotidianitat marcada per la tradició siciliana. La Catània viva que descobrirem és al mercat de la Pescheria, a tocar del port, amb les seves parades de peix, carn, verdures i aliments cuinats disposades sobre un laberint de carrers i carrerons. El mercat de la Pescheria és un lloc ideal per a esmorzar-hi o dinar-hi, a peu plantat o assegut en una terrassa. La Catània viva que descobrirem és també al barri dels pescadors, que, encara avui, conserva l’estètica i l’essència tradicionals que havíem vist a través del cinema italià de la postguerra. I són també les terrasses al voltant de San Benedetto (el monestir més gran del món), que permeten contemplar el pas del temps a una escala humana, amb aquella proverbial parsimònia siciliana.
Siracusa i el seu barri insular d’Ortigia
També descobrirem Siracusa, situada 60 quilòmetres al sud de Catània, d’origen grec, però que —a diferència de Catània o Messina— conserva un importantíssim patrimoni antic (de la Grècia i la Roma antigues) que ha transcendit fins a l’actualitat. No és tant que el terratrèmol del 1693 hagués estat menys devastador, com que la Neàpolis (l’eixample romà) va ser abandonada a les acaballes de l’Imperi i, posteriorment, ningú no hi va edificar res. La Neàpolis de Siracusa ens explica com s’articulava aquella societat de l’antiguitat. Però no és l’únic recurs de la ciutat. Descobrirem, també, el barri insular d’Ortígia, una illa quasi enganxada al continent, que ha estat permanentment poblada des de fa 3.000 anys. Per Ortígia hi ha passat grecs, romans, bizantins, àrabs, normands, alemanys, catalans i napolitans. I en l’actualitat és un barri viu de carrers i carrerons.
Messina i la pasta siciliana
També descobrirem Messina, situada a 90 quilòmetres al nord de Catània. Messina és al vèrtex nord-oriental de l’illa, a tir de pedra de la punta de la bota italiana, que és perfectament visible des del cim del campanar del Duomo. Messina és una ciutat senyorial, edificada —quasi per complet— després dels terratrèmols del 1693 i el 1908. Però conserva part dels seus testimonis medievals. El Duomo i el petit temple gòtic de l’Annunziata dei Catalani, situada al centre de l’antic barri català de la ciutat, que ens explica la idea imperial de l’expansió medieval catalana. A Messina hem previst una immersió en la cultura gastronòmica italiana. Anirem a una casa particular i ens impartiran un taller de cuina. El resultat del nostre aprenentatge —la pasta— serà aquell dia el nostre dinar. I durant el mateix dia, descobrirem Taormina, anomenada "la perla de Sicília".
Taormina i Noto
Taormina, disposada en una balconada natural sobre la Mediterrània, fa olor de sal i té el color del mar. I els seus carrers ens transporten a la Sicília del segle XIX. La de les tartanes profusament decorades i la de l’emigració americana. Ben al contrari que a Noto, una petita ciutat a 90 quilòmetres al sud-oest de Catània, en una zona de muntanya mediterrània dominada pel blat i la vinya, que serà la nostra darrera descoberta a la Sicília oriental. Noto és una ciutat-palau que, durant l’Antic Règim, va ser residència de les nissagues latifundistes sicilianes de la contrada. Noto, totalment devastada pel terratrèmol del 1693, va esdevenir l'aparador més vistós d’aquelles oligarquies sicilianes, enfrontades a la Màfia d’extracció popular i que acabarien sucumbint a la guerra i a la modernitat. Noto és, també, la història de Sicília que descobrirem.
