Andalusia ha estat una experiència extraordinària que ens ha posat davant dels ulls, al damunt de les mans i a sota dels peus els testimonis que expliquen una llarga història que es remunta a l’antiguitat i que té els seus punts culminants durant la conquesta romana de la vall del Guadalquivir (segle II aC), durant la plenitud de l’estat àrab d’al-Àndalus (segle X) i durant l’era de les navegacions (segles XVI i XVII). A Sevilla, a Còrdova, a Jerez i a Cadis hem conegut testimonis monumentals que expliquen aquests moments culminants. Un viatge a través de la història, de la cultura, de la tradició, de la gastronomia i de l'enologia de la Baixa Andalusia, el país dels capvespres màgics.
La Itàlica romana, a pocs quilòmetres de Sevilla, fundada al segle III aC amb legionaris jubilats de la Lloba Capitolina. Itàlica, ciutat natal dels emperadors Trajà i Adrià, és el precedent més remot del sistema modern de pensions. La Còrdova, emiral i califal, capital cultural i demogràfica del món durant l’alta edat mitjana. Bressol d’artistes i de científics que van meravellar l’Europa de l’època. La Sevilla del Renaixement, plataforma de llançament dels viatges atlàntics a la conquesta dels mars i dels oceans, i centre financer del món. La Jerez vitivinícola, pionera dels moviments proletaris i revolucionaris andalusos. I Cadis, la ciutat més antiga de la Mediterrània occidental.
Sevilla, la capital d’Andalusia
El primer contacte amb la Baixa Andalusia (el propòsit de la nostra experiència) el vam tenir a Sevilla. Actualment censa 703.000 habitants, però en els seus remots orígens, cap al 700 aC, sobre un solar que en l’actualitat es correspondria al nucli del barri històric (carrers Sierpes, Cuna, Puente y Pellón), Sevilla —en aquell moment anomenada Hispal— no era més que una petita ciutat de poc més de mil habitants, formada pel mestissatge de la població indígena de la zona —els famosos tartessis— i els comerciants fenicis arribats des de l’altre extrem de la Mediterrània. No obstant això, Sevilla ja capitalejava (era el centre polític i militar de la vall del Guadalquivir).
I els romans no la van voler violentar. A diferència del que passava en altres ciutats, fins i tot entre els aliats de la Lloba Capitolina, els pobladors d'Hispal van ser respectats i els legionaris se’n van anar a Itàlica. Precisament, la nostra primera immersió en les profundes arrels de la ciutat i de la societat sevillanes va ser a Itàlica. Vam passejar per l’arena i per les galeries de l’amfiteatre, i pel voral de les domus, que conservaven els paviments de mosaic que les distingien en la cursa per demostrar qui era la família més poderosa i més tirànica. Itàlica ens va revelar que el món romà va ser l’expressió de la brutalitat més extrema, disfressada amb una falsa percepció de pau i d’ordre.
De l’època romana (segles III aC a V dC) vam saltar a l’àrab... o andalusina (segles VIII a XV), per a ser més precisos. Perquè Sevilla i Còrdova ens van revelar que al-Àndalus va ser una realitat política i cultural genuïnament peninsular. Després de la desintegració del califat (segle XI) seria la seu d’una taifa. Els seus monarques van construir un palau —actualment anomenat Reales Alcázares— que, després de la conquesta castellanolleonesa (1248), passaria a ser la residència dels reis cristians, i que nosaltres vam recórrer per tots els seus racons de la mà d’en Manuel González Lucenilla, una de les persones que més profundament coneix la casa, i que millor transmet —d’una manera entusiàstica, amena i didàctica—, la seva història i la història de la ciutat.
Els Reales Alcázares i la catedral són els edificis històrics més voluminosos i espectaculars de Sevilla. Però la ciutat no s’acaba aquí. Més aviat comença aquí. I a partir d’aquest conjunt monumental ens vam aventurar a recórrer els carrers i carrerons i les places i placetes de la Sevilla més popular i castissa: els barris de La Santa Cruz (amb la sinagoga-església de Santa Maria la Blanca), de La Alfalfa (on teníem l’hotel), de La Encarnación (amb El Tremendo, la millor cervesa de Sevilla), d'El Arenal (amb El Postiguillo, temple de la gastronomia andalusa a l’abast de totes les butxaques) i de Triana (seu de les germandats processionals més arrelades i de les tavernes més populars).
No vam renunciar a pujar per les rampes que condueixen al cim de la Giralda (minaret de la mesquita-campanar de la catedral) i de la Torre del Oro (el far-fortalesa del port històric). Però, encara menys, a carrerejar calmadament (perdre’s, en diuen alguns) per aquests barris castissos, que ens van mostrar la Sevilla de l’era de les navegacions, dels grans viatges atlàntics dels segles XVI i XVII. Aquella Sevilla que va ser una de les grans ciutats d’Europa, i que va ser, també, la capital financera del món: la Casa de Contratación (el monopoli del comerç amb les colònies hispàniques d’Amèrica) i les grades de la catedral (el principal mercat d’esclaus d’Europa).
No vam marxar de Sevilla sense conèixer un edifici misteriós i enigmàtic, desconegut, fins i tot, per la immensa majoria de la ciutadania sevillana: el monestir de San Isidoro del Campo, a Santiponce (a pocs quilòmetres al nord de la capital). A mitjans del segle XVI, la seva comunitat jerònima i una part de les classes mercantils sevillanes d’origen estranger (catalans, genovesos, francesos, bretons, flamencs, anglesos) van ser el bressol clandestí del protestantisme a la península Ibèrica. Una experiència que va acabar de forma sobtada i tràgica quan els oficials de la Inquisició sevillana van interceptar un carro de llibres prohibits que es dirigia al monestir.
L’últim dia a Sevilla va ser una mena d’exercici personal introspectiu. El programa del viatge contemplava que seria “de lliure disposició”, i el grup es va dispersar buscant aquell misteri no resolt. Uns van anar al Mercat de Triana, per esbrinar què mengen els sevillans: els aliments que formen part de la seva dieta quotidiana. Altres van anar a la plaça España, per esbrinar com es relaxen els sevillans: les estones de meditació contemplativa. Altres van anar a la centenària confiteria La Campana, per esbrinar com els sevillans endolceixen la vida. I, encara, altres van anar a la basílica de Jesús del Gran Poder, per esbrinar què hi ha de cert de la proverbial fe dels sevillans.
Còrdova, la vella capital califal
La nostra immersió en la història i en la quotidianitat cordoveses va començar un matí assolellat però fred. Còrdova (326.000 habitants) no és Sevilla. El cel de la capital andalusa dibuixa els capvespres més espectaculars de la Península, de colors càlids que suggereixen una primavera eterna. En canvi, el cel de Còrdova dibuixa uns crepuscles espectaculars, de blaus-rojos intensos que delaten que la ciutat és a l’abast del rigor climàtic de serra Morena, i que contrasten amb el color de la pedra dels seus grans edificis històrics. Còrdova se’ns va presentar des del riu. Solemne, serena. Amb la seva mesquita-catedral que perfila l’inconfusible skyline de la vella capital califal.
Còrdova va ser romana. I queda el pont que travessa el riu com el testimoni d’una època. Però la seva etapa de plenitud va ser durant l’època andalusina. El segle X és el “segle d’or cordovès”. Durant aquella centúria, Còrdova seria la capital demogràfica, econòmica, cultural i científica de l’Occident europeu. I aquesta plenitud es faria patent amb la mesquita, una obra mestra de l’arquitectura i de l’enginyeria andalusina que, passats mil anys, encara ens meravella. La vam conèixer, per tots els racons imaginables i inimaginables de la mà de la Toñi Benavente Vega, una de les persones que té un coneixement més profund del gran temple califal, i que millor transmet —d’una manera entusiàstica, amena i didàctica— la seva història i la història de la ciutat.
Còrdova no és només la mesquita. Nosaltres volíem conèixer l'essència i la quotidianitat de la ciutat i de la seva societat. I la mateixa Antonia ens va conduir als patios cordobeses, cases que tenen una llarga història que remunta a l’època andalusina, i que són, encara, llars on la vida de les famílies que les habiten hi discorre de forma quotidiana. Allà vam conèixer els seus actuals veïns. Ens els van presentar i ens van explicar per què la casa s’articula al voltant del pati interior (herència romana i àrab), per què les obertures —finestres i balcons— són a l’interior (herència àrab), i el perquè de les torretes amb flors a les façanes (per estabilitzar la temperatura del pati i de la casa).
Jerez, la capital dels cellers
Jerez (215.000 habitants) no s’assembla a cap altra gran ciutat de la Baixa Andalusia. Ni és a la vora d’un riu, ni és al costat del mar. Jerez és dalt d’un puig que domina la vall del riu Guadalete (molt a prop d’on el rei Roderic va signar la fi de la monarquia visigòtica, que, diguin el que diguin, mai va ser el precedent de l’actual estat espanyol). Jerez, dalt del turó, domina una vall totalment coberta de vinya i la seva economia local i la seva història moderna i contemporània giren, quasi exclusivament, al voltant de la fabricació de destil·lats. Jerez va ser, amb Sevilla i Màlaga, un dels tres focus primigenis de la industrialització andalusa. I el pioner en la reivindicació dels drets de la classe obrera.
I això és el que vam anar a conèixer a Jerez. Vam visitar uns cellers fundats a principis del segle XIX que escriuen la història d’aquella societat local: l’aparició de les primeres nissagues de productors de vi, principalment forasteres; l’ambició per posar els vins locals al mapa d’Europa; la formació de les primeres classes proletàries de la història andalusa; la creació de la Mano Negra, una de les primeres organitzacions revolucionàries de la història peninsular, i l’execució de set obrers, en una de les primeres manifestacions de repressió oligàrquica i governamental de la història espanyola contra el moviment obrer. No vam marxar sense fer un tast de vins.
Cadis, la “Tacita de Plata”
Cadis (117.000 habitants) és l’antítesi de Jerez. Cadis és del color de l’aigua (el mar l’envolta per tot arreu, excepte per l’istme), i Jerez és del color dels fulls dels ceps (les immenses vinyes que la guarden pels quatre costats). Cadis també és groga, pel color de la pedra calcària dels edificis de la seva part històrica, i Jerez és blanca, per la calç amb què es pinten i es repinten les parets dels seus cellers. Cadis fa olor de xocolata i Jerez de vi. Cadis és calma i serenor, i Jerez és feina i brogim. La Tacita de Plata se’ns va presentar com una ciutat plàcida i polida, feta a la mesura dels seus veïns, que li demanen a la vida que transcorri amb la calma necessària per ser assaborida amb els cinc sentits.
La primera experiència gaditana la vam viure a l’oratori de Sant Felip Neri, un temple neoclàssic on es va debatre i redactar la Pepa, la Constitució de 1812. També vam visitar la catedral, un gran edifici barroc, fet a la mesura d’una ciutat que volia desplaçar Sevilla del paper de capital. Però allò que buscàvem de Cadis ho vam trobar al mercat. Allà vam dinar en un establiment de cuina local, que ens va apropar a la història de la societat andalusa. La cuina i la dieta alimentària com a elements que expliquen la tradició i la història d’una societat. Què més podíem demanar? La Baixa Andalusia és, també, un deliciós guisat: unes carrilleras. O un deliciós fregit: uns calamarcitos. Una experiència inoblidable que ens ha permès conèixer, de debò, la veritable Andalusia.
