Aquitània ha estat una experiència extraordinària que ens ha posat al davant dels ulls, al damunt de les mans, a sota dels peus, els testimonis que expliquen la gènesi de la història de Catalunya durant la poc coneguda època de la Marca de Gòtia i dels primers comtes carolingis del territori, dels segles VIII i IX. Aquella Catalunya primigènia va ser engendrada a Aquitània, un dels principals escenaris de la història medieval i moderna europea, per personatges com Lluís el Pietòs, fill i hereu de Carlemany. Que expliquen, també, la relació entre Elionor d’Aquitània —la dona més poderosa de l’edat mitjana europea— i el seu descendent, el Princep Negre, amb la nissaga reial catalana dels Bel·lònides, durant els segles XIII i XIV.
I que expliquen la profunda —i desconeguda— implicació dels catalans en la guerra dels Cent Anys (segles XIV i XV), a través de figures polítiques extraordinàries com Violant d’Aragó, primogènita del rei Joan I, creadora del mite de Joana d’Arc i arquitecta de la França moderna. Però allà on hem parat més esment és en els petits fets de la microhistòria. I hem conegut la tragèdia d’aquells aquitans anònims que, durant i després de les mal anomenades Guerres de Religió franceses (segles XVI i XVII), van emprendre el camí de l’exili i van trobar un futur al nostre país. La Catalunya moderna té una profunda i marcada empenta aquitana, que, amb la resta dels exiliats occitans, va duplicar la població i va canviar per sempre la fesomia del país.
Els aquitans, amb la resta dels exiliats occitans dels segles XVI i XVII, van duplicar la població catalana, van importar una cultura de treball protestant, van transportar la llengua catalana a la modernitat i van canviar, per sempre, la fesomia del país
Aquitània, la llengua
Al posar els peus al país, el primer que vam fer va ser parar l’orella per a esbrinar quina és la llengua de les places i els carrers. Sabíem que Aquitània és el territori del gascó, la variant més occidental de l’occità. Però a Bordeus, la capital, només ho és de forma testimonial. Els rètols de senyalització viària són en un bilingüe francès-occità. Però res més. Ningú no parla el gascó. En canvi, a mesura que ens allunyàvem de la capital, la presència de la llengua occitana es feia més perceptible. A Perigús, una petita ciutat a cent quilòmetres, els conservadors del museu deien parlar, amb dificultats, el “patuès”. I a Sant-Emilion, un petit i meravellós poble entre Bordeus i Perigús, el personal del celler on vam fer un tast de vins del país parlaven occità entre ells.
A mesura que ens endinsàvem en territori rural, la presència de la llengua del país es feia més perceptible. No obstant això, ens va sorprendre que la consideressin un sistema inferior: ens va semblar que dir-li “patois” a la llengua dels teus avis és com dir-li “bruixa” a la teva mare
Bordèu/Bordeaux, la capital d’Aquitània
El primer contacte amb Aquitània el vam tenir a Bordeus, camp base del nostre viatge. La capital aquitana és una ciutat de 250.000 habitants amb una llarga història que es remunta a la conquesta i dominació romana del territori (segle I). La primigènia Burdingala va ser construïda a l’areny d’un bassal format per la confluència d’un petit riu local amb el cabalós Garona. Aquell petit port fluvial natural seria l’origen d’una ciutat romana que evolucionaria a la categoria de capital de la província Gàl·lia Aquitània. Sota les urpes de la Lloba Capitolina, va ser el port receptor de l’estany i l’aram que es produïa a la Bretanya i a Cormualles i que s’exportava a la metròpoli romana. I va ser un gran centre productor de vi.
Les primeres vinyes d’Aquitània van ser plantades pels romans. I el primer vi va ser per a proveir les tavernes de Roma
Però Bordeus va viure la seva plenitud durant el segle XVIII, considerat el segle d’or de la capital d’Aquitània, i bona part del seu patrimoni històric data d’aquesta època. Durant aquell segle, Bordeus va ser la capital mundial del vi. I la trama arquitectònica medieval pràcticament va desaparèixer per a deixar pas al neoclàssic francès característic de l’època dels reis Lluïsos, de la Revolució, i fins i tot de l’etapa bonapartista. No obstant això, en la nostra particular “descoberta” de la Bordeus medieval, vam tombar per diversos edificis, com la Basílica de Sant Severí, amb la seva enigmàtica cripta, que conté les restes de diversos evangelitzadors medievals, i el de les dotze “monges grises” —infermeres— assassinades durant la Revolució (1794).
Bordeus és per gaudir-ne en tota la seva amplitud. I això és el que vam fer. No ens vam limitar a conèixer el nucli del barri històric, anomenat Quartier de Saint-Pierre i travessat pel carrer de Santa Caterina. Aquest el teníem fàcil perquè l’hotel era allà. I vam decidir la “descoberta” de la Bordeus més castissa, aquella que ja no t’expliquen a les guies turístiques. I, sense menysprear els “tòtems” de la ciutat (les portes de Cailhau i de la Grosse-Cloche; i les places de la Borsa, del Parlament i de Quinconces) ens vam endinsar pel Quartier de Capucins, deliciosament decrèpit, que en una altra època havia estat el raval de la ciutat, i que actualment dorm una mena de son dels justos en espera que els artistes locals i la gent de vida bohèmia l’acabin de fer seu.
El Quartier de Capucins és l’antic raval de la ciutat, actualment un barri deliciosament decrèpit, que dorm el son dels justos en espera que els artistes locals i la gent de vida bohemia l’acabin de fer seu
Periguers/Périgueux, la ciutat melancòlica i gastronòmica
Perigús, una de les estacions del nostre viatge, és la capital gastronòmica del Perigord —un dels territoris històrics d’Aquitània—, però la seva importància radica, també, en el fet que és la ciutat que millor conserva les restes arqueològiques més antigues del país: el jaciment de Vessuna, una extraordinària “villae” que explica la importància de la dominació romana (segles I a V) en l’articulació del país. Perigús, que en l’època romana seria coneguda com a Petrocorni, va ser una concentració urbana —naturalment, forçada— formada per població celta autòctona (els gals, que, en la nostra infantesa, vam conèixer a través dels còmics d’Astèrix i Obèlix), protobascos que havien col·laborat amb la Lloba Capitolina en la dominació del país i funcionaris de la metròpoli.
A l’actualitat, Perigús, ja no és aquell centre de fabricació d’armes de l’època antiga, que el va situar en el mapa de l’Imperi romà com una plaça de gran importància econòmica i estratègica. Avui és una ciutat petita i tranquil·la de 30.000 habitants que veu passar els dies plàcidament, al ritme que marquen les campanes de Sant Front. El dia que hi vam ser, el cel estava amenaçadorament cobert, i la ciutat ens va regalar una impagable imatge quasi d’enyorança d’uns temps passats que, potser, van ser millors. Tanmateix, l’església de la Cité o la catedral de Sant-Front, dos curiosos edificis medievals d’inspiració italiana i bizantina, respectivament, ens deien que Perigús mai no ha perdut el fil que la uneix amb el món. Malgrat la dolça melancolia que l’envaeix.
Perigús és actualment una ciutat petita i tranquil·la de 30.000 habitants que veu passar els dies plàcidament, al ritme que marquen les campanes de la catedral de Sant Front
I aquesta és la idea que ens va transmetre. I la que ens vam emportar. No obstant això, Perigús fa de la necessitat virtut. La seva gastronomia, qualitat i tradició la mantenen en el mapa. I això, també, ens ho vam emportar. Allà vam poder apreciar la cuina tradicional aquitana (llemosina, en diuen ells), en un restaurant petit i antic situat a una tranquil·la plaça, a sota de la catedral i a tocar del riu Isle, que recordava els cottage de la campinya britànica (un record del matrimoni Anglaterra-Aquitània que va durar tres segles i hi va deixar una sòlida empremta): dariole de boletus, amanida de nous, magret d’ànec fumat, pastís clafotís amb formatge de cabra, mel i avellanes, filet de vedella a l’aquitana, bacallà cruixent i coulant de xocolata amb salsa de caramel... Perigús!!!
Sent Milion/Saint-Émilion, el poble de les grutes
Sent Milion ostenta la distinció de ser un dels pobles més bonics d’Aquitània... i de França! Situat a mig camí entre Bordeus i Perígús, destaca pels seus extraordinaris cellers i per ser el “poble excavat”. No tan sols la dotzena de cellers del poble han excavat llargues i misterioses galeries que fan servir per a envellir el vi. També l’antiga església parroquial —un edifici dels segles XI i XII— està totalment soterrada, excavada en una roca de grans dimensions situada al mig del poble. De fet, és el temple cristià excavat més gran del món. Només el campanar és exterior, construït sobre la roca (sobre la volta excavada del temple) i connectat amb la gruta que alberga l’església a través d’un orifici de grans dimensions per on hi passen les cordes que branden les campanes.
Tanta dèria per córrer sota terra, com si aquella gent haguessin tingut una mena de complex de talp, sorprèn. I quan els ho preguntes, tenen la resposta a punt: “la roca de Sent Milion és tan porosa que, històricament, ha estat més fàcil excavar que aixecar”. L’església, avui espai dessacralitzat, impressiona per les seves extraordinàries dimensions i per la sensació de recolliment que projecta. Però no menys que les caves dels cellers. A Sent-Milió vam tenir l’ocasió de fer un tast de vins del país en un celler excavat, i la sensació és la mateixa. Però Sent-Milió no són tan sols grutes i vi. Durant segles, va ser la residència d’estiu dels arquebisbes de Bordeus. I els seus carrers i places encara conserven el color i el soroll d’una època de canonges, artesans i peregrins.
La roca de Sent Milió és tan porosa que, històricament, ha estat més fàcil i més barat excavar que aixecar
Però Sent Milió no és només això. És també gastronomia. I com a Perigús, vam tenir l’ocasió de fer una immersió en la cuina tradicional aquitana. En un petit restaurant situat en un carreró que connectava la plaça de la clotxa (el pla del campanar, al damunt de l’església excavada) i la plaça del temple (de l’Església Monolítica, en diuen ells), amb un pendent tan acusat que t’obligava a aferrar-te a la barana si volies arribar sencer a dinar; ens vam capbussar de nou en la cuina de les àvies del país: paté de foie-gras d’ànec a l’estil tradicional, onglet de vedella i Île flottante —d’inspiració anglesa—. Per fi, allà ja vam sentir parlar occità, en aquest cas entre els parroquians de l’establiment. I més tard, al tast de vins en un celler excavat, entre el personal de la cava.
La Duna de Pilat
La Duna de Pilat va ser el nostre particular bateig amb l’Atlàntic aquità. No ens vam remullar perquè el temps ja no convidava, però va ser el primer cop que ens vam connectar amb aquell immens toll i amb el seu horitzó. I ho vam fer des del cim de la Duna de Pilat, la duna més alta d’Europa, que s’eleva a 130 metres sobre el nivell del mar (gairebé la mateixa altura que la Torre Glòries de Barcelona). La vam ascendir des del costat interior (des de la “landa”, la massa forestal situada a l’esquena de la duna). Després d’ascendir els més de cent metres de desnivell i després d’un petit recorregut per un finíssim trencaaigües, que amenaçava d’enviar-nos —de nou però voltejant— al fons d’aquella muntanya, se’ns obria a la vista la grandiositat i la bravura de l’Atlàntic.
Vam ascendir fins al cim de la Duna de Pilat, la duna de sorra més gran d’Europa, que s’eleva a 130 metres sobre el nivell del mar (gairebé la mateixa altura que la Torre Glòries de Barcelona)
La Duna de Pilat és l’espai natural més espectacular d’Aquitània. Però convé anar-hi fora de la temporada d’estiu, perquè malauradament s’està massificant. Nosaltres hi vam arribar a primera hora d’un matí ventós i amb un cel parcialment cobert que potenciava la sensació de solitud i petitesa que et fa sentir aquell paisatge. Des del cim de la duna vam entendre per què la badia d’Arcaishon, el recer natural més gran de l’Atlàntic aquità, que es cargola terra endins a partir de la punta nord d’aquella massa de sorra, no ha saltat mai a la categoria de gran port: les ones, que trenquen a tres milles de la platja en paral·lel a la costa, delaten l’existència d’una barra de terra submergida que actua com una barrera natural i que resulta perillosíssima per a la navegació.
Però Pilat no és només sorra, aigua i “landes”. A pocs quilòmetres, allà on la sorra perd la batalla contra el bosc, apareixen La Tèsta de Buc i Arcaishon, dos petits i elegants pobles costaners amb cases de claríssima arquitectura basca (els bascos fa segles que tomben per aquella contrada) i que creen una sensació de repòs i tranquil·litat, radicalment allunyada del brogim dels centres turístics mediterranis. La Tèsta i Arcaishon són, també, centres de tradició gastronòmica, i vam dinar en un “Estrella Michelin” que combina tradició i innovació: sopa de cranc verd d’estany, llom de lluç de sedal en salmorra i algues, ànec confitat amb prunes i panses, botifarra de Bearn, cérvol estofat, pernil negre de Bigorra, i “monja religiosa al cafè”. Un autèntic “sacrilegi”.
Castell de la Breda
El castell de la Breda ens va retornar a la història, un dels arguments principals del nostre viatge. Situat a mig camí entre la Duna de Pilat i Bordeus, totalment envoltat per un fossar d’aigua (sense cocodrils, naturalment) i al bell mig d’una finca (un domaine els hi agrada dir-ne als seus propietaris) de 150 hectàrees de vinya, bosc i llacs artificials, és un dels principals testimonis d’una època en què Anglaterra i Aquitània van fer juntes el camí de la història (segles XII a XV). La Breda és el castell més “anglès” d’Aquitània, que no és poca cosa, perquè bona part de les infraestructures militars aquitanes es van construir o es van ampliar durant “l’època anglesa”, és a dir, durant la guerra dels Cent Anys (1337-1453).
La Breda és el castell més “anglès” d’Aquitània, que no és poca cosa, perquè bona part de les infraestructures militars aquitanes es van construir durant “l’època anglesa”, i és un testimoni que ni la noblesa ni les classes mercantils aquitanes mai no van voler ser franceses
La seva traça (el fossar, el pont, les torres, les portes i les finestres) i el seu entorn (les cavallerisses i els prats) et transporten als castells de la campinya anglesa de les èpoques Plantagenet i Lancaster. Una traça i una història que revela que, en el conflicte dels Cent Anys, ni la noblesa ni les classes mercantils aquitanes mai van voler ser franceses. Els propietaris de la Breda, els Lalanda aquitans i els Talbot anglesos, van patir el rigor de la derrota i van ser obligats a fer un llarg camí de “remissió de pecats” que, paradoxalment, culminaria amb un descendent d’aquells fidels vassalls de la casa reial anglesa: dos segles després de la dolorosa derrota (segle XVII), el castell de la Breda veia el naixement de Montesquieu, el gran filòsof i polític que formularia la idea moderna de França.
Castell de Cadillac
Si la Breda ens explica la història del sòlid binomi medieval Anglaterra-Aquitània, Cadillac ens revela l’existència d’una altra cara de la moneda. El càstig que França imposà a la noblesa aquitana, que provocaria un curiós efecte que es fa palès, especialment, a Cadillac. Els “cadets” aquitans (la petita noblesa aquitana) es van arrecerar al voltant de la figura d’un “par” (un parent del rei francès) del país: Enric de Borbó (rei del que restava de Navarra, un petit territori al voltant de Bearn i Albret) que en el mal anomenat conflicte religiós es postularia per a posar les seves natges al tron de París. Aquell Borbó, cap del partit calvinista, era el futur Enric IV, que es convertiria al catolicisme i proclamaria que “París bé que val una missa”.
Cadillac va ser construït per a ser un temple d’aquell nou poder de la “raó de l’estat”, amb prou luxe per a hostatjar les grans figures de França i amb la pólvora necessària per a pactar les grans conspiracions de la monarquia borbònica
En aquella cursa pel poder, qui va acompanyar fidelment el Borbó seria Nogaret de la Valette, que passaria a la història com el “Demi-Roi” (el semi-rei) i constructor de Cadillac. El palau de Nogaret és la materialització d’una carrera fulgurant a l’ombra del Borbó, i va ser construït per a ser un temple d’aquell nou poder de la “raó d’estat” amb prou luxe per a hostatjar les grans figures de França i amb la pólvora necessària per a pactar les grans conspiracions de la monarquia borbònica. Cadillac és també el bressol dels mosqueters, el cos d’elit reial que va fer famós un home de carn i ossos... d’Aquitània!, elevat a la categoria de personatge literari: D’Artagnan. Un soldat d’elit que va combatre al costat dels catalans —a Perpinyà, Vilafranca i Lleida— contra la monarquia hispànica durant la Guerra de Separació (1640-1652).
Cadillac és el bressol dels mosqueters, un cos d’elit famós per un home de carn i ossos que seria elevat a la categoria de personatge literari, D’Artagnan, que va lluitar a costat dels catalans contra la monarquia hispànica —a Perpinyà, Vilafranca i Lleida— a la Guerra de Separació (1640-1652/59)
Aquitània i Catalunya
Es fa quasi impossible continuar resumint una crònica que podria tenir dotzenes de pàgines. Però el temps i l’espai, obliguen. No obstant això, no ho podem deixar sense repetir que Aquitània ha estat un gran “descoberta” i un immens plaer.