L’Emília-Romanya, la verdíssima planúria solcada pels mil rius que dibuixa un suau descens entre els Apenins i l’Adriàtic i que uneix el centre i el nord de la bota italiana, ha estat una experiència extraordinària. Divuit expedicionaris —lectors i lectores d’ElNacional.cat— i el guia-professor —l’articulista d’història d’aquesta casa— han conegut a fons una de les regions més riques en patrimoni històric i cultural i, a la vegada, menys conegudes —o conegudes d’una forma superficial— d’Itàlia. Durant sis dies, els participants d’aquesta experiència han carrerejat per les ciutats de la regió i han fet una immersió en la història, en l’art, en el patrimoni monumental, en la gastronomia, en la societat, en la quotidianitat i en els paisatges urbans i naturals de Bolonya, de Mòdena, de Ravenna, de Rímini i de la república de San Marino.
Bolonya; la roja, la grassa i la docta
Bolonya ha estat el nostre camp base i ens ha mostrat l’autèntica traça d’aquelles riques ciutats italianes de l’edat mitjana i del Renaixement. A Bolonya no tan sols hem conegut els indrets que són visita obligada (les torres i el Palazzo della Mercancia, la basílica de Sant Petroni i la capella de Mahoma, el Palazzo d’Accursio i la torre de l’Orologio, el Palazzo del Re Enzo i el del Podestà, amb la curiosíssima acústica de les seves voltes internes). També hem resseguit els carrers més ocults i que contenen testimonis històrics i artístics de gran valor. No massa lluny de Piazza Maggiore (la plaça dels grans edificis) hem carrerejat pausadament per Piazza Celestini, el Víccolo Spirito Santo i el Corte Galluzi; que alberguen les torres-palau de les antigues famílies rivals dels Catalani i dels Galluzi, i que relaten una versió local de Romeu i Julieta.
En la recerca de l’ànima de la ciutat, ens hem submergit al Quadrilàtero, el barri de les tavernes, de les formatgeries i l’església de Santa Maria delle Vite i el seu espectacular conjunt escultòric del Compianto sul Cristo Morto -obra mestra de l’art renaixentista-; en el misteriós Ghetto Ebraico, que explica una terrible història de marginació; en el Víccolo San Felice, amb el Mercato delle Erbe, que et trasllada a la Itàlia de Sofia Loren i Marcello Mastroianni; a Sette Chiese, edificades sobre una antiga necròpolis tardoromana, amb les seves animadíssimes terrasses sota els porxos de grans palaus renaixentistes; i en l’Archiginnasio, l’antic edifici de la Universitat, amb l’espectacular teatre construït amb fusta d’avet on, durant segles, els alumnes de medicina assistien a classes magistrals d’anatomia —pràctiques de dissecció— com qui va a l’Ópera.
Bolonya és la ciutat de les porxades: 70 quilòmetres de voltes que et permeten anar de punta a punta sense mullar-te els dies de pluja. I és la roja, pel color de les seves façanes històriques, construïdes amb maó cuit; i perquè és la ciutat més esquerrana del país. Va ser la primera ciutat que va plantar cara al feixisme de Mussolini. Vam ser a la sala de plens del Comú, on el 1920 la societat local va defensar amb les seves pròpies vides el govern municipal legítimament sorgit de les urnes. Bolonya és la grassa, per la seva qualitat i varietat gastronòmica. Qualsevol trattoria lluny de l’abast dels “guiris” et pot oferir una carta amb més de vint plats diferents de pasta i mitja dotzena de tipus de cervesa a un preu més que raonable. I és la docta, per la seva universitat, la més antiga del món (fundada el 1088), que omple la ciutat de milers d’estudiants.
Ravenna, la petita Constantinopla
Ravenna és un recer de pau a la riba de l’Adriàtic. Però en una altra època va ser una de les ciutats més importants del continent. Durant el segle V, mentre la Lloba Capitolina agonitzava, va ser l'aixopluc de les poderoses famílies patrícies romanes que fugien de la inseguretat de Roma per a continuar governant l’Imperi. I durant els segles VI al VIII va ser la rèplica de Constantinoble, la nova capital romana d’orient. I això és el que vam anar a descobrir. Aquells edificis, que a través dels seus espectaculars mosaics, ens havien d’explicar la història de la Bizanci italiana. El Mausoleu de Teodoric, del segle VI, cobert amb una cúpula d’una sola peça de pedra de 300 tones de pes; o el Baptisteri dels Arrians, també del segle VI, reducte dels secrets més ocults de l’heretgia arriana, el primer cisma del cristianisme.
Ravenna té una especial connexió amb el nostre país. Ravenna va ser l’exili de Pròsper, el darrer arquebisbe de Tarragona abans de la invasió àrab (714) i de l’abandonament de la ciutat (714-1114). I a Ravenna hi ha el Mausoleu de Gal·la Placídia, filla, germana i esposa d’emperadors romans; i, entremig d’aquestes condicions, reina visigòtica que va fer Barcelona capital per primer cop en la seva història (415). Però allò que més ens interessava era la petjada bizantina. I vam anar al baptisteri Neonnià i a les basíliques de San Vitale i de Sant’Apollinare Nouvo, per què els experts afirmen que contemplant els seus mosaics -construïts amb tessel·les de pedra preciosa i enganxades amb fil d’or- ens podem fer una idea molt precisa de com devia ser els interiors de Santa Sofia i del Palau Imperial de Constantinoble que es van perdre amb l’ocupació otomana (1453).
Mòdena, formatge i motors
Mòdena és l’antítesi de Ravenna. I és bastant més que l’oli balsàmic que l’ha fet famosa arreu del món. Mòdena és una petita ciutat extraordinàriament activa, amb dues cares perfectament diferenciades. Al nucli de Mòdena, el centre històric, amb grans edificis de l’època medieval (el Duomo, la Torre Cívica, i el Palau Ducal) o de l’època moderna (el Mercat Albinelli, el gran temple del formatge emilià; o la Sinagoga, una de les més grans d’Itàlia i que revela la importància de la comunitat jueva local des de fa molts segles). I la part més nova amb les fàbriques de mecànica de principis del segle XX (les actuals són als afores). Durant el matí vam carrerejar per aquella Mòdena medieval i a la tarda vam ser al Museu Ferrari, la col·lecció de cotxes de curses de tots els temps —i de cotxes de luxe de la marca— més gran del món.
Mòdena és, també, un llibre obert que explica la història d’aquelles riques i potents repúbliques municipals del centre i del nord d’Itàlia que van jugar un paper molt important en l’escenari polític i militar de l’Europa medieval. Durant segles l’Emília-Romanya va ser la zona de xoc entre dues de les superpotències de l’Europa medieval: el Pontificat (els güelfs) i el Sacre Imperi (els gibelins). Mòdena, com Bolonya, de la necessitat en van fer virtut i van saber oscil·lar d’una banda a l’altra sense veure erosionada la seva independència, si més no la seva gran autonomia. El Duomo (seu del poder eclesiàstic), el Palau Ducal (seu del poder militar) i la Casa Comunal (seu del poder civil) són els tres vèrtexs que expliquen un sistema d’equilibri de poders que també és propi de la història de Catalunya.
San Marino, un país en miniatura
Una de les experiències que havien generat més expectatives havia estat la visita a San Marino, la república més antiga del món, fundada al segle IV. I San Marino no ens va decebre. Acompanyats per la guia local Maria Sara Forcellini, una san marinenca que estima de debò el seu país i una gran professional amb un extraordinari coneixement de la història de San Marino i una extraordinària capacitat per a transmetre-la de forma amena, didàctica i engrescadora; vam passejar pels carrers del nucli històric (les cornises del Monte Titanio) i ens vam aturar en cada racó que contenia una anècdota d’aquest país en miniatura. Sara ens va portar fins al cor del poder san marinenc (la sala del Gran Consell General -l’equivalent al Parlament- amb els setials dels dos Capitani Regenti —l’equivalent a presidents del govern d’una república bicèfala—.
També ens va conduir, a través d’aquells històrics carrerons, fins a la Seconda Torre, situada, pràcticament, al cim del Mont Titànio i des de la qual podíem observar perfectament la planúria que ens separava de la costa, a trenta quilòmetres de distància. Sara ens va explicar que des d’aquell cim fa disset segles que els san marinencs defensen els valors de la seva societat: la llibertat, la república i la independència. Sense exèrcit, però amb una extraordinària fidelitat a la seva història i amb una extraordinària capacitat per a dissipar les amenaces que s’han succeït (el Pontificat, l’Imperi napoleònic, la unificació d’Itàlia); han estat capaços de transportar el seu país i els valors que fonamenten la seva existència fins a l’actualitat i projectar-los cap al futur. El comentari general dels integrants del nostre grup va ser: “Quina sana enveja!”.
Rímini
Rímini va ser la nostra última etapa. I la definitiva immersió en la quotidianitat de la societat romanyola. A Rímini vam entrar a dinar al jardí de la casa d’una família local. La Patrizia Mauri —la propietària— i la seva encantadora família ens van oferir una classe pràctica d’elaboració de pasta: l’strozaapreti con ragú, el plat per excel·lència de l’Emília-Romanya. Al jardí de la casa dels Mauri (un cognom romanyol que també és present a Catalunya) vam assaborir un excel·lent dinar, amb un aperitiu a base de formatges i embotits del país, un plat principal de strozzapreti, un segon plat de piadina —també típica de l’Emília-Romanya—, i unes postres tradicionals elaborades per les “nonnas” (les àvies de la casa). Una experiència inoblidable i absolutament recomanable que posava la cirereta a la nostra fantàstica experiència.