Les Highlands (les Terres Altes d’Escòcia) i les illes Òrcades han estat el destí de la nostra experiència més recent. Tretze expedicionaris —lectors i lectores d’ElNacional.cat—, el guia i professor —articulista d’història d’aquesta casa— i un assistent i intèrpret de l'organització hem recorregut a fons l’extrem nord d’Escòcia i l’arxipèlag de les Òrcades, probablement, la zona més enigmàtica de l’univers insular britànic. Durant vuit dies, els participants d’aquesta experiència han carrerejat per les ciutats, pobles, castells i jaciments d’aquella part del país que millor conserva el seu passat de l’època prehistòrica (neolític i edat dels metalls), medieval (colonització vikinga i formació del regne d’Escòcia) i moderna (els escenaris on Escòcia va vessar la sang dels seus fills per conservar la seva independència).
Inverness
Inverness és la capital de les Highlands. És una petita ciutat de 50.000 habitants, situada allà on el riu Ness (el que neix al llac del mateix nom) vessa les seves aigües al mar del Nord. Inverness ha estat el nostre camp base. Des de l’allotjament de l’expedició —un grup de cases d’estil victorià situades al passeig del riu i transformades en un petit i acollidor hotel—, hem sortit cada dia a la recerca del descobriment d’aquella Escòcia enigmàtica que s’oculta dins els boscos de les muntanyes Grampianes (entre Edimburg i Inverness) i del Great Glen (el gran congost que separa les Lowlands i les Highlands). Inverness és la gran urbs de la regió. Però és un recer de pau. Destruïda després de l’última revolució jacobita (a mitjans del segle XVIII) és una ciutat d’arquitectura i urbanisme victorià (del segle XIX), però fidel a la vella tradició escocesa.
Eilean Donan i la costa de Skye
Eilean Donan i Urquhart són els dos grans castells medievals de les Highlands, i expliquen la història d’una llarga època durant la qual el país s’organitzava socialment i s’articulava políticament en clans. Els clans eren una mena de famílies extenses que podien reunir centenars o milers d’individus que no tan sols compartien la terra, sinó que també anaven junts a la guerra, i que, segons la tradició, s’identificaven pels diferents tipus de composició cromàtica del kilt (la faldilla escocesa). Eilean Donan, situat sobre una península del llac Duich (que és l’extrem d’un fiord), va ser, durant segles, el centre del poder d’aquell territori. A les Highlands, el fenomen urbà no es va desenvolupar fins a les acaballes de l’edat mitjana, i des d’aquell castell, els dirigents MacKenzie van governar el seu clan fins a la desfeta jacobita de 1745.
Urquhart i el llac Ness
A Eilean Donan vam transitar pels seus laberíntics passadissos, per les seves estretes escales i per les seves enigmàtiques sales. Després de dinar en un deliciós hotel cottage a la petita localitat d’Invermoriston, ens vam dirigir a Urquhart, les restes del gran castell medieval que dominava la totalitat del llac Ness. Del monstre, ni rastre. Però Urquhart (les ruïnes del que havia estat aquell gran castell) ens va mostrar la tràgica història medieval i moderna escocesa, marcada per la seva difícil relació amb Anglaterra. A Urquhart, a través de les restes de les seves torres i de la seva muralla, ens va explicar les cruentes rivalitats entre els clans escocesos, les constants guerres amb Anglaterra i la violenta reforma religiosa dels segles XVI i XVII.
La pedra de Sueno
El regne d’Escòcia —el regne d’Alba, en gaèlic— es va formar a mitjans del segle IX. I la pedra de Sueno, plantada en un bosc solitari entre Inverness i Elgin, és una gran llosa rectangular, de set metres d’alt i dos d’ample, que va ser esculpida poc després d’aquells fets que il·lustra aquest procés. Contemplant la pedra de Sueno vam conèixer les dificultats de Kenneth MacAlpin, l’unificador, que va unir el regne occidental de Dal Riata, format per les tribus escots de remot origen irlandès i de confessió cristiana, amb el regne oriental de Caledònia, format per les tribus indígenes —anomenades pictes— de confessió ancestral cèltica. Una unió no exempta de violència i de repressió per part dels cristians. Una unió que, segons la pedra il·lustra, possibilitaria l’expulsió dels vikings, a mans i peus del rei Malcolm, i la consolidació del regne d’Escòcia.
Elgin, el “far del nord”
Elgin és una petita ciutat prop de Sueno. La seva espectacular catedral, actualment abandonada i sense sostre, però amb la façana, els campanars i les parets interiors encara drets, ens va explicar el triomf del projecte dels reis primigenis Kenneth i Malcolm. Ara és un edifici fantasmagòric. Però durant l’època medieval va ser anomenada “el far del nord”. Curiosament, seria abandonada a mitjans del segle XVI, quan a Escòcia arriben els aires de la reforma protestant i a Elgin desapareixen les jerarquies catòliques. El seu sostre de plom seria desmuntat per fer bales de canó en la guerra contra els anglesos i la vella catedral mai més recuperaria la seva funció. Entre les seves ruïnes, resta el Pilar d’Elgin, una llosa vertical esculpida al segle IX (poc abans de l’evangelització d’aquella societat) que il·lustra la creació de l’univers segons la religió tradicional dels celtes de l’antiguitat.
Culloden
Abans de visitar Sueno i Elgin, havíem estat a Culloden, la campa on es va lliurar la darrera gran batalla de l’última revolució jacobita (1745). En aquelles campes escombrades per un vent glaçat i que sota terra acullen els cossos de milers de combatents, es van enfrontar per darrera vegada els defensors de l’Escòcia tradicional —els clans rurals— contra l’exèrcit britànic i els defensors d’una nova Escòcia definitivament vinculada al projecte de Londres —les classes mercantils urbanes—. Després de Culloden, els britànics van prohibir els principals símbols d’identitat escocesos: la llengua gaèlica, el kilt (la faldilla de quadres) o la gaita. Aquests dos darrers, paradoxalment, sobreviurien i transcendirien a les entranyes de l’enemic: en els regiments escocesos de l’exèrcit britànic.
La destil·leria Glenmorangie
Però el que no van prohibir, i no tan sols es va continuar produint, sinó que es va convertir en una de les principals indústries d’Escòcia, va ser el whisky. Camí de Thurso, a la punta nord del país, per agafar el ferry que ens havia de conduir a les illes Òrcades, ens vam aturar a la destil·leria Glenmorangie, situada al fiord de Dornoch. Els seus alambins, els més alts d’Escòcia, i els seus cellers, els més antics —en funcionament— de les Highlands, ens van mostrar el procés d’elaboració d’aquest destil·lat. Després d’una il·lustrativa visita, guiada per una persona de la casa, durant la qual vam recórrer tots els racons d’aquella vella destil·leria i vam contemplar una galeria de fotografies dels treballadors de Glenmorangie des de finals del segle XIX fins a l’actualitat, vam tenir el plaer de fer un tast de whiskys.
Les Òrcades: Stroemness
El viatge amb ferry des de Thurso (a la punta nord d’Escòcia) fins a Stroemness (un dels dos únics pobles de les Òrcades) va ser una de les millors experiències d’aquesta aventura. Des de la coberta de popa del ferry vam poder admirar els espectaculars penya-segats de l’illa de Hoy (la més meridional de l’arxipèlag). Les Òrcades sorprenen per diverses causes. Per les seves escarpades costes formades per penya-segats tallats en vertical que poden arribar als cent metres d’alçària. Per la pràctica absència d’arbres. I per l’intens tapís de vegetació que les cobreix per tot. Les Òrcades presenten un poblament molt baix (22.000 habitants per a una superfície similar a la de la comarca d’Osona), però, en canvi, tenen una cabana ovina impressionant. La cabana d’ovelles de les Òrcades suma més de 500.000 caps (25 ovelles per habitant).
Les Òrcades: Skara Brae i el cercle de Brogdar
Les Òrcades alberguen un dels secrets més ben guardats del món atlàntic europeu. Els jaciments arqueològics de Skara Brae (un assentament neolític extraordinàriament recuperat que explica la quotidianitat d’aquella societat) i el ring de Brogdar (el cercle megalític que explica com aquella civilització interpretava el misteri de la vida, de la mort i del retorn). Entre Skara Brae i Brogdar ens vam aturar a la reserva natural de Marwick, un espectacular indret constantment batut pel vent i per les ones. Si les condicions meteorològiques són bones, és possible albirar diverses espècies de cetacis i d’aus. Però el dia que hi vam ser era ventós i humit, i la nostra experiència es va centrar en els elements inanimats d’aquell entorn, sorprenents arenys de roca, espectaculars penya-segats i solitàries i enigmàtiques cabanes de pastor.
Les Òrcades: Kirkwall, les barreres de Churchill i la Italian Chapel
Kirkwall és la capital de les Òrcades. I és la constatació de la història de les Òrcades. Van ser conquerides i colonitzades pels vikings del segle IX. I la seva petjada ha transcendit fins a l’actualitat. Les banderes que onegen són les de les Òrcades, formades per la creu nòrdica. La catedral està dedicada a l’evangelitzador noruec Magnus. I la fesomia de la gent que transita pels carrers és netament escandinava. No obstant això, Kirkwall i les Òrcades van tenir un paper destacadíssim en la defensa de les costes britàniques durant la II Guerra Mundial. I per entendre-ho vam visitar les barreres de Churchill, uns espigons construïts per protegir el gran port natural de Scapa Flow de l’acció dels submarins alemanys. I la Italian Chapel, la capella dels soldats italians presoners de guerra que van ser obligats a construir aquelles defenses.
Edimburg
La nostra última etapa a Escòcia va ser fora de l’àmbit de les Highlands i de les Òrcades. Els dos darrers dies els vam emprar per conèixer Edimburg, la capital d’Escòcia. Edimburg és l’antítesi d’Inverness, d’Elgin o de Kirkwall. Edimburg és bullici. I és el principal centre turístic d’Escòcia. I vam aprofitar la nostra estada per visitar els espais més coneguts i més desconeguts de la ciutat. Vam ser al castell, situat sobre un turó que domina la ciutat i que atresora el record de fortalesa més atacada de la història escocesa i britànica. Vam passejar per la Royal Mile, i pels seus carrerons perpendiculars que expliquen com era Edimburg abans del gran incendi de 1824. Vam ser a la catedral gòtica de Saint Gilles (la més gran del país) a l’edifici del Parlament i al palau reial de Hollyrood. I ens vam perdre pels carrers de la ciutat victoriana del segle XIX.
Edimburg i les gavines
Edimburg és la capital d’Escòcia des del 1495. I és la ciutat de les gavines. La seva tradicional activitat pesquera (el barri marítim de Leith ha estat, des de fa segles, el principal port pesquer d’Escòcia) l’ha convertit en la ciutat d’aquestes aus, les autèntiques protagonistes del cel de la ciutat... i de les places de la part històrica! El nostre intèrpret va patir el furt del seu oink (l’entrepà de porc rostit típic d’Edimburg) a bec d’una gavina que el va sobrevolar per sorpresa i per darrere... mentre se’l cruspia passejant per la Grassmarket Place. Va ser l’anècdota sorprenent i divertida de la nostra estada a Edimburg. I la culminació d’una aventura fantàstica al país dels reis pioners Kenneth i Malcolm, dels vikings colonitzadors, de Robert the Bruce i de William Wallace, dels clans, dels Stuart i dels jacobites de les faldilles de quadres.