Si la incomoditat per la calor de l'estiu no fos suficient a l'hora de dormir, arriba el temut brunzit. Bzzz, bzzz, bzzz, fa ben a prop de l'orella. No pot ser, hi ha un mosquit a l'habitació. No pot volar en un altre racó del dormitori? Alguns aconseguiran ignorar el brunzit (a risc de llevar-se plens de picades) i adormir-se, però altres s'aixecaran de mala gana del llit amb la xancleta, l'esprai o l'arma oportuna per acabar amb l'insuportable insecte i així poder dormir en pau. En qualsevol cas, tots dos es preguntaran: quin és el motiu pel qual els mosquits volen tan a prop de l'orella?
🏖️ 5 plans d'estiu a Catalunya que has de fer amb els teus amics tant sí com no
🌃 Les millors activitats per gaudir de les nits d'estiu a Barcelona
Els insectes hematòfags són aquells que s'alimenten principalment de sang. Aquest és el cas de les femelles de mosquit, que són les úniques que piquen, ja que els mascles s'alimenten de nèctar. Aquests dípters tenen uns receptors sensorials al cervell i les antenes que els permeten detectar el diòxid de carboni, l'olor i la calor corporal de les seves preses. En concret, el primer que fan és buscar una font de diòxid de carboni (CO₂), gas que els humans emetem contínuament quan respirem i que són capaços de detectar a una distància d'entre 10 i 50 metres. Quan han localitzat la font de CO₂ s'hi apropen, però encara no trien un lloc per picar, sinó que encara fan servir la vista i els receptors tèrmics per detectar la víctima i escollir el millor tros de pell.
Així doncs, el mosquit no busca específicament la nostra orella, però en el moment que detecta el diòxid de carboni que exhalem s'apropa a nosaltres i sobrevola a prop de la nostra cara avaluant si som una bona presa. I llavors és quan sentim el seu brunzit molt a prop. El fet que succeeixi just quan anem a dormir s'explica pel fet que el diòxid de carboni està més concentrat, no hi ha soroll d'ambient i estem més quiets. Amb tot, si en algun moment del dia hem detectat un mosquit i l'estem buscant en una habitació, és possible que el veiem apropar-se directament cap a nosaltres i sentim el seu brunzit.
El fet que un mosquit piqui més a algunes persones que a altres en part es pot explicar per la quantitat de diòxid de carboni que exhala cadascuna. De mitjana, una persona produeix un quilogram de CO₂ al dia, que representa uns cent mil·ligrams per minut. Però la quantitat final dependrà de diversos factors, com la dieta i l'exercici. Així, una persona que consumeix més greixos emetrà més diòxid de carboni, i, d'altra banda, aquelles persones que fan exercici necessiten oxigenar més els músculs, i per tant emeten més diòxid de carboni. Els adults també produeixen més CO₂ que els infants.
Amb tot, val a dir que el diòxid de carboni no és l'únic responsable que els mosquits ens detectin. Diversos estudis han comprovat que l'olor corporal també juga un paper essencial. En concret, se senten atrets per l'àcid làctic, un component de la suor que els mosquits detecten especialment als peus o als palmells de la mà. Finalment, la temperatura corporal també és un indicador que permet a aquests insectes identificar els mamífers i triar la millor font de sang per alimentar-se.