El llenguatge és una eina fascinant que utilitzem cada dia sense pensar-hi massa. Però, si ens parem un moment a reflexionar, veurem que les paraules que fem servir tenen històries ben curioses al darrere. Segurament no ho sabies, però resulta que moltes paraules castellanes tenen arrels ben catalanes i no t'ho esperes! A La Gandula d'ElNacional.cat ens ha entrat la curiositat, hem ensumat una mica, i hem trobat un munt. En aquest article, et portem un recull de 10 paraules en castellà que, encara que no ho sembli a primera vista, tenen les seves arrels en el català.
💡 22 paraules que són completament diferents del mallorquí al català
🤷♂️ Si tens un d'aquests cognoms comuns a Catalunya, segurament descendeixes dels celtes
Paraules en castellà amb origen català
Alioli
Una de les més evidents d'aquesta col·lecció és el "alioli", que és "all i oli". En algunes zones d'Espanya, com Aragó, és habitual el terme ajoaceite per anomenar la mateixa recepta (que, en realitat, no porta ou, només allioli), però la sonoritat de l'"allioli" català li ha donat l'hegemonia lingüística.
El que ens porta a pensar que potser, en el futur, pantumaca estarà totalment acceptada i estesa!
Añorar
La nostàlgia és catalana, encara que la seva mare és llatina. Ignorare significava "no saber on és alguna cosa o algú". En castellà, aquesta paraula va donar lloc a ignorar, però en català també va donar peu a l'ús enyorar, que tenia el mateix significat, però amb un matís: no sabies on era alguna cosa o algú i et feia pena no saber-ho. D'allà l'añoranza castellana.
Bandolero
Aquest és un dels girs més graciosos, perquè bandolero és una paraula d'anada i tornada. La paraula bando (en el sentit de facció o grup, no d'edicte) va aparèixer primer en castellà, i provenia del gòtic bandwo, que significa "bandera" o "emblema". D'allà va passar el català com a bàndol. I aquí vam estendre el terme a tots els que formaven part d'un d'aquests bàndols com a "bandoler", que després van adoptar els castellans amb lògica naturalitat.
Borracho
Els romans s'emborratxaven tant com qualsevol, però l'ebrietas no dona lloc a una borratxera. D'on ve el terme, llavors? Doncs d'un terme català per anomenar una fiola: morratxa. Per deformació, o intencionadament en canviar-li la M inicial per una B de Botella, la bota de vi era la borratxa, i el que s'amorrava a ella, el borratxo, i d'allà un terme tan estès avui en castellà com borracho.
Cantimplora
Potser una de les millors aportacions del català, la més poètica, ja que la paraula per designar aquest recipient de viatge neix de dos conceptes associats: es diu que canta (pel so que fa l'aigua en moure's al seu interior i en sortir) i plora (en abocar aquesta aigua a la teva boca), per la qual cosa "canta i plora" = cantimplora.
Capicúa
Palíndrom sona realment culte, és una paraula que personalment ens encanta, però els catalans vam fer aquí el que solen fer els anglesos: aprofitar la brevetat d'algunes paraules per crear paraules noves.
Així, "cabeza-y-cola" no sembla la millor alternativa per a un palíndrom, és a dir, un nombre o paraules que es llegeixen igual des del principi o des del final, o del dret i del revés. Però capicua, com allioli, és tan ràpid i flueix tan bé que ha fet fortuna en la llengua veïna.
Faena
En castellà, el trabajo ve de la paraula llatina tripalium, una eina amb tres pals amb què els clavaven pallisses als esclaus.
Però en llatí hi havia també el terme faciendus, que era "el que estava per fer-se", el nominatiu femení del qual era facienda, d'on els catalans acabem traient faena per indicar això mateix: el que estava per fer.
El curiós és que aquesta faena va passar al castellà tal qual... i en català va continuar canviant per convertir-se en feina!
Guante
Els romans no utilitzaven guants i no tenien un terme per descriure'ls, però els germànics, que vivien en entorns més freds, sí, i els deien wantus. Així, aquests germànics van anar deixant variants als països i idiomes per on passaven: want, guanto... i del francès gant va passar al català com a guant. I d'allà al castellà com a guante!
Quijote
Una de les nostres favorites. No deixa de tenir gràcia que la paraula que dona nom al personatge icònic de la llengua castellana, Don Quijote, tingui origen català: ve del cuixot, que era la peça de l'armadura que guardava la cuixa.
Trébol
La planta que coneixem amb aquest nom ja va ser anomenada en grec clàssic, i els romans la van adoptar com a trifolium, "tres fulles". Cap al segle XV, en català ja hi havia el terme trevoll per designar-la, i al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola es va incorporar en 1739 ja com a trébol, indicant el seu origen català.
Què et semblen totes aquestes aportacions? Els diccionaris etimològics sempre guarden sorpreses al seu interior, ja que les paraules viatgen molt més que les persones que les pronuncien... i també canvien més. Quina és la teva favorita d'aquestes 10?