“Els pols oposats s'atreuen”, aquesta frase ens ha perseguit sempre. Ens la venen en les sèries, a les pel·lícules i a les novel·les: la “lolita” i el professor, una noia de classe alta i un jove de baixa, algú tímid i humil amb algú obert i envanit. Qui no recorda els protagonistes de Titanic en aquest amor tan oposat i, alhora, tan fervent? Però potser aquesta frase dels pols oposats, tan repetida i sentida, hagi avui de portar un gran interrogant, perquè què hi ha de veritat en aquesta presumpta atracció irrefrenable entre dos amors impossibles? Els experts en psicologia, Matthew D. Johnson, Mónica Dosil i Gema Sánchez Cuevas parlen del tema, t'expliquem què opinen i quines són les seves teories.

❌ Aquest psicòleg et revela totes les mentides sobre psicologia que ens empassem habitualment
 

👉 Mite o certesa: pot algú ajudar-te a regular les emocions?
 

Tres teories que posen sobre la taula la dita “els pols oposats s'atreuen”

Hi ha estudis sobre el món animal que revelen que les espècies trien per acoblar-se a les parelles que tenen trets similars. Què passa llavors amb les relacions humanes? Tres experts en psicologia opinen sobre l'atracció entre dues persones que inicien una relació amorosa, t'ho expliquem:

1. “És una idea assumida, no una realitat”, Matthew D. Johnson

El psicòleg i expert en relacions oposades, Matthew D. Johnson, afirma que la idea que “els pols oposats s'atreuen” és assumida per la societat i això influeix que la majoria de les persones busquin aquest tipus de contrast per començar una relació amb algú. Tanmateix, els estudis no demostren evidències que ens sentim atrets més per les diferències que per les similituds. Aquest professor opina que la idea que els oposats s'atreguin no té base científica.

Ell es decanta més pel contrari: «La similitud és atractiva, el que passa és que no ho veiem». Demostra, segons la seva experiència, que la majoria dels seus pacients acaben aparellats amb algú de la mateixa classe social i amb valors i interessos similars. Les diferències es forgen en la convivència i són aquestes diferències les que els fa acudir a la seva teràpia de parella. Aquest professor diu que si ens deixem influir per la idea imposada per la societat ens atraurà canviar de raça, sexe o religió, però al nostre subconscient l'atreu més el que més s'assembla a nosaltres, com els passa als animals.

2. “Ens agrada el que ens falta”, Mónica Dosil

Al seu nou llibre “El teu mètode de vida”, la psicòloga Mónica Dosil, respon a la mítica pregunta “Els pols oposats es porten?” amb una teoria curiosa: «Admirem les qualitats que no tenim». Dosil apunta que ho fem també de manera inconscient, és com si una persona se sentís atreta per la “patologia “de l'altra. Per exemple, una persona molt afectuosa que se sent atreta per una altra que és molt freda. Al principi es complementaran, però després aquestes diferències sortiran a la llum i faran malbé la relació. Amb el que tracta de demostrar que cadascú estima a la seva manera i que això de fixar-nos en les diferències és només una admiració per les nostres carències.

3. “El desconegut ens atreu perquè som curiosos de naturalesa”, Gema Sánchez Cuevas

Una altra psicòloga que s'uneix a la idea que l'ésser humà és curiós per naturalesa i li atreu el desconegut és Gema Sánchez Cuevas. Encara que afirma que aquest efecte d'atracció dura poc. Llavors és “amor impossible” els pols oposats? Sánchez Cuevas respon que no és impossible, però perquè aquesta atracció duri cal treballar-la amb respecte, confiança, empatia i acceptació mútua. Però clar, això en feta terra a la creença de l'instint poderós de l'amor oposat.

Al terreny de l'amor i les relacions de parella, no es poden establir regles universals ni preveure comportaments estàndard. I així ho acaba la directora i psicòloga de l'equip Catarsi Psicologia:

"Cada parella té la seva pròpia dinàmica, amb les seves circumstàncies úniques. Per tant, han de crear el seu propi conjunt de creences compartides basada en la seva pròpia realitat"

Ens quedem amb aquesta frase per respondre a aquest mite dels pols oposats. I a tu, què t'atreu més?