No tot són processons i foscor durant la Setmana Santa, també és temps de sortir al carrer, cantar a la primavera i, amb sort, gaudir dels primers dies de bones temperatures. Amb el bon temps arriben les caramelles, que tradicionalment es canten per Pasqua, especialment el Diumenge i Dilluns de Pasqua. Aquesta tradició popular catalana consisteix en grups de cantaires (sovint associacions corals o grups d’amics) que van de casa en casa, o pels carrers, cantant cançons alegres i sovint de temàtica religiosa o amorosa, acompanyats de guitarres, acordions o altres instruments. A canvi, els veïns els donen ous, diners o algun menjar típic.
L'origen de les caramelles es remunta a l'època medieval o potser, fins i tot, abans, però es documenta de forma clara a partir del segle XVI. L'origen d'aquesta tradició, com tot el que envolta la Setmana Santa, és religiós. Les caramelles van néixer com una expressió popular de joia per la resurrecció de Crist. Aquesta alegria, que es manifestava cantant als carrers, també marcava la fi de l'austeritat de la Quaresma. De fet, segons la Generalitat de Catalunya, a Súria es té constància de l'existència de les caramelles des de l'any 1594, quan grups de joves cantaven cançons pel poble per recaptar diners i espècies per fer ofrenes a la Mare de Déu del Roser, acompanyats pel ball de cascavells.
Les caramelles es deslliguen de l'església
Més endavant, cap al segle XVIII, i sobretot al XIX, les caramelles es deslliguen parcialment de l'església i passen a ser també una festa laica i social. En aquesta època ja s'hi inclouen cançons d'amor i neixen les primeres colles de caramellaires, sovint vinculades a corals, ateneus o societats recreatives. El que va començar com un acte litúrgic i devot, es converteix en una festa popular plena de música, alegria i convivència. És també en aquest moment de desvinculació de l'església quan apareix la tradició d’anar casa per casa o pels balcons, cantant caramelles i recollint ous, vi, embotits o diners.
Com va passar amb tantes tradicions catalanes, amb la Guerra Civil i la postguerra franquista, moltes expressions populars que es feien al carrer com les caramelles van quedar prohibides o reprimides, però tot i això, en alguns indrets les caramelles es van mantenir, especialment les que tenien un to més religiós, tolerades per les autoritats. Per sort, a partir dels anys 60 i 70, i sobretot amb la transició democràtica, les caramelles revifen amb força.
Avui dia, hi ha moltíssims pobles i ciutats que tenen tradició caramellaire, però entre les més conegudes hi ha les de Manresa, que és un dels llocs amb una gran tradició, amb moltes corals i entitats que hi participen. A Súria, per exemple, tenen una Festa de les Caramelles molt popular, i a la comarca d’Osona també manté viva la tradició, sovint amb corals i grups vestits amb indumentària típica, destaquen les de Vic i Taradell. A Igualada i Capellades les caramelles són una part destacada de les celebracions de Pasqua, i a la Garrotxa i el Ripollès, tot i que no són tan populars com en altres zones, també s’hi conserven grups caramellaires. Al Camp de Tarragona i al Penedès, especialment en aquesta segona zona, les caramelles s'han barrejat amb altres tradicions populars en llocs com Vilafranca del Penedès o Sant Sadurní. I, sorprenentment, a Barcelona ciutat, tot i ser un entorn més urbà, hi ha entitats com corals, ateneus i casals que mantenen viva la tradició a barris com Gràcia, Sants o l’Eixample. A l'Alt Urgell, gairebé tots els pobles tenen la seva colla caramellaire, però la més nombrosa és sens dubte la de la Seu d'Urgell.
Com ser un bon caramellaire
Amb les caramelles passa el mateix que amb tantes tradicions populars, que si bé se celebren en molts indrets, poden tenir característiques peculiars en funció de la zona, però el que no acostuma a canviar massa és el vestuari i els complements que acompanyen les colles de cantaires. Els homes acostumen a portar una camisa blanca, pantalons foscos, espardenyes de vetes (sobretot si les caramelles van acompanyades de danses tradicionals), barretina i faixa, normalment de color vermell. Les dones, en algunes localitats, vesteixen el vestit de pubilla tradicional (faldilla estampada i davantal de ras, mitenes als braços, camisa blanca...), en altres s'adapta més al dels nois i porten també faixa...
No us sorprengueu si aquesta Setmana Santa veieu un grup de caramellaires amb una cistella o galleda, decorada amb flors, tan alta que segurament pot arribar a un balcó d'un tercer pis. És comú que alguns cantaires les portin per recollir ous, diners o altres obsequis (alguns també porten una bandera pròpia o cintes de colors com a símbol d’identitat).
Avui dia, les caramelles continuen omplint places i carrers amb cançons que, més enllà del seu origen religiós, celebren la vida, la comunitat i l’arribada de la primavera. Aquesta evolució cap a una expressió més laica i popular no ha fet sinó reforçar-ne el valor com a patrimoni viu de la cultura catalana. En cada estrofa, hi ressona una memòria compartida que vol mantenir viva la veu d’un poble que canta, celebra i es retroba. Benvinguda primavera!