La gralla és molt més que un instrument; és la veu de la terra, el batec sonor dels castells i un símbol profundament arrelat a la cultura catalana. Quan comença a sonar en una plaça, els cors s’acceleren i l’aire s’impregna d’una emoció col·lectiva que traspassa generacions. El seu so agut i vibrant marca el ritme de l’ascens dels castellers, acompanya el seu esforç i culmina amb el toc de celebració quan s’assoleix la fita. Però, d’on ve aquest instrument que avui és inseparable de les nostres tradicions? Per entendre la seva importància, cal remuntar-nos als seus orígens i seguir el seu camí fins a esdevenir un element essencial de la identitat catalana.
La gralla és un instrument de vent de la família dels aeròfons, similar a l'oboè, que ha esdevingut emblemàtic en la música tradicional catalana. La seva presència és essencial en diverses manifestacions culturals, com els castells, els gegants i altres expressions festives. Tot i la seva rellevància actual, l'origen de la gralla és incert i ha generat diverses hipòtesis al llarg del temps.
Diversos experts han proposat teories sobre l'origen de la gralla. Alguns folkloristes suggereixen que l'instrument podria haver estat introduït a la península Ibèrica pels àrabs durant la seva estada a la regió. Aquesta teoria es basa en la similitud de la gralla amb altres instruments de doble canya presents en cultures del Pròxim Orient, tal com explica el musicòleg i graller Francesc Rius. Altres investigadors apunten a una possible influència de la cultura grecollatina, considerant que instruments similars podrien haver existit en l'antiguitat clàssica. Una tercera hipòtesi planteja que la gralla va arribar a Catalunya a través de Provença o Occitània, regions amb una rica tradició musical que podrien haver transmès instruments semblants.
Dani Carbonell, apassionat dels instruments de doble canya, membre fundador del grup de grallers Els Ganxets i fundador de l'Aula de Sons, l'escola de música tradicional de Reus, és probablement una de les persones que més bé coneix la gralla, i destaca que l'instrument ha viscut diferents èpoques i hi ha gralles de diferents tipus. "Ara tenim la gralla seca, la gralla de dues claus, més estilitzada i la gralla baixa...", indica en una entrevista a Catalunya Ràdio. Segons Carbonell, és probable que l'instrument hagi experimentat una evolució al llarg dels segles, incorporant-hi influències de diverses cultures.
L'època d'or de la gralla
Les primeres referències documentals de la gralla daten de l'any 1715. Durant el segle XVIII, la gralla es va consolidar com un instrument essencial en diverses manifestacions folklòriques de la Catalunya Nova, especialment al Camp de Tarragona, el Penedès i el Garraf. Aquesta època és coneguda com l'"època d'or de la gralla", durant la qual l'instrument va acompanyar balls populars com les moixigangues, els balls de gitanes i el ball de valencians.
Amb l'evolució del ball de valencians cap als actuals castells, la gralla va esdevenir l'acompanyament musical imprescindible d'aquestes construccions humanes. El "toc de castells" que interpreten els grallers és fonamental per marcar els diferents moments de l'actuació castellera, com l'inici, l'aleta i el moment que es descarrega el castell.
Durant el segle XIX, les formacions de grallers van experimentar canvis significatius. Es va passar de grallers solitaris o duets a grups més nombrosos, amb tres o quatre gralles i un o dos timbals. Aquesta ampliació va permetre enriquir el repertori i la complexitat de les interpretacions, consolidant la gralla com un instrument central en les festes populars.
Decadència i revitalització de la gralla
A principis del segle XX, la gralla va començar un període de decadència. Factors com l'aparició de nous ritmes i formacions musicals provinents d'Europa i Amèrica, així com canvis en les preferències del públic, van desplaçar la música de gralles. A més, l'arribada de pianos de manubri, que permetien a una sola persona oferir llargues sessions de ball, va reduir la demanda de grups de grallers. No obstant això, a partir de la dècada de 1950, es van iniciar esforços per recuperar la tradició de la gralla. Un exemple destacat és la creació de l'Escola de Grallers de Sitges l'any 1952, que va impulsar un nou model d'aprenentatge de l'instrument. Durant les dècades següents, diverses iniciatives van contribuir a la revitalització de la gralla, incloent-hi la reparació d'instruments antics, la construcció de nous models i la formació de nous grups de grallers.
Avui dia, la gralla viu un moment àlgid comparable a la seva època d'or. Han sorgit nombrosos grups de grallers, tant professionals com amateurs, i l'instrument s'ha integrat en diverses formacions musicals que exploren nous estils com el rock, la rumba i el jazz. A més, s'han recuperat models antics de gralles i se n'han creat de nous, ampliant les possibilitats sonores de l'instrument.
Estudiar gralla
En l'àmbit pedagògic, la gralla ha assolit un reconeixement institucional. Des de 2006, es pot estudiar com a especialitat a l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), i altres escoles de música tradicionals han incorporat la gralla als seus plans d'estudi. El 2014, la Generalitat va establir l'ordenació curricular del grau professional de gralla, consolidant així la seva presència en l'ensenyament musical formal. En conclusió, tot i que l'origen exacte de la gralla roman incert, la seva evolució i adaptació al llarg dels segles han consolidat aquest instrument com una peça clau de la cultura musical catalana. La seva capacitat per reinventar-se i integrar-se en diverses expressions artístiques l'han fet perviure fins ara!.