Hi ha rivalitats que són històriques, encara que a vegades siguis més una tradició que una confrontació real. Alguns exemples podrien ser la rivalitat entre Sabadell i Terrassa, Reus i Tarragona, el Barça i el Girona, els Beatles i els Rolling Stones, Serrat i Llach... Ara bé, en aquestes dates de Quaresma, després de dedicar un article a explicar l’origen de les passions de Setmana Santa, no es podia passar per alt una altra d’aquestes rivalitats amistoses; la que hi ha entre la Passió d’Olesa de Montserrat i la d’Esparreguera.
Aquestes dues passions són de les més antigues de Catalunya, i per conèixer-ne els orígens, tornarem a recórrer a l'historiador expert en drama medieval i història del teatre català, Francesc Massip. En un article a la revista Dovella, Massip fa un viatge en el temps per entendre la història d’aquesta tradició i sobretot el paper que juguen Olesa i Esparreguera en fer que La Passió es continuï representant avui en dia i s’hagi convertit en l’obra essencial del teatre català.
Una troballa increïble
La primera notícia documental de La Passió a Olesa de Montserrat es remunta a l’any 1540, i això es pot saber perquè en un inventari de l’església parroquial d’Olesa es va trobar una referència a la consueta per fer la representació de La Passió. Una consueta era el quadern on s’apuntaven els diàlegs i les anotacions escèniques i, fins i tot, s’hi trobava alguna nota sobre l’inventari d’alguns vestits. Si bé se'n va trobar la referència, la consueta com a tal s’ha perdut amb el temps. Pel que fa a Esparreguera, explica Massip al seu article, ens remuntem al 1588, quan La Passió es feia al carrer.
‘La Passió’ arriba als teatres
Ens trobem a l’època moderna i les passions es mantenen gràcies a la gent dels pobles, i és que l’autor recorda que les instàncies eclesials en buscaven la prohibició. Tot i aquesta voluntat de l’església, sembla que Esparreguera i Olesa van fer-ne cas omís, si bé sí que es van veure obligades a fer les representacions d’amagat. Per exemple, a Olesa, el 1829, la Passió es va fer al pati d’una mansió de la localitat, i no va ser fins al 1847 que Pau Cases va fundar el Teatre Principal per acollir-la.
L’any 1919, el Teatre Principal va deixar de representar La Passió, però cinc anys després, amb la construcció d’un nou teatre conegut com “El Salistes” (avui Teatre Olesa), Olesa tornaria a tenir dues passions. Malauradament, el dia 23 de febrer de 1983, pocs dies abans d’iniciar la temporada, un incendi va destruir el Gran Teatre de La Passió. Per sort, l’1 de maig de l’any 1987, gràcies a les aportacions econòmiques de les institucions, la Passió d’Olesa inaugurà el Nou Teatre de la Passió.
Pel que fa a Esparreguera, del 1875 fins al 1899, la passió es va passar a fer al primer teatre edificat de la localitat: La Siempreviva. Aquí es va representar la passió sota la direcció d’Adrià Vilà, i després es va representar de manera simultània al teatre l’Estrella i al teatre de l’Ateneu. Finalment, el 1969 es va inaugurar l’actual Teatre de la Passió on es representa l’espectacle des d’aleshores.
L’etapa moderna de ‘La Passió’
Quan la Passió arriba als teatres, s’obre l’etapa moderna d’aquesta representació de la vida de Crist. Cal remarcar que fins als anys de postguerra, tant a Olesa com a Esparreguera es van utilitzar els textos de fra Anton de Sant Jeroni, ara bé, l’historiador Francesc Massip apunta que a Olesa, el 1949, es va estrenar una nova versió de Joan Povill i Adserà. El dramaturg anirà polint aquesta versió de La Passió fins a tenir-ne una de definitiva el 1960, la qual publicaran el 1988 Jacint Bassó i Josep Temporal, que és la que actualment es representa al Gran Teatre de la Passió.
Per la seva banda, a Esparreguera, entre el 1952 i el 1959, es va representar una versió de Mn. Marçal Martínez i Balaguer amb música de Josep M. Pla, i el 1960 es va estrenar l’actual versió de Ramon Torruella i Satorra. Des de 1969 es representa al Nou Teatre de la Passió, i des de 1976 la música és de Josep Borràs i Farrés.
La Passió avui en dia
Actualment, la Passió d’Esparreguera ofereix la posada en escena de dues versions de l’espectacle: la versió clàssica i el nou format. La versió clàssica està formada per dues parts diferenciades escenificades dins d’una mateixa jornada. En la primera part es representa la vida pública de Jesús i en la segona la seva passió, mort i resurrecció. Per la seva banda, el nou format ens proposa un espectacle de menor durada (2:30 h) en el que es representen les dues parts en una única sessió. Es tracta d’una posada en escena més àgil i dinàmica que conserva l’essència de la tradició.
Aquestes dues passions “constitueixen uns dels més impressionants monuments del teatre tradicional, i tot i les necessàries modernitzacions, conserven els elements fonamentals del drama medieval: espectacle de masses, teatre d’escenògraf i instrument pedagògic”, indica Massip.
I és que ja ho afirma l’historiador que “les passions d’Olesa i Esparreguera són una clara constància de la ininterrompuda continuïtat de la vocació popular pel teatre i, sobretot, la irrenunciable fidelitat del poble per la llengua pròpia contra la persecució i voluntat d’arraconament”. Aquestes dues passions “constitueixen uns dels més impressionants monuments del teatre tradicional, i tot i les necessàries modernitzacions, conserven els elements fonamentals del drama medieval: espectacle de masses, teatre d’escenògraf i instrument pedagògic”.