Fa dies que la República Democràtica del Congo (RDC) ha tornat a convertir-se en un escenari de violència. El Moviment 23 de Març (M-23), que fa tres anys que és en aquest país centreafricà ric en minerals, ha reimpulsat un conflicte inactiu durant anys, amb la presa de l’estratègica ciutat de Goma. L’ofensiva dels rebels ha avançat més que mai i ha provocat l’agreujament d’una crisi humanitària que assola milions de ciutadans. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha informat del desplaçament massiu de congolesos que fugen de Goma i de les zones més violentes del conflicte per evitar convertir-se en víctimes col·laterals. El grup insurgent acusa el govern de la RDC de no complir l'acord de pau i no integrar plenament els tutsis congolesos a l'exèrcit del país i la seva administració.

La presa de Goma suposa un pas clau en l’estratègia de l’M-23, ja que és el centre regional de comerç i seguretat per a gran part del país, mentre que el seu aeroport és determinant per al transport de subministraments. Per això, d'ençà del 2021 el govern i les tropes de l'ONU havien mantingut els rebels lluny de la ciutat fronterera amb Ruanda. Els esdeveniments de la darrera setmana han generat una situació d’histèria col·lectiva a la zona, amb imatges de centenars de milers de persones que es veuen obligades a fugir, desesperades per escapar de l'avanç de l'M-23.

L’M-23 és una milícia insurgent formada principalment per membres d'ètnia tutsi. Fundat el 2012, el grup defensa la lluita contra el govern i les milícies hutus, però en realitat les seves operacions estan més vinculades a interessos econòmics. Després del fracàs a l’hora d’intentar integrar-se en les files de l’exèrcit, els rebels s’han erigit en el darrer grup opositor liderat per tutsis que ha pres les armes contra les forces estatals. A més, el seu nom fa referència a l'acord del 23 de març del 2009, el qual va posar fi a una insurgència anterior a l'est de la RDC. 

Tot i això, el conflicte es remunta dècades enrere, ja que l’M-23 va néixer com una escissió del Congrés Nacional per a la Defensa del Poble. Concretament de les seqüeles del genocidi de Ruanda del 1994, en què les milícies hutus van matar entre mig milió i un milió de persones d'ètnia tutsi. Quan les forces liderades pels tutsis van contraatacar, gairebé dos milions d'hutus van travessar la frontera cap a la RDC per por de les represàlies. A partir d'aquell moment, les tensions entre tutsis i hutus han format part de la vida dels congolesos.

Ara, tres dècades més tard, la caiguda d’un dels bastions més importants de les forces governamentals suma un capítol més en la greu situació humanitària que travessa la població de l'est de la RDC. La portaveu de l'Oficina dels Drets Humans de l’ONU, Ravina Shamdasani, ha afirmat que la captura de Goma tindrà un “impacte catastròfic en centenars de milers de civils, i els posarà en risc d'una exposició més gran a violacions i abusos dels seus drets humans”. Els experts de la zona han advertit d’una situació sense precedents. Una mostra és l’escassetat d’aliments, medicació i, sobretot, aigua, la qual ha portat els congolesos a fer servir bidons per recollir-la al contaminat llac Kivu.

Pel que fa a l’impacte econòmic, el sorprenent avanç de l’M-23 podria comportar el control absolut de les mines de coltan, or i estany del país. Durant el 2024, els rebels ja han tingut el poder a la regió minera de coltan de Rubaya, i han generat prop de 800.000 milions de dòlars a través d'un impost de producció. En aquest sentit, els esdeveniments dels últims dies fan que l’expansió del grup insurgent no només sigui territorial, sinó també pel que fa als ingressos. El món depèn més que mai d’aquest mineral a l’hora de fabricar dispositius electrònics, com els telèfons intel·ligents. Segons el Departament de Comerç dels Estats Units, la major part dels recursos minerals de la RDC —el valor dels quals s'estima en 24.000 milions de dòlars— encara continua sense explotar-se, fet que porta l’M-23 a anhelar el control de la mineria. Malgrat tot, la realitat dels congolesos és molt lluny de la riquesa dels seus recursos naturals, ja que prop del 60% dels seus 100 milions d'habitants viu per sota del llindar de pobresa.

L’ombra de Ruanda

Tant funcionaris congolesos com membres de l'ONU han acusat Ruanda d'alimentar el conflicte, en oferir milers de les seves tropes i armes pesants a l'M-23. Aquest assenyalament es basa en un informe d'un grup d'experts de l’organisme internacional del 2022, que va indicar que tenia “proves sòlides” que les tropes ruandeses havien estat combatent juntament amb els rebels. Encara que Kigali nega les acusacions, el 2024 va reconèixer que té tropes i sistemes de míssils a l'est de la RDC, a la frontera, presumptament per salvaguardar la seva seguretat. A més, les autoritats de Ruanda han subratllat la idea que els membres de l'exèrcit congolès han protegit i armat els hutus que van fugir després de participar en el genocidi del 1994.

No és la primera vegada que els rebels prenen el control de Goma. L’any 2012, l’M-23 va llançar una ofensiva contra l’exèrcit i va aconseguir dominar la ciutat. Durant aproximadament una setmana, la insurgència va ocupar la zona, la qual cosa va provocar el desplaçament de milers de civils i va intensificar la crisi humanitària a la regió. No obstant això, després de la pressió internacional sobre Ruanda, la rebel·lió va caure. Malgrat la seva derrota militar, el grup va continuar operant a la zona, i anys més tard ha tornat a guanyar força i ha desencadenat una segona presa de Goma. Un possible escenari de cara a les setmanes vinents és que l’M-23 faci servir el control de la ciutat com a moneda de canvi per afrontar possibles negociacions amb el govern.

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!