El govern espanyol va formalitzar aquest dimarts el reconeixement de l’Estat de Palestina, delimitat per les fronteres de 1967 i amb Jerusalem Est com a capital, prenent com a delimitació les resolucions dels Consells de Seguretat de l’ONU i la posició mantinguda per la Unió Europea. “No reconeixerem canvis a les línies frontereres del 1967 que no siguin els acordats per les parts”, va assegurar el president Pedro Sánchez en la seva declaració institucional. Però, què vol dir que es reconeixen les fronteres del 1967? Quines diferències existeixen entre les fronteres reconegudes i les actuals? Les fronteres de 1967 són les que existien abans de la guerra dels Sis Dies.
Comença la conquesta del territori
Al llarg dels darrers cent anys, Israel ha anat guanyant territori envers la Palestina històrica, que ocupava el 100% del territori. Quan l’imperi Otomà va caure després de la Primera Guerra Mundial, la partició del 1922 va deixar els territoris de Palestina (Israel, Gaza i Cisjordània) sota l'administració del Regne Unit, amb l’estatus de territori sota mandat. Posteriorment, el Regne Unit va separar la part oriental del territori, dividint Palestina de l’Emirat de Transjordània.
L'any 1947, després de la Segona Guerra Mundial, després que milers de jueus es van assentar en els territoris palestins per l’antisemitisme nazi, i comencessin les tensions entre els dos pobles, l’ONU va proposar posar fi al mandat britànic i dividir Palestina en dos estats independents, un hebreu i un altre àrab, mitjançant la resolució 181 (II), i també va proposar que la ciutat de Jerusalem es mantingués sota un règim internacional.
L’any següent, el 1948 va esclatar la guerra araboisraeliana. Egipte, Transjordània, Síria, Líban i altres països àrabs, en desacord amb la decisió de l’ONU, van atacar Israel el 14 de maig de 1948. La guerra va durar de maig a novembre del 1949 i Israel va aconseguir el 23% del territori assignat a l'Estat àrab. D'aquesta manera, va ocupar el 77% del territori palestí, inclòs l'oest de Jerusalem Est, quedant la resta sota el control de Jordània i Egipte. La guerra va provocar l'expulsió o la fugida de més de la meitat de la població àrab palestina del territori del nou Estat, segons l'ONU.
La guerra dels Sis Dies
Però la guerra dels Sis Dies va canviar aquestes fronteres quan Israel va derrotar militarment una coalició de països àrabs de la regió i es va annexionar els Alts del Golan de Síria, i la península del Sinaí, d’Egipte, a més de tot el territori palestí que havia quedat fora del seu control en l’armistici del 1949. La guerra dels Sis Dies, el 1967, va ser conseqüència de la gran tensió que existia entre Egipte i Israel després de la guerra anterior. Aquest any, Egipte va militaritzar la frontera amb Israel i l’exèrcit jueu va llençar una ofensiva que va permetre una nova expansió territorial d'Israel, que va ocupar la resta del territori assignat a l'Estat àrab —la Franja de Gaza i Cisjordània, inclòs Jerusalem Est—, la península del Sinaí, el canal de Suez i els Alts del Golan.
Les fronteres que va marcar l’armistici del 49
Les fronteres reconegudes per Espanya fan referència a les que existien abans d’aquest conflicte, i que són les que va marcar l’armistici de 1949 després de la guerra araboisraeliana, coneguda a Israel com la guerra de la independència. Són les que dibuixen un Estat Palestí format per Cisjordània i Gaza, i que té com a capital Jerusalem Est. Aquest conflicte va generar un altre èxode de palestins, i Israel va passar de tenir prop de 20.000 km² a tenir-ne 102.400 km². El 1973 (del 6 al 25 d'octubre) una coalició de països àrabs van atacar Israel. El 1980 Israel s'annexa Jerusalem. La Resolució 242 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 1977 va considerar “inadmissibles” aquestes annexions territorials, perquè eren contràries al dret internacional, i va instar Israel a retirar les seves forces armades de tots els territoris ocupats en el marc de la guerra dels Sis Dies, un dictamen que establiria les bases dels futurs Acords de Camp David (1978) i els tractats de pau amb Egipte (1979) i Jordània (1994).
Els acords de Camp David i d’Oslo
El 1979, com a resultes dels Acords de Camp David, Egipte va recuperar la península del Sinaí, però el 1987 es va produir la primera intifada, un aixecament massiu de la població palestina en territori israelià. Amb els acords d’Oslo de 1993 i 1995 signats entre Israel i l’Organització per a l'Alliberament de Palestina (OLP), que van suposar el Premi Nobel de la Pau de 1994 pel president de l’OLP Yasser Arafat, el ministre d’Exteriors i el primer ministre d’Israel, Shimon Peres i Isaac Rabin, Israel reconeixia per primera vegada el poble palestí com un representant legítim. Els acords van incloure la creació d’un govern autònom provisional palestí i la retirada de l’exèrcit israelià dels territoris ocupats, i es va fer un repartiment de zones a Gaza i Cisjordània, que són administrades per l’Autoritat Nacional Palestina.
Definició de les fronteres actuals
En els darrers 23 anys (del 2000 al 2023), s’han definit les fronteres actuals, quan la situació es va enrarir després de les negociacions de pau derivades dels acords d’Oslo. L’any 2000 es va produir la segona intifada i el 2002, Israel va començar a construir un mur per separar l’estat d’Israel dels territoris ocupats de Gaza i Cisjordània que, segons l’ONU, en el 2022 tenia 713 kilòmetres, un 65% del que estava previst, i que s’ha realitzat dins d’aquests territoris, ja que segons el mateix informe de l’ONU, el 85% d’aquest mur es troba dins de Cisjordània, en lloc d'en la línia de l’armistici de 1949. L'àrea entre la línia d'armistici i el mur és coneguda com a zona de costura (Seam Zone). El 2006, Hamàs va guanyar les eleccions legislatives i va prendre el control de la Franja de Gaza.
La política d’assentaments en els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània també ha anat reduint el territori efectiu disponible per la població palestina, i alguns d’aquests assentaments s’han incorporat formalment a Israel, especialment als voltants de Jerusalem, tot i la condemna unànime de les Nacions Unides. Segons l'ONG Peace Now, que monitora la política d'assentaments d'Israel, estima que prop de mig milió de colons jueus viuen actualment a Cisjordània (478.600), pràcticament la meitat a Jerusalem Est, als 147 assentaments aixecats pel govern hebreu i els 191 que s'han construït sense la seva aprovació formal. Per això, en el mapa actual, a Cisjorània l’Autoritat Nacional Palestina controla les petites taques que es poden veure, i que estan envoltades per zones controlades per l’exèrcit israelià o per assentaments de colons. A Gaza, el 2005 es va produir la retirada unilateral del territori per part d’Israel, que només controlava les fronteres i les aigües territorials, fins que l’exèrcit israelià va envair militarment la Franja després dels atacs terroristes del passat 7 d’octubre.