Després d’un any de guerra a Ucraïna la vida de moltes persones ha canviat. Molts civils s’han quedat sense feina, sense casa i també han perdut familiars. Alguns, han marxat fora, d'altres s'han quedat per continuar vivint una vida 'normal' sota el so de les sirenes i míssils. En aquest context de 'falsa normalitat', el curs escolar havia de començar a Ucraïna de manera presencial el passat mes de setembre, però els bombardejos, els talls constants de llum i les afectacions a la xarxa elèctrica han provocat que la majoria d’estudiants, dels col·legis, instituts i també universitats hagin optat per a l’educació online. Això, com no podria ser d’una altra manera, ha provocat algunes variacions en el currículum, així com la invasió russa, que també ha introduït modificacions i canvis dels esquemes. Sovint, ha implicat canvis en l’entrega dels treballs i també en la realització dels exàmens.
Desplaçats per la guerra
Les classes online, però, també han permès que alguns alumnes puguin continuar estudiant a distància, fins i tot, des d’una altra ciutat. Aquest és precisament el cas d’Andrii Plokhotinuk, estudiant de tercer curs de relacions internacionals a la Universitat Nacional d’Odessa. “La vida ha canviat molt per a tothom. S’ha dividit en abans i després de la guerra. La vida s’ha convertit en molt més estressant. Per a mi, personalment, la guerra ha canviat la manera com veig la vida, que pot acabar molt fàcilment i al mig del carrer”. Andrii forma part d’un grup d’estudiants universitaris i professors que han estat en conversa amb ElNacional.cat. “Odessa va ser considerat un dels principals objectius de Rússia. Així que la meva ciutat es va trobar enmig de bombardejos i amenaces des de primera hora del matí del 24 de febrer de l’any passat. Com a estudiant de relacions internacionals, destaca que “la guerra s’ha convertit en el punt principal dels treballs i exercicis de classe”. En aquest sentit, ell s’ha vist fortament afectat per la guerra. “Ha canviat tot dràsticament. Tenia familiars propers que ara viuen a Moscou. La seva actitud ha estat cruel i agressiva. Van expressar el desig d’acabar de pressa amb la guerra, ocupant tot el territori tan aviat com fos possible. Per sort, cap membre de la meva família ha estat ferit o mort, però sí que he acabat amb un nucli familiar molt més reduït”. Andrii va haver de deixar Odessa, la seva ciutat i actualment té l’estatus de persona desplaçada. “Vaig marxar d’Odessa una mica abans del 24 de febrer per visitar uns familiars. La veritat és que no podia imaginar-me que tardaria un any a poder tornar a casa”.
El seu no és l’únic cas. En Miroslav, estudiant de la Universitat Estatal Nizhyn Gogol, a la regió de Txerníhiv, també va haver d’abandonar casa seva. “Txerníhiv es molt a prop de la frontera russa i bielorussa, i el 26 de febrer les tropes russes ja eren a les portes de casa. Eren pràcticament a un quilòmetre i ens van gairebé encerclar. A l’edifici on vivíem van arribar míssils, els bombardejos eren allà. Els balcons van quedar destrossats. Des d’aquell dia, només érem 4 famílies al bloc d’edificis i anàvem a dormir al soterrani de l’escola. Al març ja no ho vam poder aguantar més i vam poder ser evacuats amb un cotxe que va aconseguir el meu pare. Vam anar fins a Kíiv. Un viatge que va durar 12 hores quan en realitat en dues hores t’hi pots plantar”, relata. “Va ser la primera vegada que em vaig sentir segur, tot i que sentia sorolls d’explosions a prop”. “Un mes després que els russos abandonessin la zona de Txerníhiv on vivíem, vam tornar-hi. Ara vivim de manera més modesta, tenim menys diners. Intentem estalviar tants diners com sigui possible”.
Khikmatulla Tillaiev, estudiant de la Universitat Nacional Petro Mohyla del Mar Negre, a Mikolaiv, també va haver de marxar. “Estic en un altre país, la meva vida ha canviat radicalment. Soc lluny dels meus amics, col·legues i de casa meva. La vida també ha canviat econòmicament, però, els diners, per ara, són suficients per menjar i la roba. No cal somiar amb res més”.
Por i depressió, l’altra cara de la guerra a Ucraïna
“La guerra ha canviat la meva vida. Tenia por d’adormir-me, por de sentir les sirenes de nou, les explosions. Tot i que la guerra m’ha ensenyat a viure la vida més al dia”, destaca Iulia Havriliuk, estudiant de la Universitat Nacional de Ciències Ambientals i Vida de Kíiv. “Quan la guerra va començar vivíem a Kíiv, però després de tres setmanes vam aconseguir anar al poble, a casa de la meva àvia. La carretera era difícil, molta gent i nens intentaven fugir. Tothom estava preocupat, veies la por als ulls de la gent i les preguntes sense resposta sobre què passaria a partir de llavors. Després que vam marxar, va caure un míssil prop de casa nostra, per sort va quedar intacta i tenim un lloc on poder viure, no va morir ningú”. La Sophia, estudiant de la mateixa universitat destaca que la guerra “l’ha afectat des del punt de vista moral i psicològicament. Por constant, ansietat per la meva vida i els meus éssers estimats”. En aquest sentit, constata que “molts ucraïnesos han canviat d’idioma i fan servir ara l’ucraïnès o estan aprenent-lo en clubs o cursos gratuïts que han aparegut en ciutats. Segons una enquesta de Gradus Research un de cada vuit ucraïnesos ha canviat ja el rus per l’ucraïnès”.
Per a la Maria, estudiant de la Universitat Nacional Bodhan Khmelnitskii de Txerkassi també és complex seguir les classes. “És moralment difícil assistir a les classes sabent que hi ha gent morint al país a conseqüència de bombes o míssils o torturats per l’exèrcit rus”.
Els professors ucraïnesos envien els seus fills fora
Precisament per escapar de la guerra, alguns professors universitaris han hagut d’enviar els seus fills fora o bé canviar també de ciutat. La guerra no entén d’edats i castiga durament tots els sectors. “La guerra ha provocat canvis irreparables a la societat”, constata Vitalii, membre de la Universitat Nacional Užhorod. “Em vaig veure obligat a enviar el meu fill fora”. “En la metodologia de fer classes, no ha canviat tant, perquè veníem de la covid-19, on vam fer moltes classes online. El que sí que ha canviat és l’impacte de les coses que ensenyem. El món va canviar el 24 de febrer i no tornarà a ser mai més com abans. Ara encoratgem als estudiants a abandonar fonts d’informació russa i a fer servir fonts internacionals per als seus treballs i projectes”.
“La meva família s’ha hagut de separar per la guerra, per tant, ens ha afectat moltíssim”, destaca. “Estem pagant un preu molt alt. Ucraïna està pagant un preu molt alt per la independència real. El 24 d’agost del 1991, es va declarar la independència del país de l'URSS, però era bàsicament un tràmit sobre el paper”. Malgrat el que explica, la seva família no s’ha hagut de moure de casa. “No ha calgut moure’ns perquè estem a l’oest del país, però la població de la ciutat és gairebé dues vegades més que abans de l’inici de la guerra”.
Larisa Mistik, professora associada de la Universitat Estatal Nizhyn Gogol, també ha hagut d’enviar el seu fill fora. “La guerra ens ha afectat i molt. El meu fill és un estudiant en una universitat Americana, així que tampoc va poder tornar durant les vacances. Ens hem de comunicar per internet i ens sentim sols i buits”. La vida li ha canviat. “Tot es redueix a un ‘abans’ i un ‘després’ de la guerra. Aquesta és una guerra per preservar el país, com a nació, la cultura i la identitat”.
Un any de guerra, una espera permanent
“Tot ha canviat. La vida ha adoptat un nou element d’espera permanent, però també una dinàmica de no malgastar ni un sol moment. Sobretot quan hi ha electricitat”, destaca Irina, membre de la Universitat Nacional Petro Mohyla del Mar Negre. “Apareixen alguns plans de futur, idees, però, és clar, no hi ha visió ni realitat per dur-los a terme o implementar-los”. “M’he quedat a Mikolaiv i ha estat molt complicat i difícil. Sobretot, psicològicament, per les explosions i amb molts nervis, per les explosions i estrès constant”.
“Quan em vaig aixecar a les 7 del matí del 24 de febrer de l’any passat vaig llegir les notícies, que els russos havien començat una guerra a gran escala a Ucraïna i vaig sentir pànic. Després, he intentat adaptar-se i intentar fer vida normal, sempre que les sirenes ens ho permeten”, comenta Olga Xaran, doctora i professora assistent a la Universitat Nacional Ivan Franko de Lviv. “Mai oblidaré el so dels míssils passant per sobre meu, mai podré oblidar aquest so”.
“El meu germà i la meva mare tenen feina al govern. El meu germà no pot marxar del país. I, per tant, molts plans per a la meva família s’han quedat en això, en plans. Suposo i espero que quan s’acabi la guerra podrem continuar fent i implementant plans”.
“La guerra ha tingut un efecte molt negatiu en la meva família. Primer de tot, és una combinació d’un estat psicològic i emocional, ansietat constant i estrès permanent de les explosions. Després, els meus pares han perdut la feina”, destaca Liudmila, membre del personal de la Universitat Nacional Petro Mohyla del Mar Negre. “Realitzar la meva feina s’ha convertit en una tasca difícil perquè estic deprimida i estressada”.
Imatge principal: Bombardejos a la ciutat de Khàrkiv malmeten la infraestructura civil / Efe