Verd, dens i gran. Un avet en una illa deshabitada podria tenir la resposta al canvi climàtic. A simple vista, costa d'imaginar que un avet pugui proporcionar informació tan detallada sobre la crisi climàtica greu que el planeta està patint: des de la sequera, fins a les inundacions. L'avet Sitka, a l'illa deshabitada de Campbell, ha estat ben acompanyat d'un equip d'investigadors. Ells són els que han arribat a la conclusió que aquest petit arbre podria ajudar a descobrir secrets sobre el canvi climàtic.
L'avet té nou metres d'altura i té el rècord mundial Guinness per l'"arbre més remot" del planeta. És l'únic arbre de tota aquesta illa, que es troba a 700 quilòmetres al sud de Nova Zelanda. El vent és abundant, tant, que l'arbre més pròxim que té és a 222 quilòmetres, a les illes Auckland. Segons destaca el The Guardian, es creu que l'avet el va plantar Lord Ranfurly, governador aleshores de Nova Zelanda, a principis del segle XX. És a dir, que podria tenir, tranquil·lament, 100 anys de solitud. Tot i els estudis que s'han fet, però, ha estat impossible confirmar la seva edat exacta. Malgrat les seves característiques especials, alguns científics el voldrien fora perquè consideren que és una espècie invasora. Així doncs, un arbre que no hauria de ser a l'illa, podria tenir ara la resposta a moltes preguntes.
Com pot un avet tenir les respostes a preguntes sobre el canvi climàtic?
La doctora Jocelyn Turnbull, líder científica del radiocarboni a GNS Science voldria explicar aquesta solitud i beneficiar-se'n per concloure una investigació que podria aclarir molts dubtes. Segons ella, l'arbre podria ser tot un símbol per entendre què està passant amb l'absorció de diòxid de carboni a l'oceà Antàrtic. "Del CO₂ que posem a l'atmosfera, només al voltant de la meitat roman allà. L'altra meitat es reabsorbeix al sistema terrestre. I resulta que al voltant de la meitat va a la biosfera terrestre, que és la fotosíntesi, i l'altra meitat va a l'oceà", ha exposat Turnbull i recull el diari ABC d'Austràlia. Per aquest motiu, l'Oceà Austral és el lloc més important per analitzar l'intercanvi de diòxid de carboni a causa dels vents de l'oest i la falta de terra per frenar el vent. "Aquest vent impulsa aquesta enorme bolcada de l'aigua, porta aigua profunda a la superfície i es barreja, cosa que permet que l'oceà absorbeixi més carboni que altres àrees de l'oceà que no són tan dinàmiques"
Els científics es fan dues preguntes importants per resoldre qüestions. Si els embornals de carboni s'"omplen", causarà una acceleració massiva de l'escalfament global? O, en aprendre com funcionen, es pot ajudar aquests embornals a absorbir encara més carboni i reduir l'escalfament global? Les preguntes no són fàcils de respondre. Investigacions que s'han fet i que destaca el The Guardian en un article, constaten que absorció de carboni de l'Oceà Austral han produït resultats contradictoris; la teoria actual és que l'acceptació augmenta i Turnbull vol entendre què és el que la impulsa.
Agafar mostres de l'atmosfera és el millor mètode per mesurar les concentracions de CO₂ i es pot complementar amb la datació per radiocarboni de mostres d'aigües profundes. Però, és clar, hi ha limitacions. “No es pot recol·lectar l'aire que hi era fa 30 anys, perquè ja no hi és”, ha destacat Turnbull. “Així que se'ns va acudir aquesta idea de fer servir anells d'arbres. Les plantes, quan creixen, prenen diòxid de carboni de l'aire mitjançant la fotosíntesi i el carboni de l'aire acaba als anells dels arbres”. L'avet Sitka és una raresa, segons han destacat els investigadors. L'equip va poder treure'n mostres perquè l'arbre té uns anells grans i fàcils de separar per obtenir-ne unes dades. Fent servir un trepant manual, Turnbull va extreure una mostra de nucli de 5 mm de l'arbre el 2016, però els resultats encara no s'han publicat.
Per què aquest arbre?
Tal com recull el diari australià ABC la doctora Turnbull i el seu equip necessitaven entrar tant com fos possible a l'Oceà Antàrtic sense quedar-se sense elements per mesurar. "Pots mirar ràpidament un mapa del món i descobrir que no hi ha gaire terra", va dir. A 52 graus de latitud sud, era el més baix que l'equip podia anar on hi havia un arbre viu. D'aquesta manera, l'equip va apostar per l'illa Campbell i aquest arbre solitari. Encara que els resultats no s'han publicat i hi ha moltes ganes de saber-ne detalls, caldrà esperar. De moment, però, les esperances i les expectatives són molt altes.
Imatge principal: l'avet Sitka, a l'illa deshabitada de Campbell / Flickr