El 30 de gener de 1972, milers de persones van omplir els carrers de Derry, a Irlanda del Nord. La protesta, que tot i no comptar amb l'autorització del govern s'esperava pacífica, va reunir famílies i gent de totes les edats amb l'objectiu de caminar fins a la plaça principal de la ciutat i defensar els drets civils dels ciutadans nord-irlandesos. La marxa, però, mai va arribar al seu destí: l'exèrcit britànic va barrar el pas i va disparar foc real contra la població. Catorze persones van morir arran d'aquells fets que han passat a la història com a Bloody Sunday (Diumenge Sagnant).
"La gent sempre diu que aquell dia, després que parés el tiroteig, es va fer un gran silenci a la ciutat. Tothom va quedar commocionat, en dol, buscant els seus éssers estimats", explica a ElNacional.cat Ciara O'Connor, l'encarregada del Museu de Free Derry d'organitzar els esdeveniments per commemorar l'aniversari de la massacre. "Aquest diumenge, cinquanta anys després, omplirem aquest silenci de llum, música i poesia per retre homenatge a les víctimes", detalla.
En el cinquantè aniversari d'aquell fatídic dia, els familiars de les víctimes tornaran avui al lloc dels fets en un enèsim intent de reclamar justícia. I és que, tot i els acords de pau del 1998 i el reconeixement de David Cameron que l'actuació de l'exèrcit britànic va ser injustificable, són molts els casos que encara no han pogut portar davant dels tribunals els responsables d'aquells crims. En una entrevista amb ElNacional.cat, el diputat nacionalista de Sinn Féin al parlament nord-irlandès, Declan Kearney, assegura que el llegat d'aquells dies encara se sent. "Fins que el govern britànic no deixi de trencar amb el dret internacional i comenci d'una vegada per totes a actuar de bona fe, la resolució d'aquest conflicte no s'haurà acabat", considera. Des de Sinn Féin adverteixen de la proposta d'amnistia de l'actual govern britànic, que tancaria de forma imminent l'opció de què els soldats que van participar en el conflicte d'Irlanda del Nord s'asseguin al banc dels acusats. Kearney assegura que exploren “tots els mitjans possibles” per evitar que això passi.
Què va passar el Bloody Sunday?
El 1972 feia ja ben bé tres anys que la dividida societat del Nord d'Irlanda estava sumida en un conflicte armat, explica l'historiador Dr. Martin O’Donoghue a aquest diari. L'arrel venia de la divisió de l'illa i posterior independència de la República d'Irlanda el 1949, que va deixar al nord el territori de l'Ulster en mans del Regne Unit i un govern dominat pel partit unionista de base protestant. La minoria catòlica, que representava un terç de la població, va ser víctima de discriminacions en diversos drets bàsics, com l'accés a l'habitatge i la participació política - les votacions depenien de les propietats que tinguessin i les circumscripcions catòliques van passar a ser infrarepresentades. La situació, en definitiva, tenia tots els ingredients per acabar desembocant en un conflicte, i així va ser: el 1969 van començar els Troubles.
La ciutat de Derry, a la frontera amb la República d'Irlanda i bressol del moviment pels drets civils als anys seixanta, aviat es va convertir en un dels punts més calents de l'enfrontament. L'organització civil, de fet, va ser tan forta que alguns barris de la ciutat es van autoproclamar autònoms i van passar considerats un territori prohibit per les forces de l'autoritat, que en molts moments del conflicte van evitar passar l'emblemàtica pintada "Estàs entrant al Derry Lliure (Free Derry)".
Una de les marxes en la commemoració del 35è aniversary del Bloody Sunday / Fotografia de kitestramuort, CC BY-SA 2.0 (WikiMedia Commons)
Va ser allà mateix on, el 30 de gener de 1972, avui fa 50 anys, va començar la marxa convocada per l'Associació pels Drets Civils d'Irlanda del Nord (NICRA) que acabaria convertint-se en el Diumenge Sagnant. Cap a les tres de la tarda, unes 15.000 persones van començar a desfilar per denunciar les detencions sense judici de persones acusades de pertànyer a l'I, confiades que amb l'anunci de què l'IRA no hi participaria seria una protesta pacífica.
Poc després de començar la manifestació, els organitzadors van desviar la ruta al veure que barricades del regiment de paracaigudistes de l'exèrcit britànic els impedien l'entrada al centre de la ciutat. “Recordo que una setmana abans, els meus pares havien anat a una altra manifestació pels drets civils i també hi havia hagut una topada amb aquest regiment. L'ambient ja es notava carregat, hi havia un instint que tramaven alguna cosa sinistre”, recorda Kearney. Aquell diumenge, a Derry, un grup de manifestants es van quedar davant de la línia dels soldats i hi va haver llançaments d'objectes. L'exèrcit va respondre amb gas, canons d'aigua, bales de goma i, per últim, van obrir foc ral. Els manifestants es van dispersar i els trets van continuar pels carrers de Derry.
"M'estava amagant en una cantonada quan vaig veure Hugh Guilmore, a qui havien disparat per l'esquena, caure a terra i morir just al meu costat. En aquell mateix grup hi havia Bernard McGuigan, un home innocent que va avançar endavant amb les mans a dalt i un mocador blanc, i un home del regiment dels paracaigudistes, a menys de 20 iardes de distància, el va matar d'un tret. Dos homes innocents morts a trets sense cap mena de motiu", explica James Toye, testimoni de l'arxiu audiovisual del museu.
Hugh Gilmour tenia 17 anys i Bernard McGuigan, 41. Aquell dia també van morir Patrick Doherty (31 anys), Gerry Donaghey (17), John Duddy (17), Michael Kelly (17), Michael McDaid (20), Kevin McElhinney (17), Gerald McKinney (35), William McKinney (26), William Nash (19), James Wray (22), John Young (17) van morir aquell dia. John Johnston, l'únic d'ells que no participava en la protesta, va morir mesos després als 59 anys a conseqüència de les ferides de bala.
Les ferides obertes d'Irlanda del Nord
"Crec que no podem mesurar el veritable impacte, psicològic i social, del Bloody Sunday", considera Kearney. Com a resultat del que va passar el Diumenge Sagnant, analitza el Dr. O’Donoghue, l'IRA va guanyar seguidors i es va fer molt més fort. “El Diumenge Sagnant va servir per perpetuar la lluita armada, amb violència a tots els bàndols”, afegeix Kearney.
A diferència d'altres matances, al Bloody Sunday hi va haver una gran presència de la premsa i això va donar molta força a la campanya de les famílies i els testimonis per desmuntar la versió del govern britànic que les víctimes eren persones armades. James Toye i molts altres va portar el seu testimoni a la investigació del jutge Saville que el 2010 va determinar que totes les víctimes d'aquell dia eren innocents. L'aleshores primer ministre britànic va considerar els fets "injustificats i injustificables". La primera disculpa del Regne Unit arribava 38 anys després, però encara ara els responsables no s'han enfrontat a la justícia. El juny de l'any passat, el soldat F investigat per la mort de dos dels manifestants se salvava d'anar a judici perquè l'obtenció de les proves no es va considerar admissible.
"A les famílies se'ls ha continuat negant justícia en procediments acceptats als tribunals colonials”, denuncia Declan Kearney, que assegura que la situació s'ha tornat més inquietant en els darrers mesos. Al novembre, Kearney i representants d'altres partits d'Irlanda del Nord es van reunir amb el secretari d'estat del Regne Unit, Brandon Lewis, per conèixer la proposta d'amnistia. Tots es van unir contra la proposta d'amnistiar els membres de l'exèrcit i la policia britànica. “Clarament, aquesta administració no està disposada a actuar amb nosaltres per resoldre el llegat del passat”, considera Kearney.
En la mateixa línia s'expressava la presidenta del partit nacionalista Sinn Féin, Mary Lou McDonald, en el seu missatge pel cinquantè aniversari dels fets: "L'actual govern tori a Londres busca oferir una amnistia als soldats britànics que van dur a terme les atrocitats del Bloody Sunday i a tots els que van perpetrar assassinats d'estat a Irlanda". "No hi ha cap suport a aquesta vergonyosa amnistia en aquesta illa ni en l'àmbit internacional", afegia. De fet, en diverses ocasions Amnistia Internacional ha advertit el govern del Regne Unit d'estar quedant-se sol en el seu intent de sacrificar els drets de les víctimes per protegir els perpetradors d'aquests abusos dels drets humans.
El futur d'Irlanda
"Poden pensar que amb l'amnistia, la campanya de les famílies pararà, però el Diumenge Sagnant és una demostració clara que 50 anys després no es rendiran fins que el govern respongui per haver estat protagonista de la violència", destaca Kearney. A més de les famílies que van viure els fets, ara les noves generacions que van néixer després dels Troubles també prenen el relleu. “Jo tenia un any quan es va signar l'Acord de Divendres Sant, i aquest procés no s'ha acabat", explica Ciara O'Connor.
Dedicada a preservar la memòria del seu poble, confessa que li aterra la idea que el govern britànic intenti enterrar el passat. "És molt perillós, i molt antidemocràtic. Em fa por pel futur, per com funcionaria la nostra democràcia. Com avançarem si el govern britànic només diu 'No, hem de tancar aquest tema'?", qüestiona O'Connor. Creu que optar per aquesta via provocaria encara "més divisió, més ràbia" i només "demostra com el govern britànic no sap com tractar amb el nord d'Irlanda. "Demostra que no els importem gens, i ho trobo molt preocupant per a algú a qui li agradaria tenir un futur aquí. És una situació em fa ser molt pessimista, sincerament", admet.
Al Museu de Free Derry, on treballa O'Connor, reben visites de moltes escoles, amb infants que venen tant de famílies unionistes com republicanes, protestants o catòliques. Pau i justícia són els principals missatges que els intenten transmetre, per oferir un espai on la gent pugui aprendre i parlar sobre dels fets en comptes de crear divisions. "Si deixes de parlar d'aquests temes no és que desapareguin, és que tenen una manera de tornar més ràpidament i ho acaben fent", considera O'Connor. "No podrem tenir realment pau fins que no resolguem el passat".
Imatge principal: Un acte del Sinn Féin en record a les víctimes dels Troubles, a Derry, Irlanda del Nord. / Europa Press