L’encara primer ministre britànic, Boris Johnson, presideix les portades dels diaris d’aquest divendres. És fascinant el magnetisme del personatge, que The Economist compara amb ironia a l’heroi caigut de les tragèdies gregues. “Alexander Boris de Pfeffel Johnson havia estat beneït pels déus amb tots els atributs: criança, brillantor, ambició (volia ser “rei del món”) i, en la seva joventut, una remarcable bellesa apol·línia. Els va malgastar. Perquè el senyor Johnson no tenia només un defecte, sinó molts. Deshonestedat, arrogància, incontinència sexual, incompetència, una irresponsabilitat infantil. Les divinitats et beneeixen. Llavors t'arruïnen, per a més diversió, amb les teves pròpies forces. Tirèsies, un profeta grec, no va necessitar veure el futur per preveure la caiguda d'un heroi tràgic: ‘El jutjo per les seves pròpies accions sense sentit’”. La cita és d’una peça de la revista —potser la més influent del món—, que ja fa mesos que demanava la dimissió de Johnson. El títol de portada és Clownfall, un joc de paraules amb downfall (caiguda) i clown (pallasso).
Les fotografies que han triat els diaris de Barcelona i Madrid són variants de dues imatges. Una mostra Boris d’esquena, marxant del faristol des d’on ha anunciat la seva dimissió, ajornada a la tardor. A l’altra es veu mitja cara de Johnson per destacar el seu característic despentinat de cabell groc palla sobre el fons de la portada del 10 de Downing Street, on resideixen els primers ministres britànics. La primera té un significat molt evident: l’home plega. L’altra té la cosa d’al·ludir a l’escàndol pel que finalment ha pagat per la resta de desoris que ha causat: les festes a casa seva en temps de confinament per l’epidèmia de covid-19, en contravenció de la normativa que el seu mateix govern havia imposat, i les mentides que va contar per amagar-ho. Potser la variant que ha triat La Razón és la que conté més informació, perquè se li veu la cara sencera feta una ganyota de fracàs, de fallida. Llàstima que el títol sigui poc encertat perquè prova un joc de paraules que no provoca el contrast obvi dels acudits. La Vanguardia, per exemple, fa un d’aquests títols on dona per suposat que tothom sap què ha passat i avança cap als fets futurs. Ben fet.
Contrasta-ho amb els títols d’El País o d’El Mundo, que ens expliquen coses que tothom ja sabia ahir a migdia, no parlem ja dels lectors de diaris, que són la mena de gent que no es perden els telenotícies de la nit. L’ABC encara pitjor (“Boris Johnson dimiteix”). El d’El Periódico fa sonar la mateixa música però amb una lletra diferent (“Trist final de festa”), en un esforç de valoració per no repetir el que tothom ja sap. El problema és que els tres anys de Johnson no han estat cap festa i no queda gaire clar el sobreentès irònic amb les festes prohibides a Downing Street. És un cas de títol per sobre de les necessitats de la informació, encara que és bonic veure com s’hi esforcen. A Espanya, 5,621 milions de persones llegeixen un diari imprès cada dia, segons dades de l'Estudio General de Medios. Això és un 2% menys que l’any anterior. Certament, el diari imprès és un mitjà informatiu que va cap al pou. Potser la poca traça a l’hora de presentar les notícies del dia hi té alguna cosa a veure.
