El Marroc no és l'únic actor del conflicte al Sàhara Occidental que té presència a l'Estat espanyol i a Catalunya. També el Front Polisario té delegacions que tracten d'explicar i denunciar les vulneracions del dret internacional que du a terme el regne alauita. El seu delegat a Catalunya, Abidin Bucharaya, rep ElNacional.cat en aquesta entrevista per explicar com viu el Polisario aquesta disputa que dura més de 40 anys i quines podrien ser les possibles solucions. Amb un peu a la península, on ha exercit de delegat de la República Àrab Sahrauí Democràtica des dels 25 anys, i l'altre al desert, Bucharaya es mostra convençut que el conflicte no durarà més dels 29 anys que ha durat l'alto el foc. Abans de representar el seu país a l'Estat, Bucharaya va treballar pel Ministeri d'Educació sahrauí als campaments de refugiats en la càtedra d'espanyol.
Des del Polisario es veu el conflicte entre Espanya i el Marroc com una oportunitat per entrar a l'agenda mediàtica internacional?
Aquest conflicte sorgit aquests últims dies entre Espanya i el Marroc qui realment l'ha de valorar és el govern espanyol i veure si li interessa seguir amb aquest tipus d'accions o anar per altres tipus de plantejaments. Tant nosaltres com el govern espanyol som conscients que el rerefons de tot això és que el Marroc -arran de la violació de l'alto el foc, d'una nova guerra contra els sahrauís i del tuit de Donald Trump- ha intentat a tot gas imposar als governs occidentals el reconeixement de la seva sobirania sobre el Sàhara Occidental. I aquells països amb els quals no ho han aconseguit, els han pressionat. Però el cert és que després del tuit de Trump no han aconseguit que cap país europeu participés en aquesta acció d'intentar estrangular el dret internacional. Crec que totes les accions que ha fet el Marroc són amb aquest fi. Les relacions hispanomarroquines no estan exemptes d'aquesta mena de xantatges. Res del que ha passat és nou. Això de Ceuta i Melilla respon a una pressió perquè el govern espanyol reconegui la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental. Per a ells és molt més important que Espanya reconegui aquesta sobirania que no pas que ho facin els Estats Units.
Per al Marroc és molt més important que Espanya reconegui la sobirania sobre el Sàhara que no pas que ho facin els Estats Units.
Sembla difícil que Espanya culmini el procés de descolonització veient el xantatge que el Marroc li fa amb aquesta demostració de força.
Les responsabilitats s'han d'assumir amb totes les conseqüències. Nosaltres creiem que Espanya és molt més potent que Portugal i aquest país ha fet una tasca bastant considerable amb el tema de Timor Oriental. Portugal pràcticament va vendre aquest territori i els seus habitants a Indonèsia i, un cop va consolidar la seva democràcia, va treballar amb les Nacions Unides per aconseguir la celebració d'un referèndum. I el seu poble va decidir ser un país independent i ara ho és i forma part de l'ONU. En el cas del Sàhara Occidental, Espanya pot i ha de ser un actor fonamental o almenys part de la solució, ja que en el seu dia va ser part del problema. I ha d'apostar per l'aplicació del dret internacional. I la nostra lluita i resistència d'aquests 45 anys no tenen major objectiu que la comunitat internacional ens cedeixi un únic dia de democràcia en què els sahrauís puguin votar i posar punt i final a aquest conflicte. A Espanya i a la resta d'Europa també els interessa que el nord de l'Àfrica sigui estable. Si dins d'aquesta estabilitat hi ha un país amb el qual Espanya comparteix l'idioma, la cultura i la història com ho som nosaltres, doncs serem un pont sòlid per a aquest país amb el continent africà. I no un altre país que constantment està amb els xantatges i demanant diners. Però desgraciadament cap dels governs que han passat per la Moncloa mai han fet passos ferms, sempre han tractat d'actuar de manera ambigua per no molestar el veí.
L'últim que ha tensat les relacions ha estat l'hospitalització del líder del Front Polisario, contra el qual l'Audiència Nacional ha reobert una causa que tenia pendent. Què hi ha darrere d'aquestes denúncies i de l'Associació dels Sahrauís per la Defensa dels Drets Humans?
Com a govern i país apreciem la decisió d'Espanya d'acollir el nostre president. Aquesta pandèmia no discrimina i molts càrrecs públics, primers ministres, reis i presidents han sigut víctimes del virus i s'han pogut tractar en els seus propis països. En el cas del nostre president, ell procedeix d'un camp de refugiats en què no hi ha possibilitat de tractar la seva patologia causada per la Covid-19 i d'aquí neix el principi que Espanya hauria de prestar assistència a tots els sahrauís. En qualsevol cas, tot el que està girant al voltant del president no va més enllà d'un teatre batusser per part del Marroc que intenta implicar la justícia espanyola amb aquestes ONG que presenten les querelles. Si realment els mou la defensa dels drets humans, als territoris ocupats hi viuen un gran número de sahrauís que tots els dies estan patint violacions dels drets humans. Recentment, l'activista Sultana i les altres dones de la seva família, que fa més de sis que estan mesos confinades a casa rodejades de policies marroquins, van ser violades amb pals i tubs. Aquestes ONG no han condemnat això, no s'han expressat. Es pot dir clarament que és una ONG configurada en una sola direcció. Aquestes querelles no tenen cap recorregut tret d'intentar difamar la figura del president sahrauí.
Abidin Bucharaya, delegat del Front Polisario a Catalunya / M. Ortín
És a dir que en aquestes ONG hi ha la mà del Marroc?
Sí, probablement, donat que les accions que duen a terme van en una sola direcció. A més, està clar que el Marroc no escatima esforços econòmics i polítics en aconseguir crear aquesta mena d'imatge de la noble causa sahrauí. Per tancar aquest tema al qual no vull dedicar molt més temps perquè és fum pur diré que crec que el Marroc ha arribat a la conclusió que no és possible guanyar els sahrauís després de 17 anys de conflicte, ni militarment, ni en termes diplomàtics, ni en termes jurídics. Per això ara creu que la millor forma d'intentar guanyar la batalla és desintegrar la resistència sahrauí, qüestió en què també està fracassant. A la història de la humanitat hi ha homes i dones que han entregat les seves vides per conviccions i principis, i hi ha homes i dones que fàcilment han venut els seus principis a canvi de diners o qualsevol altre tema.
El Marroc ha arribat a la conclusió que no és possible guanyar els sahrauís després de 17 anys de conflicte, ni militarment, ni en termes diplomàtics, ni en termes jurídics
Al novembre es va donar per trencat l'alto el foc amb el Marroc. Des d'aleshores el Polisario afirma estar atacant posicions militars marroquines al llarg de tot el mur.
Nosaltres vam firmar un alto al foc l'any 91, proposta presentada per la comunitat internacional, amb la fi de culminar el procés de descolonització. Aquest procés de pau ha durat 29 anys sobre el terreny. Els sahrauís li hem estat administrant oxigen perquè no caigués al buit. Però els 45 anys d'exili, l'immobilisme de les Nacions Unides i la falta d'una ruta política en l'actualitat ha comportat que part de la societat civil sahrauí es traslladés al sud del país que és on està oberta la bretxa del Guerguerat, que no és cap lloc fronterer. I de fet, quan es van firmar els acords de pau, es deixava clar a les dues parts que les tropes havien de romandre confinades als llocs estipulats. El Marroc va obrir una bretxa al mur en aquest punt i la va convertir en un corredor permanent per al trasllat de mercaderies des del Sàhara cap a Mauritània i els països subsaharians. A més, aquest punt s'ha convertit també en un corredor encobert de drogues cap a Europa. Per aquest pas han desfilat diàriament més de 200 vehicles, que a la seva tornada s'encarregaven de transportar peix del banc sahrauí als països europeus.
També som un dels actors que tenen al Marroc nerviós malgrat desmenteixi el conflicte. El que no pot desmentir són els morts i els ferits entre les seves tropes.
Aleshores vam constatar la presència de tropes marroquines a la zona i vam advertir al secretari general de les Nacions Unides que cabia la possibilitat que el Marroc portés a terme una actuació similar a la del 2006, quan va desmantellar de forma terrible un campament de sahrauís als afores d'Al-Aiun que protestaven contra l'ocupació. Els joves que van muntar aquest campament estan condemnats a cadena perpètua. Només reivindicaven la llibertat i la celebració de les urnes. Al final es va complir el que havíem dit, que el Marroc va intentar agredir la població civil al Guerguerat però afortunadament les tropes sahrauís van actuar amb rapidesa i eficàcia i van evacuar aquestes persones. A partir d'aquesta agressió, el Polisario va decidir no formar més part d'aquest alto el foc i començar a lluitar militarment. Aquesta és una guerra de desgast i es desenvolupa en tot el Sàhara Occidental. És permanent. També som un dels actors que tenen al Marroc nerviós malgrat que desmenteixi el conflicte. El que no pot desmentir el Marroc són els morts i els ferits entre les seves tropes. I no els ho pot explicar a les famílies per què els seus fills no apareixen per cap lloc. No som un poble amant de la guerra. Però als sahrauís no ens han donat cap altre opció, per segona vegada. No podem fer res més que lluitar pel nostre projecte nacional en el qual creiem cegament i pel qual estem disposats a morir individualment i com a col·lectiu. La guerra es mantindrà fins que s'acabi el conflicte o fins que ens asseiem a negociar. El que està clar és que els sahrauís no estem disposats a entrar en un nou joc de la comunitat internacional i aguantar uns altres 29 anys sense un pla de pau. Aquesta guerra durarà el que duri l'ocupació del Marroc del nostre territori. Estem disposats a asseure'ns a la taula sempre que el que hi hagi sigui quelcom seriós, creïble i amb data per materialitzar-ho.
Abidin Bucharaya, delegat del Front Polisario a Catalunya / M. Ortín
Com són aquests atacs?
Les tropes sahrauís es desplacen fins al mur en pocs vehicles -un o dos jeeps- de nit i amb les llums apagades. Es coneixen molt bé el terreny i es guien per les estrelles. Aleshores llancen projectils contra bases marroquines i es mouen. Els soldats marroquins responen disparant sense sentit i en la direcció des d'on han vist sortir el projectil. Però els soldats sahrauís ja no són allà. Fins i tot es posen a jugar a les cartes a vegades mentre els soldats marroquins disparen a cegues al punt d'on ha sortit el projectil.
Entenc, doncs, que l'objectiu és desgastar més que entrar als territoris ocupats.
És una guerra. Però com he dit és una guerra de desgast. I veiem que la nostra ofensiva al mur li causa problemes al Marroc, ja que són molts els joves cridats a files que no volen anar a la guerra per una causa en la qual no creuen. A més, i abans no ho he dit, aquest conflicte que el Marroc ha creat a Ceuta també és una manera de desviar l'atenció, ja que hi ha molta oposició interna al restabliment de les relacions del país amb Israel, i més ara que estan bombardejant Gaza. [El restabliment de les relacions amb Israel va ser a canvi d'obtenir el suport de Trump sobre la causa sahrauí.]
Un dels principals esculls entre el Marroc i el Sàhara és el cens del referèndum, ja que el regne alauita ha anat portant colons al territori els últims 30 anys.
El problema de les urnes al Sàhara no és tècnic. Experts internacionals ja van elaborar un cens amb les persones que tenien dret a vot. Van tardar 10 anys. I aquesta llista està en alguna caixa forta de l'ONU. Però el Marroc només vol posar les urnes si té un xec en blanc. Per tant el problema és de voluntat política. De fet, el Marroc ha tingut problemes amb tots els seus veïns: Algèria, Mauritània, ha ocupat el Sàhara Occidental. Ara té pretensions amb Ceuta i Melilla. El regne de Mohammed VI no té una brúixola per saber on acaben les seves fronteres. Simplement van creant aquests conflictes territorials. I nosaltres no estem disposats a participar en aquesta visió d'un gran Marroc.
El Marroc és l'únic actor, doncs, que de facto impedeix el referèndum, el qual està avalat per l'ONU. Amb aquest conflicte es pot constatar que l'únic que importa és la força militar.
Aquest escenari és com el descrius. Però creiem que és una qüestió de resistència, és una cursa de fons i la guanyaran els atletes que millors resisteixen. Els sahrauís fa 45 anys que resistim i això ha demostrat que les nostres tropes som un factor de pau i estabilitat a la regió. I hem provocat que sigui impossible tirar endavant qualsevol opció que no acceptem els sahrauís. I aquest conflicte està paralitzant el desenvolupament dels països veïns i el nord de l'Àfrica. Opinem que sempre és millor apostar per un escenari on regni el respecte mutu i el veïnatge es converteixi en l'essència de l'existència dels estats. I el Sàhara Occidental és avui en dia un Estat membre de la Unió Africana, de fet n'és membre fundador.
Abidin Bucharaya, delegat del Front Polisario a Catalunya / M. Ortín
La tasca dels cascos blaus primer era controlar que es respectés l'alto el foc, i després han entrat en una fase que sembla que estiguin allà per legitimar l'ocupació del Marroc.
En teoria els soldats de l'ONU estan als territoris ocupats del Sàhara per la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental). El referèndum mai s'ha fet... Així que, què fan realment?
Som al 2021 i la missió de fer el referèndum no s'ha materialitzat per la senzilla raó que França, com a membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU, es dedica a boicotejar i posar obstacles perquè no s'organitzi el referèndum. La tasca dels cascos blaus primer era controlar que es respectés l'alto el foc, i després han entrat en una fase que sembla que siguin allà per legitimar l'ocupació del Marroc.
Pel que tinc entès, els cascos blaus tampoc investiguen les violacions de drets humans als territoris ocupats.
El Marroc ha aconseguit sotmetre la MINURSO sota el seu dictamen pràcticament. Per posar-te uns exemples senzills: les matrícules d'aquests vehicles són marroquines, la bandera que oneja a la caserna central és la del Marroc, juntament amb la de les Nacions Unides. S'ha revelat que les comunicacions dels cascos blaus estaven intervingudes pels serveis marroquins. Els mateixos cascos blaus manifesten que prefereixen estar als campaments sahrauís per desenvolupar la seva funció, ja que tenen menys restriccions. Nosaltres quasi no hi hem posat cap obstacle i s'han pogut moure lliurement visitant les nostres tropes. Però és cert que veient el que fan, tampoc la MINURSO no ha servit de gaire al territori.
Com funcionen els territoris alliberats: hi ha campaments i ciutats?
Tant com ciutats no, però hi ha petites edificacions. Abans del 13 de novembre (quan es va trencar l'alto el foc) hi havia una població nòmada d'unes 32.000 persones que vivien de la ramaderia. Al llarg dels territoris alliberats hi ha una estructura administrativa del Polisario en què en cada punt hi ha un ajuntament, col·legis i hospitals. És difícil mantenir la cadena alimentària ja que els sahrauís vivim gràcies a la solidaritat internacional. Cal tenir en compte que des dels campaments de Tindouf, que són a Algèria, fins al punt més proper dels territoris alliberats hi ha uns 350 quilòmetres de distància. Traslladar cap allà el menjar i les mesures sanitàries suposa un gran esforç per al Polisario, però almenys es cobreixen les necessitats bàsiques per a la supervivència.
Als sahrauís, siguem militars o no, no ens trastorna viure al desert. No ens crea cap problema psicològic.
De quins recursos viu i es manté l'exèrcit sahrauí?
Les tropes sahrauís estan formades per voluntaris i viuen com viu la resta de la població. No hi ha cap apartat dedicat exclusivament a les tropes. Als sahrauís, siguem militars o no, no ens trastorna viure al desert. No ens crea cap problema psicològic. En termes militars, les guerres no es mesuren per la quantitat d'equipament militar, sinó per altres factors, i el més important són les conviccions de l'ésser humà per ser en aquella guerra. El Marroc va construir un mur al llarg de tot el Sàhara Occidental de 2.700 quilòmetres. Està dotat de material bastant sofisticat. Va ser dissenyat per assessors israelians i finançat amb petrodòlars. A l'època de la guerra el manteniment del mur li costava 2 milions de dòlars cada dia al Marroc. Quan la guerra va acabar el pressupost devia baixar però ara que torna a haver-hi atacs deu haver tornat a pujar. Però l'exèrcit del Marroc no té la iniciativa, només està a la defensiva. Els sahrauís estan disposats a morir pel Sàhara, m'agradaria que algú preguntés a les tropes marroquins si estan en la mateixa condició. D'altra banda, al desert el que menys es necessita és un exèrcit clàssic amb cantimplores i motxilles, sinó un lleuger d'equipatge, amb capacitat de mobilitat immediata i, sobretot, que conegui bé el territori.
Fa un temps que és a Catalunya, que també vol fer un referèndum, i Escòcia va votar el 2014 i podria tornar a votar properament. Al contrari que el Sàhara, aquests dos països no són colònies reconegudes per l'ONU. Quina opinió li mereixen aquests casos?
Som molt respectuosos amb el que fan i decideixen altres pobles. Donem suport al principi de la democràcia i a la lliure circulació dels éssers humans. Són qüestions que a través del diàleg s'haurien de poder solucionar. No voldria endinsar-me molt en aquest tema perquè vull ser respectuós amb el que es dugui a terme. Però crec que aquest problema també s'acabarà resolent. Nosaltres estem immersos en la nostra lluita, en aconseguir que se li posi fi al drama humà. Estem en una batalla per la supervivència diària. Les persones en els nostres campaments es moren a vegades per la falta d'un medicament. La nostra preocupació és salvar el major nombre de refugiats sahrauís.
Ha tingut mai algun problema amb diplomàtics marroquins a Catalunya o a la resta de l'Estat?
Jo personalment no. Però per descomptat que els serveis marroquins estan ben implantats en aquest país i cada cop que s'organitza una concentració prosahrauí, tracten de portar gent per rebentar l'acte. Des que va esclatar la guerra s'han organitzat 14 concentracions a tot Catalunya, i en totes hi ha hagut una contramanifestació de marroquins. A l'última que vam fer a Tarragona hi havia directrius dels consolats que amenaçaven la diàspora marroquina que qui no participés a la contramanifestació no podria tramitar documents. Als que no eren de Tarragona els oferien 50 euros i un entrepà. Ho deien els mateixos marroquins a través de les xarxes socials. El Marroc no obra amb la raó, simplement intenta crear problemes.
Vídeo amb l'entrevista completa a Abidin Bucharaya, delegat del Front Polisario a Catalunya.