Qui podia imaginar que la primera esquerda al Teló d'Acer no sorgiria d'un conflicte sinó d'un innocent berenar campestre? Però precisament això va ser el que va passar fa 30 anys a la frontera entre Hongria i Àustria en la recta final de la Guerra Freda.

El 19 d'agost de 1989, l'eurodiputat conservador alemany Otto von Habsburg i el reformista ministre hongarès Imre Pozsgay van decidir organitzar un "pícnic paneuropeu" als afores de la ciutat hongaresa de Sopron, just a la frontera amb Àustria.

Els fulls volants que publicitaven aquella cita anunciaven que a partir de les 15.00 hores es permetria durant tres hores un "inèdit i ocasional creuament de la frontera" en aquest punt. Fins i tot s'animava els assistents a tallar un tros de la tancada amb filat i que la hi portessin a casa de record.

La cerimònia buscava confraternitzar ciutadans de l'Hongria comunista i Àustria -econòmicament capitalista però políticament neutral- en ple desglaç de la Guerra Freda, propiciat per la política aperturista de Mijaíl Gorbachov a la Unió Soviètica.

Tallar el filat

Gairebé unes setmanes enrere, el 27 de juny, el ministre hongarès d'Exteriors, Gyula Horn, i el seu homòleg austríac, Alois Mock, havien tallat junts un filat a la frontera entre ambdós països com un gest de pau. Les imatges van donar la volta al món.

En aquells mesos Hongria semblava el lloc pel qual el mur que separava ambdós blocs pogués caure abans. I això va portar que milers de ciutadans de la comunista República Democràtica Alemanya (RDA) es desplacessin allà per provar de creuar la frontera.

A l'Est de Berlín la guàrdia fronterera comunista disparava contra els qui intentaran arribar a Occident. Aprofitant l'estiu, molts alemanys de l'RDA van viatjar a Hongria -un soci comunista- per banyar-se al llac Balaton i, de passada, provar si les fronteres allà eren tan hermètiques com al seu país.

El pícnic estava previst, sobretot, per a austríacs i hongaresos, però la notícia va córrer com la pólvora i centenars d'alemanys de l'Est van anar-hi amb la idea d'aprofitar la cerimònia per escapar a Occident.

La decisió més difícil

La policia hongaresa tenia l'ordre de no deixar passar alemanys, utilitzant, en cas de necessitat, fins i tot la força. Al capdavant de la guàrdia fronterera hi havia el llavors tinent coronel Bella Arpad, que va haver de prendre la decisió més difícil de la seva vida en tot just uns segons.

El dilema: obeir als seus superiors i causar, possiblement, una matança, o deixar creuar cap a Àustria a una multitud d'unes 700 persones. "Vaig tenir uns 20 segons per decidir", explica Arpad a Efe a Sopron, on continua vivint ja com a jubilat.

"El carrer des d'on observem la situació tenia uns 120 metres. Allà hi ha una vall. Quan algú ve d'allà cap a la frontera, primer només veus el cap, després els cossos, i quan vam veure a tots, només vaig tenir uns 20/25 segons per decidir què fer", explica sobre l'arribada a la frontera de la multitud.

I el que va veure va ser una riuada de persones, moltes joves, en texans i samarretes, alguns pares amb els seus nens sobre les espatlles, dones empenyent carros infantils. Tots amb mirada resolta i amb la intenció de travessar la frontera.

Cinc anys de presó

La seva decisió va ser deixar-los passar, malgrat que això li pogués costar un judici militar i cinc anys de presó per desobeir una ordre. Però ho va fer perquè disparar contra civils hagués estat "una vergonya per a Hongria".

"Per a mi estava clar que amb la meva gent no podríem frenar-los sense violència. Enfrontar-se amb una gran quantitat de gent no es pot fer sense l'ús de la força, sense l'ús de les armes," assegura.

La decisió d'Arpad va desencadenar la joia dels alemanys de l'Est i una festa espontània a la frontera. De sobte tot van ser abraçades, crits d'alegria, petons i llàgrimes en creuar cap a Àustria.

"Sopron significa per a nosaltres la llibertat. La llibertat i el final del comunisme. Estic avui i sempre agraïda i espero que ningú no s'oblidi d'aquest dia", recorda Margret Pfitzenreiter, que va travessar aquell dia la frontera cap a Àustria. El seu marit, Hermann, assenteix i agrega: "Sempre vam tenir l'esperança de poder passar la frontera. Per això vam venir".

Gest valent

Ambdós recorden el gest valent d'Arpad de deixar-los creuar malgrat les conseqüències que això pogués tenir per a ell com a oficial.

"Crec que ell tenia la mateixa por que nosaltres sobre el que anava a passar. Només que nosaltres, 100 metres darrere de la frontera érem lliures. Però ell va haver de quedar-se i donar explicacions a casa. Només puc treure'm el barret davant del que va fer", resumeix Hermann.

Arpad assegura amb modèstia que encara que molts el consideren un heroi, ell només va fer el que pensava que era "el correcte".

Sense aquella decisió, en lloc d'una fita pacífica en la caiguda del Teló d'Acer el pícnic hauria passat a la història com un episodi sagnant.

L'austríac Wolfgang Bachkönig, un inspector de policia jubilat, ha recopilat testimonis i records de mig centenar de protagonistes d'aquell episodi, com el mateix Arpad, perquè no caiguin en l'oblit.

"Sobretot vull que aquests refugiats i els que els van ajudar, sàpiguen que no han estat oblidats", explica a Efe l'autor del llibre "Estiu de 1989 - cap a la llibertat a través del Teló d'Acer".

"A més, vull transmetre el que va passar a la joventut d'avui, que res no sap d'aquella terrible època i no pot imaginar el que significa enfrontar-se a militars armats només per passar una frontera", afegeix.

Ni un sol tret

Aquell 19 d'agost no es va produir ni un sol tret. Però sí dos dies després, el 21: un únic tret d'una arma d'un soldat hongarès va matar un alemany de l'est quan intentava arribar a terra austríac.

Va ser l'última víctima mortal dels 40 anys del Teló d'Acer entre Hongria i Àustria, que anava a passar definitivament a la història poques setmanes després, l'11 de setembre de 1989.

Aquell pícnic i la decisió d'un oficial hongarès de desobeir una ordre va accelerar una cadena d'esdeveniments que, sense que encara ningú l'imaginés llavors, acabaria amb la caiguda del Mur de Berlín menys de tres mesos més tard, el 9 de novembre de 1989.