El dissabte 7 d'octubre al matí, un grup de terroristes de Hamàs que s'havien infiltrat en territori israelià des de Gaza van esfondrar la porta de la casa de Rajel i David Edri. La parella viu a la ciutat d'Ofakim, situada a 20 km de la Franja. L'últim que es van imaginar als seus 70 anys és que veurien emmascarats a l'estil Isis, armats fins a les dents, segrestant-los al seu propi saló. Rajel, de 68 anys, que parla perfecte àrab, no va perdre la fermesa. Els va proposar de prendre cafè i tastar el seu pastís per guanyar temps, presentant-se com una amfitriona perfecta. Alhora, van enviar un whatsapp de socors al seu fill, que és agent de policia. Durant 17 hores van aguantar com van poder la situació en què estaven, sense ser executats com tants altres (més de 1.300 persones). L'últim que s'esperaven els terroristes que van arribar més lluny en la sàdica matança del dissabte negre, era que les forces policials els sorprenguessin al saló de Rajel, matant-los a tots fins que van rescatar la parella de jubilats. La casa va quedar destruïda, però ells es van salvar, i tampoc no se'ls van endur segrestats a Gaza, com a tants altres israelians.
Ahir, a Ofakim, la majoria votants del primer ministre Netanyahu, protestaven preguntant-se: "On és el govern?". I és que, com és possible que els més de 1.500 homes de Hamàs aconseguissin infiltrar-se a Israel sense pràcticament resistència de l'exèrcit? "On són els ministres? On és el primer ministre?", es lamentaven ahir a la ciutat del sud d'Israel. D'altres els responien: "Espera, deixa'ls guanyar la guerra, i després ens n'ocuparem. No podem canviar de cavall al mig del riu. La guerra pot durar mesos. Però al final no poden quedar impunes".
En els últims 10 mesos des de la formació del sisè govern de Netanyahu tot es va centrar en un intent de revolució judicial que el govern de Bibi defineix com a "reforma". El sector liberal israelià va organitzar cada setmana durant 8 mesos protestes amb centenars de milers de persones que ara estan en gran part mobilitzades militarment o a la societat civil en la lluita contra els islamistes de Hamàs. En el propi partit Likud, que és al poder des de 1977 amb curts parèntesis, reconeixen que la reforma és morta, que Netanyahu és un "cadàver" polític i ell ho sap.
El fracàs més terrible
Nombrosos ministres del govern més nacionalista de la història d'Israel admeten públicament que "la culpa és del nostre executiu. No aconseguim aportar el mínim necessari, la seguretat de la nostra població." Un ministre del Likud citat pel diari Haaretz va declarar que "al final de la guerra, Bibi ha d'anar-se'n. Qui creu que es deslliurarà de responsabilitat en el fracàs més terrible des de la creació de l'Estat s'equivoca. Qui intenti evadir la seva responsabilitat només agreuja la seva situació". El ministre de Defensa, el cap d'estat major de l'Exèrcit, el cap de la intel·ligència militar Amman, el cap dels serveis secrets interns Shin-bet, tots ells afirmen que és la seva responsabilitat i admeten el seu error. L'únic que no ho ha fet fins ara és el mateix Netanyahu.
El primer ministre que fa més anys que és cap de govern, 16 en total (no consecutius) té set vides. Tanmateix, aquesta vegada sembla més difícil que pugui sobreviure políticament. L'acusen d'haver apostat pel diàleg amb Hamàs en comptes de negociar amb l'Autoritat Nacional Palestina. Ho va fer, segons que l'acusen els seus rivals polítics, precisament perquè Hamàs no pot ser un interlocutor en el procés de pau, ja que rebutja l'existència d'Israel. Netanyahu va permetre que sota Hamàs 20.000 treballadors de Gaza entressin a Israel diàriament i maletins amb milions de dòlars en efectiu procedents de Qatar aterressin en avions procedents de Doha i partissin cada mes cap al pas fronterer d'Erez, al nord de la franja de Gaza. Aquest pas fronterer va ser també destruït per Hamàs el dia de la massacre. En els últims dos anys Hamàs va adormir el lideratge israelià, perquè no participava en les escalades de violència protagonitzades per la Gihad Islàmica, mentre preparava en total secret la matança del 7 d'octubre.
Destacats analistes polítics com Ben Caspit, afirmen que el futur d'aquest govern va ser sentenciat el 7 d'octubre, així com el futur polític del Likud, dictaminat en el "sàbat negre". Avui dia és gairebé impossible trobar al partit de Netanyahu algun ministre o activista que defensi el cap de govern. Potser amb l'excepció d'una de les "adquisicions" més recents, el ministre de comunicacions Shlomo Karhi, que es preguntava ahir: "no entenc per què ens hem de disculpar. No vam fer res de dolent". Ahir a l'hotel de Tel-Aviv en el qual van tenir lloc les reunions del president Joe Biden amb Netanyahu i els altres membres del gabinet de guerra israeliana, el primer que va veure el president nord-americà a l'entrada de l'hotel va ser un grup de manifestants amb un cartell amb la foto de Bibi i una paraula escrita "Resign!" (Dimiteix!).
Quan fa 50 anys Israel es va veure sorprès pels exèrcits d'Egipte i Síria, al Yom Kipur, el xoc viscut a l'estat jueu va ser tremend. Sempre s'ha dit —fins aquesta setmana— que va ser el trauma més gran de la història del país. Si bé Israel va acabar obtenint una victòria tàctica en la guerra, el fet de no estar prou preparats va causar la mort de 2.500 soldats, i la societat israeliana va veure l'esdeveniment com un veritable desastre nacional. En finalitzar la guerra es va crear una comissió investigadora, la Comissió Agranat, pel nom del jutge que la va presidir, a fi d'analitzar les errades en la intel·ligència que van permetre l'atac sorpresa, i els alts càrrecs militars van haver de dimitir. Si bé els càrrecs polítics, amb la primera ministra, Golda Meir, i el ministre de Defensa, Moshé Dayan, van ser eximits de culpabilitat, la societat israeliana no els va perdonar i va ser el judici públic qui els va obligar a deixar els càrrecs polítics.
En aquella guerra va participar com a combatent, en una unitat d'elit, l'actual primer ministre Netanyahu. El polític amb més experiència de la història d'Israel. Amb 74 anys, sap exactament quina serà la sentència de l'opinió pública i del seu partit l'endemà de la guerra. No va massa, el prestigiós Time Magazine el va definir com a "King Bibi" el totpoderós. La pregunta ara és quan serà destronat.