El Brexit no ha estat un camí fàcil. I encara que aquest divendres 31 de gener del 2020, el Regne Unit surt de manera oficial de la Unió Europea, han passat moltes coses. Com s’ha arribat fins aquí?
23 de juny del 2016. El ‘sí’ al Brexit guanya el referèndum
El primer ministre d’aleshores, David Cameron, va tirar endavant la proposta del referèndum per sortir de la Unió Europa. El ‘sí’ va guanyar amb un 51,9% davant del 48,1% que es volia quedar al club. Poc després de conèixer-se els resultats, Cameron, partidari del ‘no’ va anunciar que plegava.
28 de març del 2017. May firma la carta que sol·licita la sortida de la UE
Després de David Cameron va agafar les regnes d’aquest carro pesant Theresa May. Nou mesos després de la votació es va firmar, de manera oficial, la carta que demanava l’aplicació del famós article 50 del Tractat de Lisboa que demanava la sortida del Regne Unit del club europeu. La data que es va fixar, aleshores, per la sortida va ser el 30 de març del 2019.
9 de desembre del 2017. El pacte de la ruptura
En un estira i arronsa constant i amb la por del Brexit dur, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i Theresa May van pactar, finalment, un acord sobre les condicions de sortida. El Regne Unit va acceptar, en aquell moment, seure a negociar, i es va comprometre a pagar l’anomenada factura del Brexit i a garantir els drets dels Europeus. I també, és clar, a aconseguir un pacte amb cara i ulls per la frontera amb Irlanda.
9 de juny del 2018. Brussel·les no accepta la proposta per Irlanda del Nord
Un dels obstacles més importants que ha tingut, té i tindrà el Brexit és precisament Irlanda del Nord. El negociador europeu, Michel Barnier, va dir no a la proposta del Regne Unit per tenir una frontera “rígida” entre Irlanda del Nord i Irlanda. Brussel·les va afirmar, en aquell moment, que el pla proposat vulnerava el mercat interior europeu.
22 d’agost del 2018. El Brexit dur treu el cap
En una aferrissada “lluita” per saber qui té més pes en les negociacions del Brexit, si Brussel·les o Londres, els britànics comencen a preparar-se pel que podria ser un Brexit dur o sense acord. Els experts coincidien amb que aquesta situació era la pitjor que podia donar-se. Les negociacions no avancen a bon ritme, i la data per sortir continuava essent el 30 de març del 2019. Cada vegada més a prop. El Brexit dur implicava una sortida abrupta i sense període de transició –que finalment s’ha aconseguit i durarà 11 mesos–.
17 d’octubre del 2018. L’intent de May per evitar el Brexit dur
Missatges creuats, trucades telefòniques, un compte enrere activat i un acord que no arribava. La primera ministra britànica no era partidària del Brexit dur. És precisament per aquest motiu que May va anar-se’n a Brussel·les a parlar amb l’aleshores president del Consell Europeu, Donald Tusk, per intentar rebaixar la tensió. Posteriorment, els 27 països, sense el Regne Unit, van mantenir una trobada per intentar desencallar un dels temes més encallats: la frontera amb Irlanda del Nord.
Desembre 2018. ‘No’ al segon referèndum pel Brexit
Al ser un resultat tan ajustat, van ser moltes les veus que reclamaven un segon referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Sense anar més lluny, la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, havia dit en nombroses ocasions que Escòcia no volia sortir de la UE. I de fet, al llarg d’aquests anys, Sturgeon ha batallat perquè hi hagi un segon referèndum d’independència a Escòcia aferrant-se a aquesta opció. Ara bé, May, en una entrevista a la BBC va assegurar i subratllar que no hi hauria un altre referèndum pel Brexit.
13 de desembre del 2018. Theresa May supera una moció de confiança dels tories euroescèptics
La primera ministra britànica, Theresa May, va superar una moció de confiança convocada pels diputats més euroescèptics de la seva formació en un moment que el seu lideratge començava a estar més qüestionat. May va obtenir 200 vots a favor i 117 en contra en una votació secreta a la Cambra dels Comuns.
15 de gener del 2019. May perd la votació sobre l'acord del Brexit
El Parlament britànic va votar per primera vegada en contra de l’acord de Brexit negociat entre el govern de May i la Unió Europea per 432 vots contra 202, dels quals 118 eren del mateix Partit Conservador. Aquesta derrota parlamentària va ser la més gran d’un executiu des del 1918.
16 de gener del 2019. May supera la moció de censura laborista per la mínima
Tot i la històrica derrota del dia anterior, May va sobreviure a la moció de censura plantejada per l’oposició laborista. La diferència, però, va ser mínima: 325 vots a favor contra 206 en contra. Això s’explica perquè els conservadors euroescèptics, tot i la minvada confiança amb May, encara en tenien menys cap a un partit que apostava per un procés de Brexit “més tou”.
12 de març del 2019. El Parlament britànic tomba per segon cop el Brexit de May
Dos mesos després que el presentés per primer cop, May va tornar a veure com Westminster rebutjava el seu acord de Brexit amb la UE. Aquell cop per 391 vots en contra i amb 242 a favor. Una May cada vegada més dèbil va anunciar just després de la votació una de nova per al següent dia sobre la possible sortida del Regne Unit sense acord.
13 de març del 2019. Westminster rebutja pels pèls un Brexit sense acord
Tot i rebutjar el Brexit de May per segon cop, el Parlament britànic va deixar el dia següent que tampoc volia sortir de la UE sense acord. Tanmateix, la votació va ser molt justa. I és que va anar només de quatre vots.
EFE
14 de març del 2019. Westminster rebutja per àmplia majoria un segon referèndum del Brexit
En l’última jornada de la setmana maratoniana de votacions a Westminster, els diputats britànics també van rebutjar per 334 vots en contra i només 85 vots a favor impulsar un segon referèndum sobre la sortida del Regne Unit de la UE. D’aquesta manera, doncs, s’enrocava encara més el futur més immediat del país.
11 d’abril del 2019. La Unió Europea posposa el Brexit fins al 31 d'octubre
Davant de les dificultats dels britànics per aprovar el Brexit, la UE va acordar concedir la primera pròrroga al Regne Unit fins al 31 d’octubre, data que es quedava a mig camí entre l’extensió curta per la qual advocava França i la més llarga que volia Alemanya.
7 de juny del 2019. Theresa May firma la carta de dimissió
May va firmar la seva carta de dimissió com a líder del Partit Conservador després de veure com li era impossible materialitzar la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE).
23 de juliol del 2019. Boris Johnson, nou primer ministre britànic
Boris Johnson va esdevenir nou líder del Partit Conservador i, com a conseqüència, primer ministre britànic en substitució de Theresa May. Johnson ho va aconseguir después de guanyar el procés de primàries dels tories. El primer que va fer va ser deixar clar que no prorrogaria un altre cop la data de sortida.
28 d’agost del 2019. La maniobra de Johnson per encarrilar el Brexit: demana a la Reina que suspengui el Parlament
El govern de Johnson va anunciar que demanaria a la reina Elisabet II que suspengués el parlament el pròxim 14 d’octubre, una setmana i mitja abans de la pròrroga del Brexit, per tal d’estrényer el marge de maniobra de l’oposició. El primer ministre britànic ho va poder fer aprofitant el procediment de la transició entre dos cursos polítics amb la única diferencia que en lloc d’establir una pausa d’una setmana -el període habitual-, aquesta va ser d’un mes i mig.
4 de setembre del 2019. El Parlament britànic bloqueja el Brexit dur i Johnson reclama eleccions
Tot i la polèmica ‘jugada mestra’ de Boris Johnson, aquest va acabar veient com el Parlament britànic li tombava els seus plans, tal com li havia passat a la seva predecessora, Theresa May. Westminster va donar llum verda a una llei per obligar el govern britànic a demanar una pròrroga del Brexit si no s’arribava a un acord amb la UE el 19 d’octubre. Això va passar immediatament després que la Cambra dels Comuns també vetés la possibilitat d’un Brexit sense acord per la deserció d’un diputat tory.
22 d’octubre del 2019. Westminster aprova el Brexit de Johnson, però rebutja sortir abans del 31 d'octubre
La Cambra dels Comuns va donar finalment suport a un acord de Brexit, el presentat per Boris Johnson, per 329 vots a favor i 299 en contra. Tanmateix, el parlament va rebutjar immediatament després que el Brexit s’efectués abans del 31 d’octubre, data límit pel mateix Johnson.
29 d’octubre del 2019. El Parlament britànic aprova anar a eleccions anticipades el 12 de desembre
La Cambra dels Comuns va aprovar una convocatòria d’eleccions després que els laboristes aconseguissin impedir la possibilitat d’un Brexit sense acord encara que els conservadors obtinguessin majoria absoluta.
12 de desembre del 2019. Johnson arrasa a les eleccions britàniques
Si hi havia dubtes sobre la viabilitat final del Brexit, a les eleccions britàniques es van esvair. La majoria aclaparadora de 364 diputats dels conservadors liderats per Johnson va acabar assenyalant el camí del Regne Unit.
20 de desembre del 2019. El Regne Unit aprova la Llei del Brexit
Ja amb la majoria conservadora de les eleccions, el Parlament britànic va aprovar gairebé un any després que s'arribés a un acord amb la UE. La votació va obtenir el suport de la majoria de la cambra, amb 358 vots a favor i 234 en contra.
EFE
Tres anys i mig, doncs, és el que ha costat aplicar el resultat expressat per la ciutadania britànica el 23 de juny del 2016. En aquests 42 mesos: tres primers ministres, dos processos electorals, desenes de votacions a Westminster i moltes manifestacions d'ambdós sentits. El que comportarà el Brexit un cop aplicat només el futur ens ho dirà.