El Capitoli és aquest dimecres el centre de la política nord-americana i tot el món tindrà els ulls posats en una cerimònia tradicional, però que, entre la Covid i l’assalt al Capitoli del Dia de Reis, haurà quedat molt minvada.
Aquest atac al Capitoli, que domina avui els comentaris dins i fora dels Estats Units, té alguns aspectes semblants a l’assassinat de Cèsar, especialment la tendència de posar tota la responsabilitat en una persona. Perquè a Juli Cèsar el va matar un grup que deia defensar el republicanisme, però l’opinió general ha carregat la responsabilitat només en Brutus.
També avui en dia les opinions del públic i del Partit Demòcrata nord-americà veuen només el president Trump com la causa de l’ocupació del Capitoli, tot i que durant setmanes abans molts grups radicals van convocar una gran manifestació de protesta contra el que entenen com un frau electoral per donar la presidència a Joe Biden. Són els oportunistes de l’autoritarisme de Trump, però d’això no en parla ningú, no és políticament correcte.
Si hom parlés d’aquests grups, trauria el protagonisme diabòlic a Trump i deixaria de banda el problema greu comú a les democràcies parlamentàries, que és el protagonisme de les masses a l'hora de fer trontollar l’ordre del moment —en aquest cas, els manifestants del Capitoli de Washington.
El problema social i polític nord-americà ha aparegut en la història de tots els pobles des que hi ha civilització urbana, i és que hi ha desnivells econòmics que provoquen malcontents en una part de la població
És un fet conegut en la història de qualsevol temps que les masses són superficials en les seves decisions i molt impressionables, fins arribar a la histèria en les seves aficions. Però conèixer el problema no porta automàticament una solució, el que representa una manca en el sistema de votació popular. Ja els grecs d’Atenes, quan preparaven un sistema democràtic en una ciutat de només sis mil persones, van veure el problema, però no van canviar de sistema perquè, com va dir Churchill segles més tard, “la democràcia és un sistema molt dolent, però no n'hi ha cap altre de millor”.
De fet, el problema social i polític nord-americà ha aparegut en la història de tots els pobles des que hi ha civilització urbana, i és que hi ha desnivells econòmics que provoquen malcontents en una part de la població, un problema que, segons el lloc i el moment, hom ha tractat de resoldre com ha pogut.
Gairebé sempre, però, hom ha recorregut a un culpable, de vegades un animal, com feien a Babilònia; altres, al pecat, com en algunes cultures del Pròxim Orient. La preferència era culpar del pecat els que governen, tot i que de tant en tant la culpa era del poble —com en el cas dels que adoraven ídols inacceptables.
Ara, als Estats Units, el pecat té un nom i cognom, molts milions i un serrell ros: Donald Trump.
Aquest home és avui, tant pels mitjans informatius com pels seus enemics polítics, el pecador per excel·lència i no permetran que els hi prenguin per cap altra interpretació ni per un parell d’anàlisis socials més profundes o informacions més ajustades
Qui voldria renunciar a un dimoni tan rendible?