Han passat més de cinc anys (exactament 5 anys, 6 mesos i 3 setmanes),des que Donald Trump va fer una entrada triomfal a la Torre Trump de Nova York, baixant les escales mecàniques daurades, i va anunciar la seva candidatura a la presidència dels Estats Units.
Pocs van creure que fos res més que una nova iniciativa estrafolària del multimilionari convertit en personalitat televisiva i que tingués cap possibilitat d'acabar a la Casa Blanca. Però els fets no ens van donar la raó i el que semblava la presentació d’un pallasso acabaria en l’agitada presidència dels darrers quatre anys.
Trump va començar la seva campanya amb una sèrie d’agressions verbals contra els seus rivals a les primàries i els va anar en derrocant d’un en un, gràcies en part a l’ajuda dels mitjans informatius que no creien possible la seva victòria i omplien les seves imatges o pàgines amb comentaris que el ridiculitzaven, però li donaven una propaganda gratis que no rebien els altres candidats.
Durant la seva campanya va prometre que, quan guanyés, canviaria d’estil i es convertiria en un personatge convencional i avorrit, que respectaria les normes tradicionals perquè li caldria complir amb les obligacions del càrrec.
Ja sabem tots que aquesta promesa no la va complir, però també sabem que la seva conducta sorprenent i el seu vocabulari poc habitual en polítics que volen ser o son presidents, van ser molt popular entre els seus seguidors, que feien cues interminables per escoltar-lo parlar i que han estat disposats a perdonar-li tot en els darrers quatre anys.
També sabem que, fa una mica més de quatre anys, va guanyar per sorpresa a la candidata demòcrata Hillary Clinton, que estava segura de la seva victòria, i en les eleccions del passat novembre, tot i quedar darrere del seu rival demòcrata Joe Biden, va arreplegar 74 milions de vots, una xifra major que qualsevol dels seus predecessors.
Aquests darrers quatre anys han estat marcats per controvèrsies polítiques i lluites amb els legisladors demòcrates i la gran majoria dels mitjans informatius -que generalment donen suport als demòcrates-.
Però també han portat un desenvolupament econòmic gairebé espectacular, han acabat amb l’atur i han millorat els sous dels grups menys afavorits, tot i que això no ho recullen en general els mitjans informatius.
També han estès el suport per el Partit Republicà en els parlaments i els governadors dels estats nord-americans, fins al punt que avui la majoria està controlada per aquest partit. Això es important perquè Estats Units no depèn només del govern central, sinó que es un país federal.
Trump podia haver marxat amb una bona fulla de serveis per els republicans, el que li donava la possibilitat de fer patir el seu successor i fins i tot preparar-se per una nova candidatura -sense precedents als EUA després d'una derrota- per tornar a la Casa Blanca, després del que -ell esperava- hagués sigut una mala gestió del seu successor Biden.
Però aquests projectes ja no tenen possibilitats i Trump se’n va com va arribar: amb escàndols i una conducta caòtica i sense gaire sentit, destruint fins i tot el que havia aconseguit en els darrers quatre anys.
El cercle es perfecte també perquè la seva sortida es diferent a la dels seus predecessors: es el primer president que anima el poble a atacar el Capitoli i no accepta que ha perdut les eleccions. Cada dia hi ha mes legisladors republicans que li havien donat suport però que ara l’abandonen i, dos dies desprès dels aldarulls al Congrés, havien dimitit ja dues ministres que han fet publiques les seves cartes de dimissió on es declaren decebudes per la seva conducta.
Tot això no vol dir que el fenomen Trump hagi desaparegut: es possible que ell, personalment, desaparegui de l’escenari, però els malcontents que li han donat suport, que es consideren menyspreats i explotats per les elits, els que eren el Partit del Té contra el president Obama, estan esperant ja un altre líder. I els que esperen son molts: una invitació per què els republicans trobin una figura capaç d’atreure el centre, els independents i els malcontents, sense la opció populista dels darrers quatre anys.