"A les 5 de la matinada del 24 de febrer de l'any passat el meu fill va venir a l'habitació corrents i em va dir: 'mare, què passa?' Hi havia explosions, i les alarmes dels cotxes sonaven de manera continuada. No entenia què passava, la paraula guerra era a tot arreu. Els psicòlegs diuen que hi ha 3 reaccions a la guerra: combatre, córrer i quedar-se en pànic. Em vaig quedar en pànic. Però, és clar, com a dona i com a mare, sabia que havia de mantenir la calma. Com et calmes quan hi ha pànic al teu voltant, quan hi ha maletes, vehicles a la carretera, explosions, cua per anar als soterranis? La meva feina sonava irrellevant", explica Natalia, de 48 anys i gerent de vendes. La guerra va fer que canviés Kíiv per Plymouth, a Anglaterra. El 8 de març, Dia Internacional de la Dona, és per a ella i altres testimonis un dia més. "Els marits de les meves amigues són a la guerra", afegeix.

"Abans de la guerra, era voluntària en una fundació que ajudava els nens a combatre el càncer, i també en orfenats. Vam organitzar ajuda i suport per a nens que s'havien quedat sense ningú", constata. I a més, "les dones ucraïneses que estan en altres països aprenen idiomes, fan cursos en línia i guanyen experiència. Tindrem una experiència increïble que podrem aplicar després de la guerra. Malgrat tot, també tindrem greus problemes de salut mental, que possiblement impactaran en la nostra carrera professional". 

"Només puc dormir en llocs on sé que l'endemà em llevaré i estaré viva"

"Vaig deixar la família, les amistats, tot enrere", comenta la Polina, analítica de dades que ha canviat Ucraïna per Irlanda. "Només puc dormir en llocs on sé que l'endemà em llevaré i estaré viva. És molt difícil de descriure amb paraules, perquè tenir una sola conversa sobre el tema em fa tenir por i plorar. Sentir explosions, veure gent morta, la por que un míssil caigui a casa teva és un trauma per a tota la vida". D'aquesta manera, destaca que "la influència de la guerra es pot veure a tot arreu, hi ha manifestacions a tot arreu, gent més agressiva o altres molt més reservats".

Però s'atreveix amb definicions. "Des de la meva experiència personal, puc dir que les dones ucraïneses estem molt motivades i som molt fortes. Tenim moltes ganes de viure i creure que ens pot passar el millor sota qualsevol circumstància. Tothom intenta adaptar-se a aquesta nova realitat". Destaca, però, que no té familiars lluitant a la guerra perquè la seva família la formen, bàsicament, dones. 

Per a la Irina, de 53 anys i treballadora a la ciutat de Berdítxiv, també és difícil. "El meu nebot, de 21 anys, actualment està a l'exèrcit". Comenta que durant mig any ha estat a Mikolàiv i a Kherson. "No és gens fàcil per a la gent que està lluitant". Detalla que la seva experiència fent de voluntària ha consistit, bàsicament, a recol·lectar diners per enviar a l'exèrcit. "Haurem de treballar de valent per aixecar el país".

Per a l'Helena, de 59 i editora d'un diari de Kíiv, és i ha estat molt difícil de gestionar l'estrès de la guerra i el pànic que suposen les explosions. "Estic constantment preocupada per la vida dels meus familiars. Vaig perdre la feina i vaig quedar-me sense diners. Encara em queden dos anys per jubilar-me i no puc trobar res que no sigui temporal". Pensa que la guerra ha tingut un impacte terrible en les dones. "Van ser obligades a marxar del país i tenir cura dels fills. Les que s'han hagut de quedar en territori ocupat han estat sotmeses a violència, han perdut familiars i han estat obligades a sobreviure sota condicions inhumanes". 

"Com a mare i dona, la guerra és por, és preocupació pels nens, per la seva salut, per la seva vida i el seu futur. Pel futur d'Ucraïna. Professionalment, la guerra m'ha fet voler treballar més, millorar les meves habilitats i donar l'assistència possible als que ho necessiten", relata Anna, de 56 anys i advocada a Odessa. "Penso que la guerra, per a moltes dones, jo inclosa, ha comportat plors, preocupacions, separar-se dels éssers estimats; i per a moltes, també pèrdues". "He estat col·laborant com a voluntària i he dut menjar calent als soldats dels punts de control, sobretot al principi de la guerra. Amb la meva filla vam cuinar de tot. Ara està tot molt ben organitzat i no necessiten res. Malgrat tot, de vegades els portem dolços o pastes per al te".

"Sincerament, tinc esperança i crec en la victòria d'Ucraïna. I no només amb el final de la guerra, sinó amb tots els canvis positius que poden venir després, des del punt de vista social i també professional", conclou.  

 

Imatge principal: centre mèdic improvisat a Khàrkiv / Efe