Quan Sòfocles va escriure la tragèdia d’Èdip, el pobre príncep de Tebes que mata al seu pare (i es casa amb la seva mare), poc es podia imaginar la força que aquest parricidi tindria sobre la imaginació del món. I, com sol passar, la realitat supera la ficció, i la política supera totes dues. No falten casos de fills polítics que, per sobreviure o fer-se lloc al món, han d’eliminar la figura paterna que els ha fet qui són. La mort (ideològica) de Stalin sota el règim de Nikita Khrushchev, així com la de Jordi Pujol a les mans d’Artur Mas, en són prova. L’últim exemple, però, ens ve d’Escòcia. Des d’aquelles fredes terres boreals s’escolta el ressò de la veu d’Àlex Salmond, líder de la campanya per la independència al 2014, que pregunta a la seva protegida i successora, Nicola Sturgeon: “Et tu, Brute?”. Què ha passat exactament, i quines en poden ser les conseqüències pel moviment independentista escocès?

Per saber-ho ens hem de remuntar l’any 2018. Alex Salmond ha perdut recentment el seu escó de diputat al parlament britànic, i fa gairebé quatre anys que no és líder del Partit Nacionalista Escocès (SNP). La seva derrota al referèndum d’independència pactat amb David Cameron l’ha deixat apartat de la primeríssima línia, tot i que encara manté una alta posició dins el moviment d’autodeterminació. Però tot s’aguanta amb pinces.

El gener de 2018, dues treballadores governamentals acusen anònimament a Salmond de conducta sexual indeguda, i immediatament s’inicia la conseqüent investigació interna. Al cap de tres mesos, al març de 2018 (i això serà clau), Alex Salmond és informat de la investigació, i decideix explicar-ho a Nicola Sturgeon, a través del cap de gabinet de l’ex-primer ministre, Geoff Aberdein. El 2 d’abril, Sturgeon, Salmond, i alguns aliats clau, mantenen una reunió a la casa oficial del govern, Bute House. Aquesta trobada és la última on tots dos líders independentistes estarien al mateix bàndol.

El 22 d’agost, els resultats de la investigació interna van ser enviats tant a la primera ministra com a les dues denunciants, i fins i tot donats a la policia. Salmond va anunciar que demanaria una revisió judicial de la investigació, que considerava “injusta”, i també que se’n prohibís la publicació; feia tard, però, ja que el Daily Record s’havia assabentat dels detalls i els havia fet públics aquella mateixa nit. Leslie Evans, secretària permanent del govern i la seva més alta funcionaria, va esdevenir la cara pública del procés, i en privat va anunciar que intentaria “guanyar aquesta guerra”.

La decisió de l’acusat de no acceptar les conclusions i de dur-les als tribunals afegia un nou embolic a la situació. Per una banda, hi havia la investigació interna que havia trobat indicis de veritat a les acusacions. Per altra, el procés policial contra Salmond que tot just començava, i que afegiria 10 càrrecs més d’índole sexual. Finalment, i crítica, la indagació judicial per dictaminar la honestedat i validesa de la primera investigació. La líder escocesa es va pronunciar públicament: “El Sr. Salmond està duent a judici els procediments interns del nostre govern... la nostra prioritat ha estat sempre mantenir les garanties processals”. Aviat es descobriria que això no era del tot cert.

Per “concentrar-se en la revisió judicial” i “no causar divisió interna” al partit, Salmond va anunciar el 29 d’agost que abandonava l’SNP. Sturgeon, que durant anys havia estat la seva protegée, va reaccionar amb “tristesa”, però va afegir que les denuncies havien estat investigades “sense por ni favoritismes”. Salmond va organitzar un crowdfunding per pagar els costos de la seva defensa, i al cap de dos dies havia recollit ja £100.000, més del doble del que havia demanat.

La indagació judicial va trobar que la primera investigació governamental havia tingut greus problemes; entre ells, la decisió de Sturgeon de nomenar un funcionari que ja havia estat involucrat en el cas prèviament per liderar l’equip investigador, així com una repetida manca de cura amb la privacitat, van ser destacat pels jutges. El govern es va veure obligat a abonar £500.000 a Salmond per les seves despeses legals el 8 de gener de 2019, i tot semblava haver acabat. Les aigües del mar nacionalista tornaven a la normalitat fins que una nova tempesta les va assotar.

El 24 de gener, la policia detenia a Salmond i, al dia següent, se li imputaven 14 casos d’abusos sexuals diferents. El més greu era el d’una presumpta violació al juny de 2014, que hauria ocorregut a la residència oficial del primer ministre. A més, se l’acusava d’haver assaltat indecentment amb petons i carícies a una dona a Glasgow al 2008, i de grapejar la mateixa dona a la discoteca Ego d’Edimburg; també era acusat d’haver intentat llepar els peus d’una convidada a la seva residència oficial al 2013, i d’haver intentat palpar sexualment a 10 dones més en diferents ocasions. Va quedar en llibertat sota fiança la resta de l’any, tot mantenint la seva innocència, mentre la tensió política anava en augment.

El cost astronòmic que va comportar haver de pagar la defensa de l’ex-primer ministre, però, no ha estat la veritable arrel del maldecap que Sturgeon pateix ara mateix. El judici va ocupar la major part del març de 2020, quan la resta del món començava a tancar-se per la crisi del COVID-19. Irònicament, Gordon Jackson, antic diputat laborista al parlament escocès que havia estat derrotat per Nicola Sturgeon, era el cap de la defensa. El dia 29 de març Salmond va ser absolt de tots els càrrecs presentats i va quedar en llibertat, posant en dubte de nou l’anterior investigació. Durant la prova, alguns dels testimonis van ser posats en qüestió, inclosa l’acusació de violació. Altres convidats al sopar, durant el qual l’agressió hauria tingut lloc, van declarar que la dona en qüestió no havia estat present. Als ulls de la justícia, Salmond no era el “depredador sexual” que el fiscal havia presentat.

Aquell 29 de març, a la sortida dels jutjats a la Milla Reial d’Edimburg, al peu del castell, Salmond va ser concís i discret. La pandèmia tot just començava a ensenyar el pitjor de si mateixa, i Escòcia havia arribat als 1000 casos. “Aneu-vos-en a casa, i que Déu ens ajudi a tots”, va dir. Però va afegir, preludiant el que vindria, que “arribarà un moment on certes informacions que no hem pogut compartir veuran la llum del dia”. El polític escocès porta un any preparant la seva contra-càrrega, i amb el nou any ha envestit contra aquells qui, ell manté, van conspirar per dur-lo a la presó i apartar-lo de la política. Qui creu que és el líder d’aquest grup? Ni més ni menys que Peter Murrell, CEO del Partit Nacionalista Escocès i marit de Nicola Sturgeon. Les raons per les quals Murrell (i, pels més inclinats a les conspiracions, Sturgeon mateixa) voldria apartar al que fou l’ídol polític de la seva dona de la vida pública són varies, però convergeixen en les diferències al voltant de la possibilitat i conveniència d’un segon referèndum d’independència.

Vídeo del testimoni de Sturgeon de 8 hores davant del comitè parlamentari que investiga possibles errors processals.

Tots dos protagonistes han aparegut en les passades dues setmanes davant un comitè del parlament escocès que vol analitzar per què el govern va perdre als jutjats. L’atenció ha deixat de recaure sobre les acusacions sexuals, i ara és la primera ministra qui es troba al punt de mira. La seva intervenció maratoniana, de gairebé vuit hores, deixa dues preguntes a l’aire que podrien fer mal a la seva imatge pública. Primer, per què es va escollir un funcionari amb lligams a les víctimes per dirigir la investigació? Aquest sembla ser el punt que més va influenciar als jutges que conduïen la revisió, i que per tant va costar gairebé 1 milió de lliures al govern.

Segon, sembla ser que Sturgeon va mentir al parlament respecte la data en la que va saber per primer cop de les al·legacions. Al principi va dir que Salmond mateix li ho havia dit. Però en fer-se públic fa poques setmanes (via filtració) que va ser el cap de gabinet de l’acusat qui li ho va comunicar cinc dies abans, Sturgeon va defensar-se dient que “no se’n recordava”. A tot això se suma el fet que aquesta trobada no apareix a l’agenda de la primera ministra, ni s’hi va prendre cap nota. Totes dues accions són d’obligat compliment segons la regulació escocesa.

Vídeo dels conservadors escocesos on es posen amb la “mala memòria” de Nicola Sturgeon.

Seguint la saviesa popular (“els enemics dels meus enemics...”), els aliats de Salmond i l’oposició unionista intenta doncs defensar que, per una banda, Sturgeon va mentir al parlament i que, per altra, va malversar fons públics per una causa perduda i una vendetta personal. A tot això, Sturgeon pot rebatre que no hi ha proves positives de cap conspiració, ni de mala voluntat, ni res semblant. La seva millor línia de defensa és que ella va actuar amb l’interès de les ‘víctimes’ al cap, i que per tant, per molt que els seus advocats no veiessin clara la publicació de la investigació (ni els jutges posteriorment), era de menester fer tot el possible per evitar que un “home poderós” se’n sortís amb la seva.

Els conservadors ja han demanat la dimissió del govern, i no és difícil imaginar que l’escàndol pot afectar el resultat de les properes eleccions, que se celebraran el dia 6 de maig. Creixerà l'abstenció dins del partit sobiranista? Podran capitalitzar els partits unionistes la indignació –fabricada o no—que està causant l’afer entre el públic? També hi ha molts interrogants a nivell intern. Fins a quin punt estan disposats a donar l’esquena a Sturgeon els diputats favorables a Salmond? Té el projecte de l’SNP, un únic partit que aglutina tots els independentistes, els dies comptats?

Al final de la tetralogia de l’anell, Wagner presenta el crepuscle dels déus i la desaparició del seu Valhalla. Sembla ser que, de moment, Salmond ha resistit patir el mateix fi que les deïtats wagnerianes i segueix mantenint un cert poder a la política escocesa, a més d’un seguici fidel. Sturgeon, però, no és cap principiant i es resistirà a deixar anar l’anell de poder. Un dels dos, necessàriament, haurà de perdre.