Més d'una setmana després que Bashar al-Assad fugis de Síria i el seu règim col·lapsés, centenars de milers de sirians encara no tenen resposta a dues preguntes que els han perseguit durant anys, fins i tot dècades. ¿Què va passar amb els familiars i amics que van desaparèixer o van ser detinguts per la policia secreta d'Assad? I com portem els seus torturadors i assassins davant de la justícia? Segons la Comissió Internacional de Persones Desaparegudes (ICMP, per les sigles en anglès), a Síria hi ha unes 150.000 persones desaparegudes, la majoria de les quals van ser segrestades o detingudes pel règim d'Assad o els seus afiliats no pot verificar aquesta xifra de forma independent.
Cada dia que passa, les escasses esperances dels sirians de trobar un ésser estimat s'esvaeixen, però volen algun tipus de tancament; a un bri d'esperança, anhelen un miracle. Però també volen venjança. Un dels que esperaven notícies era Hazem Dakel, d'Idlib, que ara es troba a Suècia, l'horrible presó de Saidnaia, a prop de Damasc, van dir que Amer havia desaparegut a mitjan abril de 2015 després d'haver estat torturat allà. Però el règim mai va reconèixer la seva mort.
Sense saber el nombre real de víctimes
Els grups de drets humans han començat a visitar les nombroses presons i centres de detenció a Síria, on es recloïa els que es consideraven crítics amb el règim. Un equip d'Amnistia Internacional va recórrer aquesta setmana les dependències de seguretat de l'antic règim als voltants de Damasc. Per identificar els cadàvers que es trobin caldrà una legió de patòlegs forenses. Familiars desesperats han recorregut a les xarxes socials amb detalls de fills, germans, pares i germanes que van desaparèixer. Preservar qualsevol evidència que quedi a les presons i al voltant de possibles llocs d'enterrament és fonamental per documentar el que va passar i rastrejar els perpetradors.
Però seguir el rastre de les proves és també una carrera contra el temps. Diversos grups de drets humans van emetre una crida conjunta la setmana passada, en què afirmaven: “El nombre real de víctimes només es coneixerà després que les fosses comunes i els documents dels centres de detenció siguin examinats i autentificats per experts capacitats. Aquesta documentació s'ha de preservar de la destrucció”.
Basant-se en els relats d'antics presos, metges i personal del règim, s'afirma que es va utilitzar un “Honda verda oliva amb un cobert tancat que podia albergar uns 50 cadàvers” per traslladar els cossos a un lloc a Najha, a prop de Damasc, “que s'ha anomenat cementiri núm. 1 (el terme usat per les forces del règim és 'cementiri dels bastards')”.