Eduard Gargallo és un dels màxims especialistes catalans en Zimbàbue. És doctor en Història Contemporània i director del postgrau en Societats Africanes del Centre d’Estudis Africans (CEA). Va fer una tesi sobre l'agricultura a Zimbàbue a finals del segle XIX i principis del segle XX, i va passar una temporada residint a aquest país. Respon a algunes preguntes d'El Nacional després de la dimissió de Robert Mugabe.

Com és Robert Mugabe?
És un personatge complex. És una persona obsessionada pel poder, ja des del principi de la seva carrera, des que era a les guerrilles anticolonials.

Mugabe es va fer famós per les seves peculiars relacions amb els blancs.
Aquí el que s’ha destacat més és la relació de Mugabe amb els blancs del país. Primer se'l va lloar perquè va impulsar una política de reconciliació entre comunitats, i a partir del 2000 se'l va criticar perquè va dur a terme una política d’ocupació de les granges dels blancs, d’expulsió de la comunitat blanca... Però la repressió no va començar amb l'ocupació de les granges dels blancs; la repressió ve fins i tot de l’època de les guerrilles contra el règim rhodesià. A principis dels anys 1980, quan Mugabe va arribar al poder, va dedicar-se a reprimir el principal partit de l'oposició, el ZAPU, que tenia el seu suport bàsic entre la població ndebele. Va haver-hi molts milers de morts. I més tard Mugabe ha practicat la repressió contra qualsevol grup polític o social que posés en perill la continuïtat del seu govern.

Per què apareixen resistències a Mugabe ara, quan fa 37 anys que és al poder?
És una cosa biològica, pràcticament com va passar amb el franquisme. Mugabe sembla que no s’hagi de morir mai, però ja té més de 90 anys. I estava clar que no podia durar molts anys més: es podia morir o podia quedar invàlid. Als cercles de poder, des de fa algun temps, es plantejava el tema de la successió i havien aparegut diferents candidats a succeir Mugabe dins el seu propi partit, el ZANU-PF. Fins fa quatre anys els candidats més potents a la successió eren la vicepresidenta del partit, Joice Mujuru, filla d’un cap guerriller, i l’altre vicepresident, l’Emmerson Mnangagwa. Però en els darrers anys ha crescut la influència de la segona dona de Mugabe, la Grace Mugabe. I el seu cercle de poder ha anat apartant els candidats anteriors. El marit de la Joice Mujuru va morir en un accident sospitós, i ella va ser expulsada del partit i del govern, acusada de conspirar contra el president. Ara, un dels desencadenants de la revolta és que s'havia expulsat dels cercles de poder a l’Emmerson Mnangagwa. Es creu que totes aquestes mesures estan inspirades per la Grace Mugabe. I això ha cansat a la vella guàrdia del Partit, de l’Estat i de l’Exèrcit, integrada bàsicament pels vells exguerrillers que són l’eix central del poder. El grup d'antics guerrillers del ZANU s'oposen als forty's, quadres més joves que són protegits per Grace Mugabe.

Així doncs, es tractava bàsicament d'una revolta interna dins el partit al poder...
Sembla que els militars volien restaurar el poder de l’Emmerson Mnangagwa i, sobretot, apartar la Grace Mugabe i el seu sector de la successió. Bàsicament és un conflicte intern de lluita per al poder dins el ZANU-PF en vista que l’era de Mugabe s’està acabant. Perquè el ZANU té una llarga història de lluites fratricides: els conflictes venen ja de l’època de guerrilles, quan va haver-hi moltes purgues, morts sense aclarir i dures lluites pel poder.

Així doncs, no es tracta d'una revolta democratitzadora?
Dubto que els promotors del cop vulguin donar opcions a l’oposició democràtica. L’Emmerson Mnangagwa era considerat un exponent del sector dur del partit. Això ni de lluny sembla una revolta per una possible democratització. Ara bé, cal veure com evolucionen els esdeveniments.

Quin paper juga en tot això Sud-àfrica?
Sud-àfrica, la potència regional de la zona, ha intentat fer de mitjancera perquè tenia por a una desestabilització del país, però sembla que fins ara no hi ha hagut enfrontaments armats. Sud-àfrica ha mantingut una bona relació amb el règim de Mugabe, però, sobretot, el que li interessa és evitar la inestabilitat a la zona.