Amb la seva dimissió, Liz Truss s'ha convertit en la primera ministra més fugaç del Regne Unit: tan sols ha durat en el càrrec 44 dies. És per això que es pot parlar d'un (efímer) mandat farcit d'errors i de poca traça política. I és que la cosa no va començar gens bé, ja que va arribar al poder amb la idea d'escometre una sacsejada neoliberal al país i ressuscitar l'esperit de Margaret Thatcher. Tot, en mig d'una crisi econòmica marcada per l'alt cost de la vida. No, la cosa no pintava bé i sis setmanes han estat suficients per demostrar-ho.
L'aterratge al número 10 de Downing Street va ser turbulent. Si bé havia guanyat les primàries del Partit Conservador per substituir Boris Johnson al capdavant del govern britànic, és veritat que no comptava amb la mateixa legitimitat que el seu predecessor. Johnson havia estat escollit per una aclaparadora majoria a les últimes eleccions generals, però Truss només va avantatjar per uns pocs vots als seus rivals en el procés intern dels tories. Per a més inri, va accedir al càrrec el 6 de setembre. Tres dies després, el 9 de setembre, va morir la reina Elisabet II. Mal auguri.
Liz Truss i un Regne Unit trencat
La premier britànica es va trobar un país trencat: Boris Johnson, el Brexit, la covid-19, la guerra d'Ucraïna, la crisi de l'alt cost de la vida, la mort de la Reina i la fi d'un regnat de setanta anys. El Regne Unit demanava estabilitat, però Truss i el seu ministre d'Economia, Kwasi Kwarteng, van presentar tot un seguit de mesures fiscals que no van fer més que empitjorar la situació. Va ser el 23 de setembre quan es va donar a conèixer un programa econòmic que beneficiava els rics, perjudicava els pobres i desfermava una crisi financera interna sense precedents. La lliura esterlina es va desplomar i els interessos es van disparar.
Diaris britànics com The Guardian s'han referit a aquesta política fiscal com a "Trussonomics" i ha estat marcada per la retallada d'impostos (per als rics) més grossa des del 1972. Per finançar la retallada, la premier pretenia portar a terme una gran expansió de l'endeutament i esperar de manera optimista un improbable auge econòmic. El resultat? Crítiques arreu, fúria en els mercats i l'esfondrament del Partit Conservador a les enquestes. A ningú li van agradar aquestes mesures: els pobres, enfadats per la baixada de la recaptació i el previsible empitjorament del servei públic; els rics, preocupats per l'endeutament i la consegüent volatilitat de les borses.
La tempesta de Liz Truss
Per saldar la tempesta política, social, econòmica i financera, Truss va destituir Kwarteng. El cessament es va produir tres setmanes després de la presentació de les polèmiques mesures fiscals, que acabarien sent fulminades pel nou ministre d'Economia, Jeremy Hunt. Amb tres dies en el càrrec, Hunt va rectificar per tal de reduir l'endeutament públic i calmar els mercats. Però el mal ja estava fet i les empentes, rebel·lions i cartes de dimissió entre els tories eren imparables. Això és així fins al punt que la ministra de l'Interior, Suella Braverman, va dimitir aquest dimecres per un escàndol polític en el seu departament... però en la carta de renúncia es va dedicar a atacar a la premier. La pregunta ja no era si Truss dimitiria, si no quan ho faria.
I d'aquesta manera hem arribat a aquest dijous 20 d'octubre, 44 dies després del canvi de lideratge al govern britànic. El moment clau ja l'hem esmentat: quan aquest dilluns Jeremy Hunt va protagonitzar el canvi de rumb econòmic més sorprenent en la història moderna del Regne Unit. En qüestió d'hores, el nou ministre d'Economia no va deixar amb vida gairebé cap de les polèmiques mesures fiscals. Amb la Trussonomics desmuntada, ja només faltava desfer-se de la seva arquitecta. Truss ha cedit a la pressió i ha dimitit.
Romandrà d'interina fins d'aquí a una setmana, quan els tories escolliran un nou líder — que pot ser Johnson, de nou. Però l'oposició reclama eleccions generals i les exigirà fins al final. Toca esperar... esperar molt, perquè la crisi política del Regne Unit no es resoldrà en els pròxims set dies. La premier es va trobar un país trencat i res d'això ha canviat. De fet, la situació s'ha aguditzat: els independentistes d'Escòcia aprofitaran ara més que mai per celebrar un nou referèndum d'autodeterminació i proclamar la independència. I això que la primera ministra havia dit que no, que "not on my watch". I no, ja no serà sota la watch de Truss.