Després d'una campanya anodina i de baix nivell marcada per la pandèmia, arriba una elecció que es demostrarà crucial els propers anys per un tema que ha passat desapercebut: el model energètic pel qual apostarà el nou inquilí de la Casa Blanca.
Tothom descompta que el candidat demòcrata, Joe Biden, és un ferm partidari de les energies renovables i de la descarbonització de l'economia. Biden ha donat suport explícit al Green New Deal, el marc conceptual del que ha de ser la transició dels EUA a una economia baixa en carboni.
El candidat republicà i actual president, Donald Trump, ha apostat des del principi del seu mandat pel suport a la indústria petroliera nacional amb nombroses exempcions fiscals. Fins i tot va obrir la Reserva Natural d'Alaska a l'exploració.
La cosa sembla clara: d'una banda un candidat que s'agafa el canvi climàtic seriosament i que promou la transició ecològica (Biden) i de l'altra, un candidat negacionista que només pensa en la continuïtat de la indústria dels combustibles fòssils (Trump).
Des d'aquest punt de vista, sembla que queda poc marge per a la discussió sobre les polítiques que farien un o un altre si accedissin al Despatx Oval.
Res més lluny de la realitat. Tant de bo les coses fossin tan senzilles.
Bomba d'extracció de petroli
L'escassetat de petroli
Sense negar l'evidència que la lluita contra el canvi climàtic és un dels reptes més importants a què haurà d'enfrontar-se la humanitat les pròximes dècades, en l'àmbit energètic els propers anys vindran marcats per un problema poc explicat però de gran abast i desenvolupament imminent: l'escassetat de petroli.
Des de principis del segle XXI, la indústria petroliera s'ha enfrontat al desafiament més gran de la seva història: l'escassetat de nous jaciments augurava la imminent arribada al zenit de producció. Un cop assolit el temut peak oil, l'extracció anual de petroli toca el seu màxim i només pot declinar inexorablement.
El màxim de producció de petroli cru convencional es va assolir a finals de 2005 o principis de 2006, amb 70 milions de barrils diaris, i des d'aleshores s'ha reduït gradualment fins a menys de 67.
A la recerca d'alternatives
Per compensar aquest lent descens i fins i tot augmentar la producció de petroli, s'han introduït tota mena d'hidrocarburs líquids alternatius: biocombustibles, petrolis extrapesats, petrolis d'aigües ultraprofundes, líquids del gas natural, petroli de roques compactes extret amb la tècnica del fracking... Encara que no sempre són tan bons com el petroli convencional.
Però el 2013 la indústria petroliera va començar a desinvertir en exploració i desenvolupament de nous camps, en vista dels seus mals resultats d'explotació. Només EE. UU. ha impedit que la producció de petroli comencés a caure el 2015. El gegant americà només va poder ajornar-lo tres anys: el màxim mundial es va assolir el 2018, i això a costa de l'actual carnisseria de fallides al sector del fracking nord-americà.
Per si això fos poc, l'actual crisi de la Covid-19 ha desencadenat el pànic, una autèntica desbandada que, segons l'informe anual de l'Agència Internacional de l'Energia del 2020, podria acabar amb la producció de petroli reduïda fins i tot un 50% d'aquí a 2025.
Sense petroli, sense carbó, sense urani
La reducció ràpida del consum de petroli pot semblar una bona notícia. No ho és. No tenim a punt substituts eficaços.
Malgrat que es ven la idea que som davant d'un pic de demanda i que la societat passa a les renovables, la realitat és que ens quedem sense petroli. També sense carbó (pic el 2015) i sense urani (pic el 2016). Aviat fins i tot el gas natural arribarà al seu màxim productiu (abans del 2030).
Ens trobarem en aquesta dècada que les fonts que proporcionen el 90% de l'energia primària que consumeix el món començaran el seu declivi terminal. Un declivi que pot allargar-se moltes dècades encara que puguin donar-se episodis de caiguda més ràpida.
Pensament màgic o racionament
Davant d'aquest descens energètic, el Green New Deal no és més que pur wishful thinking, pensament màgic. Les fonts d'energia renovables tenen moltes limitacions i, encara que certament són el futur, no n'arribaran a cobrir més que una part del consum energètic actual, i amb dificultats. Passi el que passi, estem abocats al decreixement energètic i, per tant, econòmic.
Per això, si guanya Biden, no sorprendria que prengui mesures proteccionistes sobre el sector petrolier, inclosa la nacionalització d'explotacions no rendibles, per garantir la producció. Tampoc que signi acords per ajudar a països productors a caure més lentament.
Si guanya Trump, no seria una sorpresa si imposa el racionament de combustibles i dona incentius per a l'ús del transport públic i del tren per a viatgers o mercaderies.
Tampoc no seria sorprenent si, governi qui governi, d'entrada s'atorguen grans incentius a les renovables per després retirar-los al cap d'un parell d'anys, veient la seva escassa eficàcia.
La termodinàmica no negocia, no hi entén de partits polítics. Sigui qui sigui el pròxim inquilí de la Casa Blanca haurà de fer front a un repte enorme per al qual fins i tot no estem preparats.
Antonio Turiel, Científic Titular, Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) Publicat originalment a The Conversation.