“Tu ets blanc i nosaltres, negres”, situa l’escenari en Mammadou. “Doncs si ara passa per aquí la policia, vindran cap a nosaltres. Perquè pensaran que t’estem venent droga”, explica. No és una simple anècdota; és el dia a dia de molts joves a la cité Val d’Argent, un barri “sensible” de la ciutat d’Argenteuil. Es pot considerar la zona zero dels conflictes a la banlieue de París.
Va ser el 25 d’octubre de 2005 quan tot va esclatar. El llavors ministre de l’Interior, Nicolas Sarkozy, s’hi va desplaçar. Envoltat de càmeres, increpat per alguns veïns, va aixecar els ulls i va respondre a una dona que l’interpel·lava des de la finestra: “Esteu farts d’aquesta racaille (xusma)? Ens en desfarem”. Uns mesos abans, Sarkozy ja havia promès “netejar” un altre barri popular “amb Kärcher”, aparell per netejar amb aigua a pressió. Un barri que mai no ha deixat d’estar en el punt de mira. El 2016 va ser un altre diputat conservador qui s’hi va referir com a “Molenbeek francès”, en referència al barri de Brussel·les marcat per la radicalització gihadista. I ara l'extrema dreta, Marine Le Pen i Éric Zemmour.
Aquell dia hi era el Morad, un veí de 42 anys de la cité i que, a més a més, va estar enrolat a l’Exèrcit francès. Ell hi estava el dia que va venir Sarkozy. “Semblava que hagués de desembarcar l’Exèrcit, de tantes furgones antiavalots envoltant el barri”, recorda. “Així vens a dialogar?”, es pregunta. Aquest francès d’origen magrebí certifica que res no ha canviat: les discriminacions i l'assenyalament continuen. Posa l’exemple d’un periodista nord-americà que va visitar-lo. Li va proposar un repte: que es vestís com ell per veure què passava. El resultat: circulant en cotxe, sense ni haver sortit del barri, els van aturar dos cops la policia.
Els contrôles au faciès (controls arbitraris d’identitat per part de la policia) són potser la cara més visible de les discriminacions racials a França. Perquè són molts els qui ho han viscut i fins i tot incorporat en el seu dia a dia. Ho denunciava novament, fa tres setmanes, Amnistia Internacional, que ho va portar davant la justícia amb cinc ONG més. Segons les dades del Defensor del Poble francès, els joves negres o àrabs —o que són percebuts com a tal— tenen vint cops més risc de ser controlats per la policia. Hi ha una llacuna legal que ho permet. I la llei “de respecte als principis de la República”, aprovada l’estiu del 2021 i que busca lluitar contra el “separatisme” (musulmà), podria haver-ho empitjorat. Però està ple d’altres històries quotidianes, que relaten els joves veïns que ens trobem.
L’Abou-Bakr i en James, que tenen setze i disset anys, recorden com un dia estaven jugant tan tranquil·lament a bàsquet, en una pista a l’aire lliure, i va irrompre la policia amb gasos lacrimògens sense que hagués passat res. “No tenen cap problema amb el fet que siguem menors”, apunta l’Abou. “De fet, a uns nois els va tornar a passar la setmana passada”, afegeix en James.
També la Lana, amb només 14 anys, ha topat contra el mur de les discriminacions. Ella és mestissa. “La meva mare és blanca. I ella va anar a posar una denúncia contra una persona més gran que m’havia tocat, i se la van creure. El problema és que, quan vaig anar jo a declarar, no em van creure”, denuncia. Durant els últims dos anys hi ha hagut protestes i han presentat tota mena de recursos, però no ha passat absolutament res. “Mai m’han pres seriosament”, lamenta.
“Cada dia escoltes històries diferents però que s’assemblen molt”, explica l’Adja Traore, activista social de la banlieue. “Quan no és que han matat un noi, un altre que han gasejat… Cada dia és el mateix. I les mateixes excuses, que si legítima defensa, que si no ha volgut aturar-se… Ja em repugna”, admet. De fet, la cité avui està plena de cartells convocant una marxa per Olivio Gomes, un altre home negre, de 28 anys, mort a mans de la policia.
Per a intentar revertir-ho, l’Adja està implicada en el projecte de La révolution est en marche. Ells tracten d’ajudar, amb suport legal si cal, totes aquelles víctimes d’injustícies socials, sobretot pel que fa a la feina o l’allotjament. Ho fan sense cap suport públic. “Ens han tancat les portes”, lamenta. “Malgrat tot, ens en sortim”, afegeix l’activista, que remarca la importància que té la solidaritat entre veïns, que “a la banlieue és més forta que enlloc”.
La sociòloga Marie-Helene Bacqué, professora a la Universitat Paris Nanterre, ha estudiat especialment la vida dels “joves de barri” a la banlieue de París, n’ha parlat amb desenes i desenes d'ells, que no tenen les mateixes oportunitats que la resta de francesos. “Viuen les desigualtats cada dia, des de l’accés a la feina fins a l’allotjament, passant pel racisme policial”, conclou després dels seus estudis. Assenyala que res no ha canviat perquè no s'han posat en marxa polítiques reals contra la discriminació i les desigualtats. I la pujada de l’extrema dreta només ho empitjora: “L’extrema dreta s’ha desacomplexat i l’estigmatització racial i religiosa s’han reforçat”.
A les urnes?
La pujada de l'extrema dreta és una realitat i una preocupació. El passat 10 d'abril, a la primera volta de les presidencials, van sumar fins un terç dels vots a les urnes. Això vol dir un de cada tres francesos. Durant la campanya, Eric Zemmour -nascut i crescut a la banlieue- va aprofitar els aldarulls que hi havia a Sevran, també a la banlieue, per la mort d’un home de 33 anys per part de la policia. I hi va ficar més benzina: “Sevran és un d’aquests enclavaments estrangers on la República no hi és i la llei és aplicada per milícies, pels caps de la droga, pels imams”. Entre les propostes de Marine Le Pen hi ha un referèndum per aturar la immigració, expulsar els “delinqüents”, prohibir el reagrupament familiar o vetar el vel a l’espai públic. Una amenaça.
A Argenteuil els resultats van ser uns altres. A la primera volta, Jean-Luc Mélenchon, de l’esquerra radical, va estar una dècima del 50%, quedant-se en el 49,89% dels vots. En segona posició va quedar Emmanuel Macron, amb el 21,1% dels sufragis, mentre Marine Le Pen va fer el 12,5% i Éric Zemmour el 4,4%. Res a veure amb la mitjana francesa. Els cartells de Mélenchon continuen intactes a la cité de la Val d’Argent. Potser aquesta gran bossa de votants, que s’estèn per tota la banlieue nord de París, explica que Macron hagi fet un dels últims desplaçaments de la campanya de la segona volta a Saint-Denis. Són molts vots que acostumen a abstenir-se.
Aquest diumenge, aquests francesos es troben en una disjuntiva: frenar l’extrema dreta malgrat que res no canviï o quedar-se a casa. En Mammadou lamenta que els polítics mai no parlin de barris com el seu, tampoc cap dels dos que ara es presenten. “No viuen aquí, no coneixen la realitat”, assegura. Explica que a la primera volta va votar per Mélenchon, que representava certa esperança de canvi. “Però ara… No hi ha la meva opció aquest diumenge”, admet aquest jove negre, que afegeix: “Si vaig a votar, votaré per Macron. Però realment no tenim què triar”. L’única certesa que té és que “amb Le Pen serà molt pitjor”.
“Ens han dit durant anys que anéssim a votar, que canviarien les coses. Han passat els anys i no ha canviat res. La història d’ara ja la vam viure amb Jacques Chirac i Jean-Marie Le Pen el 2002. Es repeteix i no canvia res”, reflexiona el Morad, que es pregunta realment què canviaria amb la reelecció d’Emmanuel Macron. També se situa en un escenari de victòria de l’extrema dreta: “Si passa, què? Només ens queda marxar, fer les maletes. No et planteges què faràs els pròxims cinc anys, sinó què faràs durant el pròxim any”. Aprofita per rebutjar les propostes de la candidata del Reagrupament Nacional: “De quins immigrants parla? Jo soc francès. Els meus fills són francesos”.
L’Adja Traoré planteja el mateix dubte: “Que sigui Macron o Le pen, en realitat… Ens diuen que les coses canviaran pero no canvien”. Però al mateix temps es posa nerviosa quan pensa en una hipotètica victòria de Marine Le Pen. “És que no m’ho vull ni imaginar”, diu
Foto principal: Mural en un edifici de la cité de la Val d'Argent: "Deixeu-nos somniar" (Nicolas Tomás)