Centenars de 'buscapersones' portàtils han explotat gairebé simultàniament aquest dimarts al Líban i Síria, en un atac contra la milicia de Hezbollah, deixant almenys 9 morts i més de 2.800 ferits. Aquest dispositiu molt popular entre els anys vuitanta i noranta, es troba pràcticament en desús en l'actualitat, i molts no coneixen que és i com funciona. El 'cercapersones', coneguts en anglès com pager, és un dispositiu de telecomunicacions molt senzill que permet rebre missatges de text curts, com ara el número d'un telèfon amb el qual s'espera que l'usuari contacti, encara que també existeixen altres models bidireccionals que poden rebre missatges alfanumèrics, enviar i rebre correus electrònics, pàgines numèriques i fins i tot SMS. Són molt reconeguts pel soroll característic de vibració que fan en rebre un missatge.
En el món dels hospitals aquests dispositius sempre han gaudit de molta popularitat per la seva eficàcia a l'hora de poder enviar un missatge d'avis breu i entenedor, i que el receptor senti l'alerta. Aquest sistema compta tan sols amb una pantalla de cristall, un avís vibratori i de so, i els botons de control. Els cercapersones tenen la peculiaritat que fan servir senyals ràdio per enllaçar amb un centre de control de trucades amb el destinatari, la qual cosa els fa més segurs que les xarxes de telefonia mòbil, sobretot a l'hora d'enviar missatges a zones sense cobertura o amb interferències.
La història del 'buscapersones'
L'antecessor més antic del cercapersones és un dispositiu creat l'any 1921 per al Departament de Policia de Detroit. El primer buscapersones o localitzador telefònic ser inventat i patentat per l'inventor Al Gross l'any 1949, i els seus primers equips van ser usats per l'Hospital Jueu de Nova York, tot i que l'empresa anglesa Multitone Electronics també va desenvolupar un dispositiu similar l'any 1956 per a l'Hospital de Saint Thomas de Londres. No seria fins al 1958 quan l'ens regulador de les comunicacions als Estats Units, la Comissió Federal de Comunicacions (FCC), va aprovar el seu ús per al públic.
El terme pager no va començar a usar-se als Estats Units fins que l'empresa Motorola va presentar un producte de telecomunicacions personal al que va posar aquest nom, i el primer en guanyar certa popularitat va ser el Pageboy 1 introduït per aquesta empresa el 1974, encara que no tenia pantalla ni emmagatzematge de missatges. Ja als anys vuitanta, tots els fabricants van adoptar el terme en anglès beeper perquè els 'cerca' feien el so beep en rebre un missatge.
Auge dels 'cerca'
Aquests dispositius van aconseguir el seu pic de popularitat en els anys 90, quan es va iniciar l'ús dels telèfons mòbils, que al principi només oferien servei de trucada. Els beepers, eren molt populars a causa del seu baix cost, en comparació amb l'alt preu dels telèfons mòbils, que estaven reservats gairebé exclusivament per a executius o funcionaris governamentals. Els models de localitzadors van anar evolucionant amb els anys i alguns ja permetien gravar els números de telèfon, de tal forma que en rebre la trucada, l'usuari fàcilment sabia qui l'avisava, i a posteriori permetien enviar missatges de text a altres localitzadors.
No obstant això, la moda d'usar els buscapersones va acabar quan les xarxes de telefonia mòbil i els dispositius mòbils van començar a integrar aquestes funcions. Aviat tots els telèfons oferien identificador de trucades, comptador de trucades perdudes, emmagatzematge de contactes i enviament de missatges curts de text a altres telèfons mòbils, fins i tot de diferents operadores. Això va fer baixar la popularitat dels dispositius, i només els van continuar fent servir a aquelles persones que per motius laborals requerien estar permanentment disponibles, com és el cas dels metges.