Etiòpia és l’Estat africà més antic i el segon més poblat, amb una població de més de 100 milions d’habitants. Històricament ha estat un país que ha estat capaç de mantenir-se independent malgrat el repartiment colonial sorgit de la Conferència de Berlín de 1884 i la conquesta de la Itàlia feixista de Mussolini, tot i que amb la Segona Guerra Mundial poc li va durar el domini colonial etíop al dictador. Tanmateix, aquest passat com a entitat política independent no fa que sigui un país socialment homogeni.
Com a la majoria de països africans, Etiòpia també està integrada per una gran quantitats d’ètnies. Actualment, totes elles conviuen dins un sistema governamental federalista, el qual no ha pogut evitar ni les tensions internes entre les diferents minories ni els conflictes exteriors, especialment amb Eritrea. Així, aquest Estat té dos grans grups ètnics, els Oromo i Amhara, que junts representen gairebé el 60% de la població del país i que controlen el govern. D’altra banda, els ciutadans de Tigre, una regió autònoma del nord del país que fa frontera amb Eritrea i el Sudan, suposen dins el context estatal poc més del 7% de la població. Una xifra que els converteix en el tercer grup ètnic del país de la Banya d’Àfrica.
La democràcia va arribar a Etiòpia el 1991, quan les forces de la coalició del Front Democràtic Revolucionari Popular d’Etiòpia, on s’incloïen els partits polítics de les diferents ètnies, van fer caure el règim comunista que des de 1974 governava amb mà de ferro el país. Des d’aleshores el país va gaudir d’un cert creixement econòmic, polític i social.
Aquesta situació de calma s’ha vist truncada en els darrers anys. Quines són les principals raons? Les pretensions centralitzadores del president i Premi Nobel de la Pau Abiy Ahmed de l’ètnia Oromo, la creació d’un partit únic al poder que va posar fi a la coalició que des dels noranta governava el país, i l’obertura de relacions institucionals amb Eritrea (enemic històric de Tigre). Des de la regió de Tigre, aquestes noves polítiques van ser vistes com una amenaça i, a més, molts dels seus líders van ser perseguits i allunyats dels òrgans de govern per part de les autoritats estatals. Aquest escenari ha esdevingut l’espurna que ha encès les tensions entre l’Estat i Tigre.
Les eleccions regionals que va convocar el govern de Tigre a finals de 2020 van ser per part del govern federal l’excusa per intervenir militarment a la regió. Pel govern central aquestes eleccions celebrades en temps de pandèmia van ser vistes com una amenaça i, per aquest motiu (sumat també a un suposat atac a una base militar del govern), va començar una ràpida intervenció militar etíop que, paradoxalment, va rebre l’ajut del seu enemic històric: Eritrea.
Amb l’escalada bèl·lica, Abiy Ahmed va considerar el partit FPAT (Front Popular d’Alliberament de Tigre) com a una organització terrorista, va prohibir l’entrada de periodistes internacionals a la regió, va tallar les comunicacions i internet i va declarar, un cop capturada la capital (Mekele), la victòria militar a la regió.
Malgrat els missatges triomfalistes del govern, la situació encara no ha finalitzat, ni de bon tros. Les forces de Tigre encara controlen gairebé la meitat del seu territori i els combats segueixen produint-se en les zones muntanyoses, on resisteixen les milícies locals. A més, les condicions de vida dels milions de desplaçats i els milers de persones que han sofert els abusos de les tropes governamentals i d’Eritrea estan lluny de millorar. Es calcula que més de cinc milions de persones de Tigre necessiten ajuda humanitària urgent. Per afegiment, al voltant de dos milions de persones han hagut de desplaçar-se i desenes de milers s’han exiliat al Sudan.
Imatges d'exiliats a Sudan - Foto: Efe
En aquest context de guerra encara no conclosa, les Nacions Unides han declarat que els esdeveniments protagonitzats per les tropes governamentals, amb accions com la destrucció de poblats sencers i l’assassinat o expulsió dels seus habitants, poden arribar a ser considerats com a una estratègia de neteja ètnica de la zona septentrional d’Etiòpia. Per la seva banda, la Unió Europea no ha actuat amb la contundència que s’espera envers les situacions d’injustícia i abús de les forces armades dirigides contra les minories, i la nova administració Biden tampoc ha estat capaç d’aturar l’escalada bèl·lica.
Quan pensem que el món evoluciona cap a una societat més justa i igualitària i que els episodis genocides formen part del segle XX afloren vells i nous conflictes, entre ells Israel i Palestina i el Sàhara Occidental i el Marroc. Tots ells ens tornen a la realitat dantesca en què s’està convertint el món actual i ens mostren, a més, la incapacitat política actual per a solucionar els problemes geopolítics. A veure com evoluciona aquesta dècada del segle XXI, perquè de moment, poques esperances hi ha.