Familia horribilis, tots els escàndols del clan Windsor

Comencem pel principi, el tiet Eduard, coronat el gener del 1936, va abdicar el desembre del mateix any per casar-se amb una dona dues vegades divorciada, la nord-americana Wallis Simpson. En aquell moment allò no va estar gaire ben vist —recordem que la reina Letícia d’Espanya, també és divorciada, tot i que només un cop— i Eduard va preferir abdicar a renunciar a la dona que estimava. Tot plegat es pot vendre com una bonica història d’amor, que en tot cas s’enfosqueix a causa de les vel·leïtats nazis que Eduard va mostrar abans i durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial. Membre incòmode de la família, se’l va nomenar Duc de Windsor per guardar les aparences i se’l va enviar de governador a les Bahames. Això sí, gràcies a la seva abdicació, el pare d’Elisabet II va accedir al tron, esdevenint el 1936 en Jordi VI.

Mort fa poc més d’un any, el marit d’Elisabet II, Felip d’Edimburg, va estar tota la vida al costat de la seva esposa, tot i que una cosa era el que es mostrava de cara a la galeria, i la monarquia en té molta, de galeria, i una altra cosa el que passava de portes endins dels nombrosos palaus que la família reial britànica encara manté en diversos punts del Regne Unit. Les sospites d’infidelitat van ser una constant de la seva vida, però amb tota probabilitat Elisabet devia posar per davant la seva responsabilitat com a governant abans que ser ella mateixa la protagonista d’un altre escàndol.

Amb tot, si hi ha un familiar que ha donat problemes de veritat a Elisabet II, aquest ha estat Carles, el seu fill gran i, per tant, hereu de la corona, condició que ha hagut d’arrossegar al llarg dels seus 73 anys de vida. Més enllà de la tempestuosa relació que va mantenir amb Diana de Gal·les —en parlem més endavant—, Carles no només va protagonitzar una infidelitat sonada amb qui ara és la seva esposa, Camilla Parker-Bowles —també divorciada, per cert— sinó que va avergonyir sa mare amb les cèlebres i desenfrenades declaracions on va deixar anar alguna cosa semblant a un ‘m’agradaria ser el teu tàmpax’ que li va dedicar a Camilla. I que la premsa va esbombar a tort i dret.

Ara bé, si algú li va fer ombra a Elisabet II pel que fa a les pàgines del cor, aquesta va ser la seva jove, Diana Spencer, esposa de Carles. La seva candidesa i el fet de no pertànyer a la reialesa —allò que els monàrquics anomenen plebeus— li van valdre el títol honorífic de princesa del poble a més del de Lady Di amb el que va ser coneguda arreu del món. Mare dels prínceps Enric i Guillem, els seus darrers anys de matrimoni van ser, des del seu punt de vista, un infern. Divorciada el 1996, va morir l’any següent en un aparatós accident de trànsit a París, assetjada pels paparazzis. Tenia 36 anys. Si va fer res dolent en vida, la mort li ho va perdonar tot.

Sarah Ferguson, dona del príncep Andreu, sempre va anar per lliure. La seva relació amb els Windsor va durar el que el seu matrimoni, entre 1986 i 1992 —l’annus horribilis—, però com li va passar a la seva cunyada Diana, una princesa divorciada és necessàriament carn de la premsa del cor. Fotografies amb suposats amants —un d’ells llepant-li els peus—; malnoms referits al seu físic —duquesa de Pork li van arribar a dir i fins i tot acusacions de suborn no van ser menjar de bon gust per a Elisabet II. 

Més disgustos. El tercer fill d’Elisabet II —després de Carles i Anna, és Andreu, duc de York, que ha protagonitzat escàndols per, dit finament, amistats inadequades. La seva relació amb Jeffrey Epstein, acusat per tràfic de menors va ser l’inici d’uns problemes que van desembocar a principis d’any amb fundades acusacions d’abusos sexuals. Andreu va evitar el judici arribant a un acord amb Emma Giuffre, la part acusadora. Elisabet II va reaccionar retirant-li tots els càrrecs honorífics.

D’entre els nets d’Elisabet II, el més problemàtic ha estat Enric, segon fill de Carles i Diana i, per tant, apartat de la línia directa de successió en benefici del seu germà gran, el príncep Guillem —apunt al marge: que les regles de successió beneficiïn la primogenitura no sembla gens raonable en un estat de dret—. En tot cas, el seu paper de segon li va permetre comportar-se com el membre díscol de la família reial durant la seva joventut. Un dels moments més sonats d’aquest Froilán britànic va ser quan el 2005 es va deixar fotografiar amb un braçalet nazi. La premsa li va assignar el nom de Harry el nazi, però ell es va defensar dient que tot plegat era perquè ho passava molt malament des de la mort de sa mare.

Meghan Markle, dona del príncep Enric, ha estat l’última espina clavada d’Elisabet II, per bé que en aquest cas, més aviat pels prejudicis racistes dels Windsor davant una dona que no és de raça blanca. Mai va encaixar bé en l’entorn de la família reial i per sort, va aconseguir que el seu marit li fes costat a l’hora d’allunyar-se de tota la parafernàlia monàrquica. La gota que va fer vessar el got va ser un comentari, atribuït a la princesa Anna, sobre com seria de fosca la pell del seu fill. Un escàndol? Sí, però Meghan en va ser la víctima, no la causant.