Quan feia un parell de setmanes que havia començat la guerra d’Ucraïna, la Clàudia Mayans va agafar una bossa, la va omplir de quatre coses imprescindibles i va abandonar Menorca per posar rumb cap a Polònia. Allà, aquesta jove de 27 años es va dedicar a fer de voluntària i ajudar als refugiats ucraïnesos que travessaven la frontera fugint de les bombes. Anys abans, hi havia anat d’Erasmus, i parla perfectament tant el polonès com el rus, ja que va estudiar llengües eslaves. Per tot plegat Polònia és per ella una segona casa i no va dubtar a marxar: “Vaig trucar al meu pare i li vaig dir que partia. Ell em va dir que no, que li prendria el llit a algú que fugia de la guerra, però sap perfectament que puc dormir a terra si cal”, explica des de Maó, on ha passat les últimes setmanes, mentre es prepara per tornar a marxar a mitjan març cap a Ucraïna. “Jo vaig marxar sense saber ben bé que faria, però vaig pensar que encara que fos jugar amb nens, estar amb la gent gran, netejar… seria més útil allà que aquí”.
Mayans ha marxat en dues ocasions al conflicte i ara es prepara per a la tercera. Primer, entre els mesos de març i juny del 2022, quan va romandre a Polònia, col·laborant amb l’associació valenciana Juntos por la Vida. Després va tornar a la seva illa, acompanyada d’una família ucraïnesa, una mare i les seves dues filles, que va acollir durant uns mesos a casa del seu pare, i al mes de novembre va tornar a marxar després d’haver recaptat diners, molts més dels esperats, per comprar aliments. En aquesta ocasió sí que va entrar en territori ucraïnès i es va retrobar amb un antic amic que s’ha convertit en la seva parella. Ell no pot sortir del territori i pateix per si el criden al front. Amb el sou que ella ha guanyat fent feina de temporada han llogat un pis a Ucraïna, a Vishgorod. Hi tornarà a anar a mitjan març, per seguir comprant aliments per les persones que més ho necessitin amb els diners que ha recaptat a través de campanyes a les xarxes socials.
“Des de Menorca és molt difícil enviar ajuda humanitària i la gent desconfia de les ONG per que no saben on van els diners. Per això, molta gent em dona diners a mi, i quan soc allà, faig compres per desenes de famílies”. Mayans recorda amb especial estima una de les últimes entregues de menjar, que va coincidir amb Nadal i, a banda d’aliments bàsics, també va comprar unes xocolatines per 170 criatures. “En aquell moment, per ells no era una prioritat, si no t'arriba per viure no compraràs xocolata, però els infants no deixen de ser fillets”, reflexiona. Mayans sap que l'ajuda humànitaria és clau per que els ucraïnesos puguin sobreviure i creu que molts d'ells viuen enganyats, convençuts que el seu país està guanyant la guerra pel que veuen a les notícies: "Jo la veritat és que no me les miro gaire, només em centro en ajudar a qui ho necessita. No m'importa quants tancs Leopard reclamin".
Voluntaris que s'emportaven refugiats i després no sabien que fer-ne
La primera parada de la Clàudia Mayans en territori polonès va ser Crakòvia, on va prendre consciència de la situació i després va posar rumb a la frontera, on es va trobar amb una situació caòtica. “Ja havien passat setmanes des que va havia començat la guerra, però continuava sent un desastre", recorda Mayans, que destaca d’aquell període en què va fer de voluntària la problemàtica amb els conductors privats: persones, en general amb bones intencions, que havien arribat des de diferents punts d’Europa per ajudar i posar el seu granet d’arena, recollir refugiats i portar-los al seu país d’origen.
Tot i que pot semblar una bona idea, Mayans remarca que no era la millor manera d’ajudar: “Ens trobàvem molt sovint que quan arribaven a Espanya, molts d’aquests conductors no sabien que havien de fer amb els refugiats. Per nosaltres era millor que quedessin a Polònia i des d’allà ja els hi trobaríem una sortida”. A més, també es van generar conflictes perquè alguns van aprofitar la desesperació de la fugida de la guerra per traficar amb dones i nens ucraïnesos. La jove menorquina explica que un cop, deu minuts després que un cotxe s'emportés dues mares de família amb els seus fills, la van turcar perquè no sabia on se'n anaven i volien tornar: “Són persones que estan fugint de les bombes, no poden estar 40 hores en un cotxe sense saber on van".
"Amor a primera vista" amb unes refugiades ucraïneses
Durant el seu primer periple com a voluntària va conèixer molts refugiats i va connectar amistat amb una família formada per una mare i dues filles, que van viatjar amb ella cap a Menorca a l’estiu. Durant aquesta època, la mare, de només 30 anys, ha treballat durant la temporada turística per enviar diners a la seva família a Ucraïna. “Jo no volia dur a casa del meu pare gent conflictiva. I amb elles va ser com un amor a primera vista. Sé que hi ha gent que ha acollit i ha tingut una mala experiència, perquè els refugiats no han volgut treballar, però no es pot generalitzar”. En el seu cas, parla d’una experiència molt gratificant i satisfactòria i ara, la mare amb les dues filles ha trobat una altra llar per començar la seva nova vida a l’illa.
2.500 euros per comprar aliments a Ucraïna
Al novembre, la Clàudia va voler tornar a marxar, aquesta vegada per lliure i entrant a territori ucraïnès. Abans, havia començat una campanya per recollir diners i allà poder comprar menjar per a les famílies. Tot i que esperava aconseguir uns pocs centenars d’euros s’ha trobat amb una resposta molt positiva, replegant fins a 2.500 euros en els primers mesos. Alguns d’aquests provenen de donacions més petites, sobretot de persones joves en situacions precàries que tampoc poden aportar més, i d’altres més generoses. “El més important es que donis, sigui el que sigui, tot suma”. Ara, tornarà a marxar, acompanyada del seu pare i la seva germana, amb 1.000 euros per fer més compres: “La meva intenció era anar-hi una vegada i prou, però clar, amb tants diners he pensat que faig bé de tornar-hi”, bromeja Mayans.
La resposta dels ucraïnesos davant la generositat de la Clàudia ha estat per ella aclaparadora: “La gent és super agraïda, m’han donat tot el que no tenen. A vegades arribo amb una bossa i me’n vaig amb una altra de bolets o pots de conserva”. Mayans somriu quan explica el cas d’una senyora que li va prendre les mides per fer-li una Vyshyvanka, la camisa típica ucraïnesa: “Quan hi vaig tornar a visitar-la, no vaig portar-li menjar, però em va regalar la camisa que m’havia fet a mà”. La Clàudia domina a la perfecció tant el polonès com el rus, però en alguns casos, els ucraïnesos s’han negat a parlar amb ella en l’idioma dels seus invasors: “Jo ho puc comprendre, però a vegades m’ha costat entendre’ls i els hi demano que utilitzin la mímica per fer-nos entendre”.
Emocions a flor de pell a Ucraïna
Tot i que la Clàudia repassa anècdotes somrient, això no vol dir que no hagi patit, sobretot quan es va endinsar dins territori ucraïnès i va passejar per ciutats completament destrossades. Per ella, una de les coses més preocupants va ser veure com els nens s’havien acostumat a les sirenes antiaèries, com aquestes havien passat a formar part de la seva vida i han hagut d’acceptar que si la seva escola no té soterrani no poden anar a escola, i que si es queden sense internet, no podran seguir les classes. En algunes de les fotos que apareix a Ucraïna surt amb els ulls plorosos, i ella mateixa reconeix que ha estat el seu “estat natural” aquests últims mesos: “A vegades ploro perquè m’emociono per la feina feta, però també perquè me’n recordo de pobles i ciutats destrossades o penso que en qualsevol moment puc perdre la meva parella perque se n’ha d’anar a la guerra”.
Al principi de la guerra, algunes figures públiques d’Internet van agafar el cotxe i es van plantar a la frontera amb Polònia per ajudar i retransmetre-ho a través de les xarxes socials. Aquests influencers van rebre suports, però també crítiques per fer-se un rentat d’imatge de la seva frivolitat a costa de la misèria i el patiment de les víctimes de la guerra d’Ucraïna. I si bé la Clàudia no va coincidir amb cap d’aquests perfils, coincidint amb les vacances de Setmana Santa, si que va notar una espècie de boom de voluntaris i no eren aptes per fer-ho: “Quan arribaven els hi preguntaves que podien o sabien fer i resulta que no parlaven en anglès. Si els hi deies que llavors podrien netejar els lavabos s’hi negaven…”, recorda rient la Clàudia.
Tot i que en general ha estat per llocs segurs, en la seva segona estada va visitar el Dombás: “Allà si que em vaig sentir malament, perquè pensava tothom està fugint d’aquí i jo hi soc perquè vull i sense ni tan sols formar part d’una missió humanitària”, a pocs quilòmetres del front. Amb tot, la reacció de les persones a la seva presència feia que tot plegat valgués la pena: “Pensa que estan en una guerra, i tenir una persona nova, poder-la convidar, fer una petita celebració per ells és increïble. Els nens tenen algú més amb qui jugar. Només per això, val la pena”.
"Si em dones deu euros, jo els puc fer feliços amb una compra"
Quan la conversa amb la Clàudia ja s’està acabant, abans de penjar la vídeotrucada, el seu pare, l’Eduard, que ha seguit l’entrevista, demana intervenir. Ell la va anar a visitar durant la seva primera estada a Polònia i ha conviscut amb la família ucraïnesa que la Clàudia va portar amb ella a la seva tornada. Ara, l’acompanyarà juntament amb la seva altra filla un altre cop a Ucraïna. “Hi ha gent que m’atura pel carrer que sap que hem tingut una família a casa i em diuen ‘Ai, si hi hagués més gent com vosaltres’. I jo els hi contesto que és tan fàcil com ajudar aportant un paquet d’arròs, un bòtil d’oli”. La seva filla li dona la raó: “Si tu em dones deu euros, que és menys del que et costa sortir de festa, jo puc fer una compra. Però si me’n dones cinc, o un, ja em serveix també. Cadascú ha de fer el que pot”.