Ahir vaig veure com una mare la filla de la qual està desapareguda trucava al mòbil de la jove i es quedava petrificada en sentir que algú contestava. La noia havia anat a divertir-se a un festival per la pau dissabte a la matinada, al costat del quibuts Re'im, al sud d'Israel, molt a prop de Gaza. Tres mil joves, l'únic pecat dels quals va ser ballar durant tota la nit, van veure com a les 6.30 h les sirenes els glaçaven la sang en advertir la caiguda de coets llançats des de Gaza. Quan es van adonar que hi havia desenes de paracaigudistes a l'aire a punt d'aterrar al seu costat, no van entendre de què es tractava. Però quan els jeeps carregats de terroristes vestits de negre van obrir foc contra ells, es va escampar el pànic. Dos-cents seixanta joves van ser afusellats a sang freda. Segons alguns testimonis, van disparar a persones que estaven estirades a terra per assegurar-se de matar-les.
🔴 Guerra d'Israel a Gaza, DIRECTE | Última hora del conflicte amb Palestina
De l'altre costat de la línia, algú, que es va presentar en un perfecte hebreu com a Muhammad, oficial del braç armat de Hamàs, va cridar: "Vostè és la mare? Doncs millor que sàpiga que la seva filla és morta. Ho sento".
La massacre del 7-O del 2023 entrarà a la història com el dia en què van ser assassinats més jueus des de la Xoà, a la Segona Guerra Mundial. Gairebé un miler d'israelians.
Més de mil morts, més de 150 de segrestats cap a Gaza, arrossegats per centenars de terroristes que van obrir les portes de l'infern. Els braços executors són de Hamàs, i de la Gihad Islàmica. Però el cervell és iranià. A Israel no li queda cap més alternativa que passar a l'atac. I encara que ara per ara és només un preàmbul, ho està fent en gran. Diumenge i dilluns, van llançar un volum d'armament superior al de tota la guerra del Líban del 2006: 100 tones d'explosius contra infraestructures de Hamàs, d'un total de 2.000 objectius, entre els quals bases militars, arsenals, fàbriques d'explosius i míssils, institucions financeres i bancs, així com els túnels subterranis i secrets en els quals s'amaguen els líders de Hamàs i arquitectes de l'operació "Diluvi d'Al Aqsa", ben lluny de la població civil. Ahir a Tel-Aviv es barrejava el terrabastall dels milers de coets llançats des de Gaza amb les explosions que se sentien a la llunyania a l'ull per ull israelià a Gaza. Torna el so natural de la guerra.
Amb els testimonis de les massacres multiplicant-se, la ira dels israelians i del món lliure va creixent. El portaveu de Hamàs, Abu Obeida, amenaça d'executar els segrestats i de transmetre'n els afusellaments per tots els mitjans de comunicació i totes les xarxes socials, a l'estil d'Estat Islàmic.
Molt aviat s'acabaran les reserves de gasolina i no hi haurà electricitat a Gaza, ni tampoc aigua. Però a Hamàs poc l'importa, ja que ha convertit els dos milions de palestins en autèntics ostatges.
Catorze vegades a casa del fundador de Hamàs
Vaig entrevistar gran part dels seus líders a Gaza, Cisjordània, Qatar i Turquia, començant pel fundador, el xeic Ahmed Yassin, que va crear l'organització el 1987. Vaig ser a casa seva catorze vegades, entrevistant-lo durant moltes hores. El mateix va passar amb els seus successors Abdel Aziz Rantisi, Mahmud el Zahar i Ismail Hanye, que era el braç dret de Yassin i en l'actualitat és un dels principals líders de l'organització. Encara que no es trobi a Gaza, vaig veure en un vídeo com Hanye mirava orgullós per televisió les imatges de la massacre, s'agenollava a terra i resava per "agrair" a Déu.
Recordo com un dia va interrompre una entrevista a casa del xeic, l'any 2002, per permetre que cinc emmascarats rebessin la benedicció del líder espiritual de Hamàs, abans de partir cap a un atemptat suïcida a Israel. Quan li vaig preguntar al xeic Yassin si hi havia cap diferència entre el braç armat Azzadin el Qassam, al qual pertanyien aquells homes, i el braç polític que ell encapçalava, em va contestar taxatiu: "De cap manera, som com dues cares de la mateixa moneda, dues ales d'un mateix ocell".
Què pretenia la barbàrie de Hamàs
En les últimes hores, m'he preguntat què pretenia Hamàs amb aquest acte de barbàrie. Per moments, vaig pensar que en cap situació no devien imaginar que tindrien tant d'èxit. Però sí que podríem enumerar tres motius principals: el primer és alliberar els seus milers de presos de les presons israelianes, tots ells homes i dones que van cometre atemptats i van ser jutjats per la justícia israeliana. La proposta, en aquest cas, seria un intercanvi de presoners, utilitzant els ostatges que Hamàs va segrestar dissabte. El 2011, un soldat israelià, Gilad Shalit, va ser intercanviat per 1.027 islamistes. El segon, guanyar popularitat al carrer palestí, especialment a Cisjordània, en el marc de la guerra de successió del president palestí Mahmud Abbas, de 87 anys. En aquest cas, els bàrbars atacs del braç armat de Hamàs són una espècie de campanya electoral sense eleccions. Els palestins no celebren comicis generals des del 2006, justament per evitar una possible victòria de Hamàs. I el tercer respon a un interès geopolític regional, un autèntic malson per a l'Iran i els seus proxies regionals: la normalització diplomàtica entre Israel i països àrabs com els Emirats Àrabs Units, Bahrain, el Marroc i el Sudan en el marc dels històrics Acords d'Abraham signats l'agost del 2020, i les informacions que es repeteixen que hi ha altres països àrabs i musulmans a la fila. Però el Sant Greal, la cimera de tot aquest procés, és l'acostament ràpid entre l'Aràbia Saudita i l'Estat Jueu, que provoca insomnis a Teheran, Gaza i Beirut.
Una interlocutora saudita que participa en la construcció del diàleg entre els dos països fa molts anys, Mani Yad, em va escriure en les últimes hores per dir-me: "Ho sento tant, habibi, no puc imaginar el que esteu passant. No puc creure el que passa. Els efectes se sentiran durant dècades, si és que tenim dècades al davant. Tu i la teva família esteu a les meves oracions. Cuida't".