Amb les eleccions europees d’aquest diumenge no parem de sentir una paraula alemanya: Spitzenkandidaten. D’on surt? Què és i per a què serveix? Els comicis decidiran qui ocupa cada seient del Parlament Europeu, i amb la fòrmula de l'Sppitzenkandidaten triaran també la presidència de la Comissió Europea. Sempre que el Consell Europeu, que reuneix els estats, també ho accepti.

Però què és exactament? Es tracta dels candidats a presidir la Comissió Europea, que és el principal òrgan executiu de la UE. Aquesta manera de designar el pròxim president de la Comissió es va implementar per primera vegada a les eleccions europees del 2014 per identificar amb més facilitat les candidatures polítiques. I segons explica l’investigador del CIDOB Héctor Sánchez Margalef, per “incentivar la participació”.

Cada partit en l'àmbit europeu podia anunciar el seu Spitzenkandidat transnacional abans de començar, fins i tot, la campanya electoral. Però, com es configura el Parlament Europeu? Es divideix en diversos blocs polítics, que es reuneixen segons la seva ideologia. Els vuit principals grups de la cambra –PPE, S&D, ALDE, CRE, GUE-NGL, LV-ALE, ELDD i ENL— presenten, com a mínim, un candidat a presidir la Comissió Europea. La candidatura que obtingui més representació haurà de ser aprovada pel Consell Europeu i per una majoria del propi Parlament.

Però cal recordar-ho. Els ciutadans voten a les europees els partits no pas a l'Spitzenkandidat. “Fer campanya en 28 estats membres no és fàcil”, assegura l’expert. “Aquesta vegada s’ho han pres més seriosament”.

ACN

La fragmentació que s'espera, però, per a aquests comicis fa que l'elecció de l’Spitzenkandidat, sigui encara més difícil. De fet, aquestes eleccions es preveuen especials ja que s'espera que els partits que fins ara han estat presents a la Cambra perdin força i augmenti la presència de partits euroescèptics. 

D’on surt la idea de l’'Spitzenkandidat'?

Fa uns anys el projecte europeu es trobava fortament qüestionat. Aleshores Brussel·les ja patia per un descens de la participació en els comicis europeus. Tal com explica l’investigador del CIDOB al seu article ¿Quién quiere matar a los Spitzenkandidaten? per fomentar i incentivar que la gent anés a votar, els dos principals grups de l’Eurocambra van decidir designar un candidat principal (Spitzenkandidat) per a les europees que seria, a més, la seva proposta per presidir la Comissió Europea.

Aleshores, segons detalla, els grups polítics van acordar primer entre ells i després posteriorment amb la Comissió no votar cap president que no hagués estat proposat durant el procés electoral. Tot i que la participació no va augmentar amb aquesta iniciativa, l’expert detalla que es va poder frenar la tendència abstencionista.

Però sobreviurà en un futur?

“Els diferents actors polítics han començat a posicionar-se a favor o en contra d’aquest procés d’elecció. Emmanuel Macron i el mateix Consell Europeu com a institució estan decidits a que aquesta proposta no sobrevisqui. El grup dels liberals europeus, liderat per Guy Verhofstadt, n’és però un defensor total”. I explica: “Macron volia impulsar una proposta de de llistes transnacional que el Parlament Europeu va tombar en votació perquè la implementació implicava desmuntar les estructures de poder ja existents”.

“Per altra banda, el Consell Europeu vol recuperar la seva preeminència a l’hora de triar el president de la Comissió. Als governs europeus mai els ha agradat que la Comissió Juncker s’autoproclamés ‘la més política de la història’ per tres raons. La primera perquè s’entén que no és funció de la Comissió ser política. Aquesta funció pertany al Consell Europeu i la Comissió ha de ser la guardiana dels tractats i vetllar pel bé comú dels europeus, no fer política”, recull a l'article.

“El segon motiu interpreta que la pretensió de polititzar la Comissió pot tornar-se en contra del projecte europeu per ser incapaç d’oferir allò promès. I l’última raó és la reivindicació del Consell Europeu com a font de legitimitat: que el reclam dels Spitzenkandidaten fos que el Parlament Europeu tingués més legitimitat per ser institució escollida directament pels ciutadans va molestar a alguns caps d’Estat i de govern”, ressalta.

“Els Spitzenkandidaten no han mort encara, però el perill és real”, sentencia Sánchez Margalef.