El 20 de març del 2023 va començar la invasió d'Iraq capitanejada pels Estats Units i seguida per altres països com el Regne Unit o Espanya. Quan es compleixen 20 anys de l'inici d'aquesta invasió és inevitable mirar enrere per entendre com aquesta fa dues dècades que marca el país, els seus habitants i el futur d'ambdós. El país encara està en procés de reconstrucció, amb un sistema polític inestable i sobreviu gràcies a una perillosa dependència gairebé exclusiva del petroli.

L'Iraq encara pateix les conseqüències de la invasió que, sumada a la corrupció rampant de la classe governant instaurada durant l'ocupació, ha estancat en una espiral de crisi un dels països més rics en petroli del planeta. El discurs de l'expresident estatunidenc George Bush de l'1 de maig de 2003 Mission Accomplised celebrava que les seves tropes havien alliberat Iraq i donava per tancat el conflicte. Com es podia preveure, res més lluny de la realitat. 

Un país destruït 

El que es va vendre que seria una acció militar llampec, va acabar per no ser-ho i va deixar una greu ferida d'anys al país. "Si mires enrere, calia desfer-se de Saddam, però no mitjançant una invasió. S'apropaven alguns canvis de base, canvis socials dins l'Iraq. Hauria estat bona idea limitar la invasió simplement a acabar amb Saddam i amb el seu cercle, i no destruir tot el país i les seves institucions", lamenta a Efe Sarkawt Shams, fins al 2021 diputat al Parlament iraquià al capdavant d'una formació kurda.

En els anys d'ocupació americana van deixar un balanç d'entre 100.000 i 500.000 morts. A més, els atacs van malmetre la capacitat del país per assegurar les necessitats dels seus ciutadans, per exemple, encara no s'assegura un subministrament elèctric constant en algunes zones de l'Estat. 

Mohammad Othman al-Khalidi, un altre exdiputat, en aquest cas sunnita, remarca "l'elevat preu" que es va pagar per alliberar-se de Saddam Hussein. "El deteriorament dels serveis i de la infraestructura, l'alta pobresa, la desocupació, el desplaçament forçat i la sensació d'inestabilitat", especifica. 

Hi ha llibertat 

"Iraq és lliure", va assegurar en el mencionat discurs Bush. En el seu moment es va discutir molt si aquesta ambiciosa afirmació del president estatunidenc era certa, és possible preguntar: ho és dues dècades després? Després de la caiguda del dictador, els Estats Units van assumir el comandament polític de l'Iraq i van instaurar, sota una mena de "virregnat" de Paul Bremer, una sèrie de líders opositors a l'antic règim que es trobaven a l'exili, als quals se'ls va encomanar construir un país de zero.

"El llegat (de la invasió) és portar polítics exiliats incompetents per governar i deixar el país en mans de senyors de la guerra, mentre que els Estats Units no van garantir la supervivència de la societat civil", sentència Shams. D'acord amb Al-Khalidi, la caiguda de Saddam i la manca de planificació del procés de transició va suposar també la proliferació de grups armats, com és el cas d'Al-Qaida, i de milícies lleials a clergues xiïtes i a líders polítics que "van imposar el domini" a l'Iraq, una cosa que avui dia segueix passant, lamenta.

Per altra banda, l'any 2005 es va aprovar la Constitució iraquiana, la qual va garantir uns drets impensables durant Saddam per a totes les comunitats religioses i ètnies que componen l'Iraq, que van ser oprimides durant una dictadura que no tolerava cap mena de dissidència o crítica. Salem al-Anbaki, parlamentari d'actual coalició majoritària al Legislatiu de l'Iraq, planteja: "La pregunta més important és: hem arribat a un procés polític democràtic integrat? La resposta és no". 

Reptes de futur

En la línia que marca al-Anbaki, vint anys després entre els majors reptes que manté l'Iraq és la instauració d'una democràcia plena. La mala gestió i la destrucció de les institucions que encara estan en vies de recomposició han generat una gran xacra en què va ser el bressol de la civilització universal: la corrupció. "No crec que sigui just dir que l'Iraq és un estat fallit, però és definitivament fràgil. Segurament trigarà un parell de dècades més a ser un actor estable i fort a la regió", lamenta Shams. 

Aznar, 20 anys després: "No em disculparé"

Mentre que altres líders del moment han demanat disculpes per la seva responsabilitat amb la invasió d'Iraq (alguns amb la boca molt petita), el popular José María Aznar es nega a fer-ho.  En la seva línia habitual en què la disculpa no és mai una opció ha afirmat: "No em disculparé". "Si avui tingués la mateixa informació (sobre Iraq de Saddam Hussein que el 2003) tornaria a prendre la mateixa decisió", ha afirmat i ha afegit que està "orgullós" d'aquesta.