Israel està convençut que està lluitant davant un pop amb tentacles, el que en el gabinet de guerra coneixen com l’Octopus. En un pop el que mana és el cap, encara que ell lluita amb les potes. I no queda vençut si només queden derrotats els tentacles. El cap del pop, en aquest esquema geopolític, és l’Iran, que pel seu pes militar i econòmic mou els fils de l’islamisme al Pròxim Orient. Ho fa en competència amb els països petroliers del Golf.
Hamàs, sunnita
La irrupció de l’Iran en escena va quedar evident amb l’atac del grup terrorista Hamàs del 7 d’octubre del 2023, quan va assassinar a sang freda i casa per casa 1.100 jueus en poques hores, la xifra més alta des de l’Holocaust. Més de 300 joves van morir en el festival de música on els islamistes van iniciar l’atemptat, i altres 251 persones van ser segrestades. La massacre va congelar l’imminent acord que havien de subscriure Israel i l’Aràbia Saudita, l’objectiu que buscava precisament l’Iran. Segons ha informat The Wall Street Journal, la Guàrdia Revolucionària de l’Iran va ajudar Hamàs a cometre l’acció des d’un punt de vista operatiu.
Hezbollah, xiïta
Hamàs és el tentacle sunnita del pop. Al nord, hi ha en canvi el tentacle xiïta, representat per Hezbollah, que controlava fins ara el sud del Líban i la vall de la Bekaa. Hezbollah, que no té res a veure amb els palestins, ha atacat de forma creixent el Nord d’Israel insistentment, cosa que ha obligat al desplaçament de 60.000 israelians cap al sud. Té una capacitat operativa molt més gran que Hamàs. El grup terrorista xiïta va ser mobilitzat a la guerra de Síria seguint els interessos de l’Iran i allà va donar suport al govern sirià suportat per Rússia. De vegades, Hezbollah també ataca Israel des de Síria, i alhora té presència a l’Amèrica Llatina. Va atemptar contra l’ambaixada israeliana a l’Argentina el 1992 i un centre comunitari jueu a Buenos Aires dos anys després.
Els hutis, xiïtes
L’Iran té un petit tentacle també al mar Roig amb els hutis del Iemen, que practiquen també el terrorisme. Tot i que estan a 1.600 quilòmetres d’Israel, tenen una gran importància estratègica perquè la seva acció pot posar en perill el tràfic global cap al canal del Suez. Estan enfrontats també a l’Aràbia Saudita.
Israel va començar a analitzar la doctrina Octopus des de l’etapa de govern de Naftali Bennett, quan Benjamin Netanyahu (pronuncieu 'Netaniau') era a l’oposició a la Knesset, el parlament israelià. Després de la massacre del 7 d’octubre i la posterior guerra aquest mapa geopolític marí ha passat a primer pla. El Mossad té plenament incorporada aquesta operativa, com s’ha vist els últims mesos.
Fins ara hi ha hagut atacs i contraatacs directes entre l’Iran i Israel, sense participació dels proxies, però sense arribar a l’escala d’una guerra regional. Des de l’època de la independència amb David Ben Gurion, l’estat hebreu té com a criteri no engegar cap operació decisiva sense l’aval —o el laissez faire— d’almenys una potència mundial. I en aquest sentit a hores d'ara no pot passar res fins que quedi aclarit qui surt elegit president dels EUA en les eleccions del 5 de novembre, i quina política preveu per al Pròxim Orient. Alguns analistes de la televisió pública KAN diuen que Netanyahu prefereix Donald Trump, però altres sostenen que si surt escollida Kamala Harris aquesta li’n deurà una, perquè no ha ensorrat als demòcrates les eleccions apujant el preu del petroli.