Janet Cwaigenbaum, de 57 anys, és uruguaiana i viu des de fa 26 anys en un quibuts al sud d'Israel, a només 3,8 quilòmetres de Gaza. Abans de l'atac terrorista de Hamàs, el passat 7 d'octubre, era la portaveu del quibuts on vivia. Ara, assegura que ho continua sent, encara que ha estat desallotjada, juntament amb els altres habitants del quibuts. En una entrevista amb ElNacional.cat explica com va viure l'entrada de Hamàs i com van ser les posteriors hores a l'atac.
S'ha popularitzat molt el terme quibuts des del passat 7 d'octubre perquè ha sortit molt a les notícies. Podria breument explicar una mica en què consisteix?
Jo visc en un quibuts que es diu Nir Yitzhak al municipi d'Escol, que és un municipi agrícola. El 70% de la producció agrícola del país és de la zona propera amb la franja de Gaza. Això és part del desert de Negev, el desert que va ser convertit en verd i que avui produeix justament gran part dels aliments del país. Els quibuts van ser fundats ja fa més de 100 anys, fins i tot abans de l'establiment de l'estat d'Israel. Eren associacions de joves que venien amb la idea de crear cooperatives agrícoles en les quals s'unien a la feina, tots posaven el seu salari i cada un rebia el seu pressupost i tenia les seves despeses cobertes. Més socialista que això, no hi podia haver res.
Com es mantenia això?
I el que s'ha fet al llarg dels anys és generar un moviment en el qual les fronteres tenen associacions agrícoles, viuen famílies amb els seus fills, viuen els fundadors que avui ja tenen 95, 90 anys. Miki Wilk va fundar el 1949, un any després de l'establiment de l'Estat d'Israel, i amb molts joves també que venien no només de la Segona Guerra Mundial, sinó també que venien de l'Argentina i dels països sud-americans. Joves la idea dels quals era crear un nou home, crear una societat millor i més justa, en la qual tots aportessin del que sabien. Treballaven a la terra, feien tota mena de feines i tots tenien els mateixos drets, els mateixos drets d'habitatge, els mateixos drets de salut, els mateixos drets per criar els seus fills, per enviar-los el dia de demà a la universitat.
El 70% de la producció agrícola del país és de la zona propera amb la franja de Gaza
Avui dia, malgrat que part dels serveis aquests s'han privatitzat, el quibuts s'ha mantingut com a comunitat. Ara, quan tu entres a un quibuts, entres a una espècie de barri que està envoltat per una tanca simplement. Té una porta d'entrada i dintre et trobes amb els barris, et trobes amb un menjador comunal on es fan totes les festivitats, on la gent pot dinar al migdia, et trobes un supermercat per fer compres, et trobes la bugaderia. També hi ha serveis mèdics, tens dentista, tens les guarderies, després que els nens se'n van a l'escola regional, ells tornen al migdia de les escoles i tenen servei d'atenció fins a les 4 de la tarda. Tenim també un petit zoo, és un petit poble. D'alguna manera tenim un petit cafè i pub, on els joves fan activitats i festes.
I com ha canviat?
En els últims 22 anys el que hem tingut és un degoteig de míssils, al principi només teníem des del 2004 una alarma que es diu color vermell i que sona, color vermell, color vermell. Llavors tenim 15 segons per sortir a protegir-nos. Es va començar a protegir, per exemple, les llars d'infants amb sostres de formigó armat i parets de formigó armat perquè els nens poguessin estar una mica més protegits.
Després, el 2011, el 2007, Hamàs assumeix el seu govern per eleccions, les últimes i úniques que hi va haver a la Gaza. I assumeixen el govern, maten els seus oponents de l'Organització per a l'Alliberament Palestí i comencen una guerra contra totes les poblacions frontereres amb la Gaza. A partir d'allà calia tenir una solució i la solució que se'ns dona és construir-nos un dormitori més, un dormitori de formigó armat amb porta de metall blindada, amb finestra blindada. Per impedir que, en el moment en què caigués un míssil sobre alguna de les nostres cases, nosaltres tinguéssim un lloc on córrer per protegir-nos. Van posar també quarts de seguretat a les carreteres. Crec que els han vist al costat de totes les estacions de bus, a la carretera, a la 232, que és la carretera que travessa fins a Egipte, pràcticament. I en aquests refugis va ser on es van refugiar molts dels joves del Festival de Música que estaven allà aquell 7 d'octubre i no van tenir gaire sort perquè ja no eren contra míssils amb el que calia defensar-se.
Hem tingut també una cúpula de ferro que és a prop, a la nostra zona, que llavors intercepta els míssils. Però aquest diumenge no van poder interceptar el míssil que va caure a la porta de casa meva. Més enllà que van trencar tot el porxo de casa meva, en realitat l'important és que nosaltres no hi érem. Hi havia el veí que viu davant, que va ser el que ens va avisar que ell havia tornat perquè treballa a la zona i torna alguns dies a dormir al quibuts, que per descomptat hem estat tots desplaçats.
Què va passar el 7 d'octubre?
Nosaltres continuàvem sentint que estàvem protegits, que quan l'amenaça van ser els túnels que entraven, des de les cases, les escoles, els hospitals, en territori israelià, se'ns va construir i es va acabar de construir el 2021 una gran muralla i ens sentíem protegits mai ningú imaginava que això pogués passar. Que sortís una horda d'assassins, de terroristes i que entressin i degollessin i matessin i incendiessin cases i matessin nens i matessin gent en una forma tan massiva en tot el perímetre. Nosaltres aquell 7 d'octubre ens despertem com si tinguéssim tots els focs artificials. Imagina't tots els focs artificials de Nadal o d'Any Nou de Barcelona a dalt del cap de casa teva. Entre les alarmes i els míssils i els sorolls a trets que s'escoltaven, tots vam córrer a les habitacions de seguretat. Però les habitacions de seguretat són antimíssils. No són antiterroristes. I nosaltres no sabíem què era el que estava passant. Vam posar la televisió, miràvem, i no enteníem què era el que passava. Per què ningú no parlava del que estava passant? Qui se n'havia assabentat? On era la premsa? On eren els periodistes? I de sobte, comencem a veure que hi havia alarmes a tot el país. A les pantalles de televisió sortia un requadre i sortien llocs i de sobte semblava com quan estàs buscant el teu vol o el teu tren que es van canviant els números i destinacions. Era una mica així.
Tenien poca informació...
No teníem informació de dins del quibuts fins que comencem a rebre informació a través d'un grup de WhatsApp. Un grup que és per a altres coses, revendre o informacions lògiques. Curiosament, les dones eren les que van començar a informar. Eren missatges tipus: "Sento parlar àrab fora de casa meva. Estan trencant la finestra de la meva cuina. Estan trencant la porta de casa meva. Han entrat, no han aconseguit obrir l'habitació de seguretat". Van entrar com 30 terroristes al quibuts Nidz-Hag, van fer un petit foc a l'entrada i van cridar l'atenció d'aquests civils, perquè sortissin a veure què passa. Alguns, d'altres, se salven perquè estan en una altra part del perímetre. Entenguem que un quibuts és alguna cosa així com una rodona, en el qual el menjador comunal és en el centre, com si fos la plaça del poble, al voltant hi ha barri i serveis. I quan entren, entren d'una banda, i després van a un altre barri, que és el barri potser més nou, els dos barris més nous, i allà entren i comencen a trencar les cases.
I de sobte saben on és la casa de la directora social perquè hi ha algú encarregat que tot funcioni i que si tu tens un problema algú s'ocupa d'ajudar-te. D'aquesta directora social entren, trenquen tota la seva casa, li deixen pintades a les parets i entren en altres cases i es porten a una família d'origen argentí, s'emporten a la Clara amb el seu germà Fernando, amb la seva parella Luis, amb la seva germana Gabriela, la seva neboda Mía, amb la gosseta Vela. Clara i Gabriela van ser alliberades fa una setmana i mitja, una mica així, i elles molt cautament expliquen el que senten que poden explicar per no posar en perill la vida de Fernando, el seu germà, i de Luis, la parella de la Clara, que estaven tots amb elles. S'emporten també Lior, que és d'origen argentí també i que està desaparegut i no se sap on és. Ell va sortir a defensar la casa. Se sap que un altre noi, Oren, el papa del qual és argentí també i la seva mama treballa amb mi, Edi, va ser reconegut com a mort fa molt poc i aquest dijous passat vam enterrar Tal, la dona de la meva professora de pilates, té tres fills, està esperant el quart, i es va quedar sola.
I l'exèrcit?
Des de les 6.30 de la matinada fins a les 2 del migdia nosaltres estàvem esperant a l'exèrcit i l'exèrcit no arribava i ens deien tot l'estona que l'exèrcit havia d'arribar i ens assabentàvem a través del grup de Whatsapp. Jo soc directora de recursos humans de l'empresa agrícola del quibuts i m'he d'encarregar que els meus treballadors palestins, els meus 12 fills perquè tinc dos fills amb el meu marit, però aquests 12 fills també havien d'estar protegits. Aquests joves que no tenen l'idioma, no tenen com assabentar-se del que passa. Per tant, vaig estar ocupada dient-los que entressin a les habitacions de seguretat de les seves cases. I després em preguntaven, podem sortir? Podem sortir? Podem sortir? Som a la caixa forta. Perquè com ens comuniquem amb Google Translate. I ells em posen, som a la caixa forta i no a l'habitació de seguretat, el safe room. I el meu fill, que té 22 anys i viu també al quibuts amb nosaltres i està a la seva habitació perquè és jove i viu sol i té una habitació de seguretat, però també estava sense menjar i amb prou feines amb una ampolla d'aigua que va aconseguir agafar i un iogurt i la meva filla que viu a prop de Tel Aviv que viu tota aquesta situació a través del grup de Whatsapp.
Des de les 6.30 de la matinada fins a les 2 del migdia nosaltres estàvem esperant a l'exèrcit i l'exèrcit no arribava
Imagino que les sirenes continuaven sonant en aquell moment.
Continuaven sonant les sirenes, nosaltres tots tancats. Estem entrenats per a en 15 segons córrer a les habitacions seguretat i refugiar-nos o tirar-nos al terra amb les mans al cap i protegir-nos d'un míssil. No estàvem preparats per a això. Que milers de terroristes entressin trencant les tanques, robessin tractors, motos, carros de golf. Que s'emportessin la gent en camioneta o caminant. Són situacions molt dures, molt difícils. No estàvem preparats per viure això, tenint en compte, a més, que durant anys tots els qui vivim al costat de la frontera intentàvem pensar que podríem tenir una bona convivència en algun moment amb els veïns, pensant que si els deixes venir a treballar d'alguna manera podrien viure millor i no estar tan ocupats amb l'odi. Però quan un obre YouTube i veu que els mateixos terroristes mostraran aquestes coses horroroses que van fer, que van decapitar nens, van degollar nens, van degollar dones, van violar dones violentament, van publicar això a Telegram, després van treure aquests vídeos perquè el món oblidés ràpidament, perquè el món té mala memòria, ràpidament aquestes atrocitats i condemnar Israel pel que fa, no?, que és defensar-se.
Com es va acabar el 7 d'octubre?
Va començar com una gran massacre i acabem sortint de les nostres cases primer a passar la nit a les llars d'infants. No va anar fins al dia següent, que gairebé 600 persones del quibuts sortim amb autobús, deixant les cases i agafant les coses que vam poder. Si abans del 7 d'octubre es veien discussions internes a nivell polític, les energies es van posar en la gent. És horrible pensar que vaig arribar a una situació de ser refugiada dins del meu propi país que vaig haver de deixar casa meva tancada sense saber quan podria tornar, que no sé si puc tornar, ni si vull tornar.
Se'n va anar tothom?
En principi, vam ser tots desplaçats. Tenim un gran tambor lleter molt important que va ser terrible, els treballadors tailandesos que vivien allà no se'n volien anar perquè deien se'ns moririen totes les vaques. Es van quedar allà els primers dies després els van evacuar i van començar a arribar esquadrons de soldats que van rebre informació a través del telèfon de què era el que havien de fer per munyir les vaques una vegada per dia perquè no es morissin. Després van començar a arribar voluntaris.
Heu tornat a la casa?
Hem tornat un parell de vegades per recollir algunes coses de la casa. Hem llogat un apartament a la ciutat de Bercheva, a 45 quilòmetres més o menys del nostre quibuts. Vam agafar una rentadora i una assecadora de casa nostra. Jo continuo sent la portaveu del quibuts i continuo treballant per al meu quibuts tot el temps i a la campanya de solidaritat per ajuntar fons. Ningú no vol tornar sense la seguretat que no continuarem sent atacats. I la prova està que Hamàs continua bombardejant, perquè van bombardejar l'entrada de casa meva, i hi ha testimonis d'això. I Hamàs continua dient que l'ONU es faci càrrec de la població palestina, perquè ells... Ells com a grup terrorista i com a líders a la franja de Gaza estan ocupats per seguir amb la guerra i per amagar-se als túnels. Com puc tornar a un lloc on no sé si finalment ens acaben explotant amb un míssil des de l'Iran? Ja ni tan sols des de la Gaza, com pot ser que des dels hospitals on han tingut d'ostatges a les persones en lloc d'atendre als palestins el que es faci és tenir ostatges i seguir des d'allà a tirant míssils. Quanta maldat hi pot haver al món per no poder entendre que Hamàs ha pres d'ostatge a la seva pròpia població i sabent que Israel estava per firmar i estava firmant acords de normalització amb països àrabs que tampoc no els volen a ells? Esperem que el món pugui veure que si no s'acaba amb Hamàs avui i si no tenim una mirada atenta potser tots nosaltres a qualsevol part del món estarem preocupats per les nostres vides, potser no tinguem 15 segons.