“Estem en guerra”, va declarar François Hollande dos dies després dels atemptats a París. Els bombardejos francesos sobre Raqqa, capital de l’ISIS, ja havien començat. Quatre mesos més tard, res no s’ha resolt, com demostren els atemptats a Brussel·les. “La guerra” d’Hollande no és a Raqqa. És a casa nostra. Els gihadistes que han atemptat al cor de les capitals europees són nascuts, criats i radicalitzats a Europa. Molenbeek, Lunel o Luton, ‘factories’ de gihadistes, són ciutats de Bèlgica, França i Gran Bretanya.

Què falla a Europa? Per què els terroristes actuen amb tanta facilitat al centre de París o de Brussel·les en atemptats tan sofisticats pels seus recursos i organització?

1. Descoordinació contraterrorista

Les forces de seguretat i d’intel·ligència dels països de la UE no comparteixen del tot la informació de què disposen sobre els radicalitzats que van o retornen de les guerres gihadistes del Pròxim Orient i dels seus moviments. Després dels atemptats de Charlie Hebdo es va començar a fer feina, però ara ja fa mesos que va al ralentí.

França, el passat novembre, segons el ministre de l’Interior, Bertrand Cazeneuve, tenia registrats 3.800 sospitosos de radicalització, 2.000 involucrats en cèlul·les gihadistes i 571 combatents de l’ISIS, dels quals 141 han mort i 246 han tornat. És entre aquests que cal cercar els terroristes.

Aquesta informació, però, no corre entre altres policies, ni està centralitzada. En alguns casos perquè es considera un afer de “seguretat nacional”, un àrea privada dels estats; en altres, per desconfiança entre cossos i agències. Així, es complica identificar les xarxes gihadistes (amb qui contacten, qui els ven armes, per exemple) i patrons de conducta dels terroristes que ajudarien a prevenir atemptats.

Europa té les fronteres obertes, però la informació contraterrorista no.

2. Legislació inadaptada

El terrorisme i els seus advocats s’aprofiten de la desactualització i de les contradiccions entre legislacions europees. A Brussel·les, per exemple, la policia no pot detenir ni fer batudes entre les 21.00 i les 5.00 hores, fora del cas d’incendi o de delicte flagrant. Així va escapar-se Salah Abdeslam un cop. Això mateix passa amb les persecucions en calent entre fronteres i amb les lleis d’extradició i el procés judicial antiterroristes: cada país té els seus, de vegades contradictoris entre ells.

Aquí entra en joc l’equilibri entre seguretat i llibertat. El Parlament Europeu ha trigat set anys a aprovar l’anomenat Registre de Dades de Passatgers (PNR), que obliga a recollir i emmagatzemar de forma sistemàtica fins a 42 dades diferents de cadascun dels passatgers de vols internacionals. Ara no hi ha 28 sistemes de dades diferents, sinó un i compartit. Tot i això, no s'han acabat les discussions sobre les garanties sobre la privacitat d'aquestes dades o si la seva col·lecció s'oposa als principis fonamentals dels tractats europeus.

Policia italiana controla l'entrada de l'estació central de Roma / EFE-Massimo Percossi

3. Vigilància sobre el terreny

La comunicació online és cada cop més impenetrable i els sistemes d’encriptació més sòlids. En general, però, els terroristes passen a negre i surten de la xarxa mesos abans dels atemptats. La xarxa, però, no és problema. Només Twitter pel seu compte va desactivar 125.000 perfils vinculats a la captació i adoctrinament gihadista a finals de l’any passat. Ara bé, si bé és cert que les xarxes són clau per a la captació, els terroristes no neixen ni s’organitzen a la xarxa. Ho fan cara a cara, als seus barris, en la vida real.

Les xarxes estan ben vigilades, el barris d’on surten els gihadistes no.

"No controlem la situació a Molenbeek”, va reconèixer el ministre de l’Interior belga, Jan Jambon, després que se sabés que d’aquest barri de Brussel·les van sortir els terroristes de París. Això es pot dir d’algunes banlieues franceses i de certes comunitats radicals britàniques o de les presons, on se solen radicalitzar els futurs gihadistes.

Hi ha altres àrees descontrolades. Europa té 70.000 kilòmetres de costa i desenes de grans ports on sovintegen el contraban, la falsificació d’albarans de càrrega i descàrrega, les aturades fora de costa sense control ni registre i els viatges inexplicables i sense documentar. Només el passat mes de gener, 540 dels mercants entrats a ports europeus van passar per aigües de Síria i del Líban per motius que no queden clars als seus registres de ruta, segons Windward, una empresa israeliana de seguretat.

4. No sabem qui són

Hi ha prop de 2.000 europeus que han combatut o combaten amb l’ISIS. Persones amb passaport de la UE. Molts tornen o tornaran transformats en gihadistes. Al Regne Unit se’ls retira el passaport. A França, la nacionalitat. Aquests càstigs tenen un efecte relatiu en gent que, abans de marxar a Síria o Irak a combatre, cremen els seus passaports color bordeus.

D’entrada, no se sap bé qui i com són. Dúnia Bouzar, del Centre de Prevenció contra les Derives Sectàries Relacionades amb l'Islam (CPDSI), parla de joves entre 15 i 21 anys de classe mitjana i família atea i només el 5% d’ells amb petits delictes. En canvi, el Kings’ College assegura que la majoria són aturats o semimileuristes, la majoria amb antecedents criminals, una història personal problemàtica i crescuts en entorns familiars conflictius.

Conèixer els guetos i l’entorn d'on surten aquests gihadistes és ciència bàsica per aplicar polítiques eficaces d’integració. La guerra d’Hollande no era a Raqqa, sinó al costat de casa seva, que és la teva.