Manuel Valls ha estat nomenat nou ministre d'Ultramar del govern de François Bayrou, segons ha revelat el primer ministre francès aquest dilluns. Es tracta d'un executiu continuista pel que fa al del malaguanyat Michel Barnier, amb pesos pesants de la dreta i del macronisme. És el seu retorn a la política institucional, després del seu pas com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona entre el juny del 2019 i l'agost del 2021 —una etapa marcada pel seu suport a la investidura d'Ada Colau, amb l'objectiu d'evitar que el republicà Ernest Maragall arribés a ser alcalde.
Després d'haver estat ministre de l'Interior entre el 2012 i el 2014, Valls va ser el primer ministre francès entre el 2014 i el 2016 —sota la presidència del socialista François Hollande—. Però, un cop fora de Matignon, va patir un seguit de patacades electorals. El 2017 va perdre les primàries per ser el candidat presidencial dels socialistes contra Benoît Hamon. Resignat, va decidir donar suport a Emmanuel Macron i es va integrar dins del grup parlamentari de la República en Marxa. Un any més tard, va abandonar tots els càrrecs a França per ser el candidat de Ciutadans a Barcelona. No tan sols no va guanyar, sinó que va quedar en quarta posició. El 2021 va dimitir i el 2022 es va presentar a les eleccions legislatives franceses del 2022, en la circumscripció dels francesos residents a l'estranger. Sota les sigles del partit de Macron, Valls no va ser capaç ni de superar la primera volta. Per tot això, la premsa francesa es va arribar a preguntar si era el polític més burlat de la història.
Valls i els independentistes de Nova Caledònia
Ara, el primer repte de Valls serà la reconstrucció del destruït departament de Mayotte, arrasat per un cicló a l'Índic. Així mateix, haurà de fer front a la relació amb territoris com Nova Caledònia, on enguany hi va haver una greu crisi social i política que va derivar en un seguit de protestes independentistes: hi van morir sis persones i es va declarar l'estat d'emergència a tota l'illa. Altres territoris són la Guaiana Francesa, Guadalupe, Martinica, la Polinèsia Francesa... La seva elecció és, suposadament, una picada d'ull a l'electorat socialista, tot i que fa temps que se n'ha distanciat.
Bayrou també ha confirmat aquest dilluns els altres noms del seu nou govern, com l'ex primera ministra macronista Élisabeth Borne, que va aprovar la polèmica reforma de les pensions del 2023 i que ara serà ministra d'Educació; l'exministre de l'Interior Gérarld Darmanin, pes pesant de l'ala conservadora del macronisme i nou ministre de Justícia; l'empresari Éric Lombard, nou ministre d'Economia; i el també exministre d'Hollande François Rebsamen, nou titular de Política Territorial. D'altra banda, es mantenen alguns ministres del govern de Barnier: el ministre de l'Interior, Bruno Retailleau, pròxim a la ultradreta en temes com la immigració; la de Cultura, Rachida Dati; el d'Exteriors, Jean-Noël Barrot; el de Defensa, Sébastien Lecornu; la de Transició Ecològica, Agnès Pannier-Runacher; la de Treball, Catherin Vautrin; i la d'Agricultura, Annie Genevard.
Bayrou, estabilitat complicada
En canvi, el primer ministre ha descartat un altre dirigent conservador que havia sonat amb força per ocupar Justícia, Xavier Bertrand, contra el qual s'oposava frontalment l'extrema dreta de Marine Le Pen —que tornarà a ser clau per a l'estabilitat del govern, com amb Barnier—. Canvia de mans la cartera d'Esports, que estarà liderada per Marie Barsacq, qui es va ocupar de gestionar el llegat de París 2024. Finalment, s'incorpora el dretà cors Laurent Marcangeli, que es farà càrrec de la Funció Pública.
La qüestió és que l'estabilitat de l'executiu de Bayrou sembla tan complicada com la del de Barnier. Fins i tot, si aconsegueix superar la prova de foc: el discurs de política general del pròxim 14 de gener.