Mario Draghi ha dimitit com a primer ministre d'Itàlia per l'enèsima crisi de govern, oberta arran de la manca de suport del Moviment 5 Estrelles (M5E). És a dir, aquest dijous els "grillini" han abandonat Draghi en una moció de confiança al Senat i el primer ministre s'ha vist obligat a comunicar la seva dimissió als components del seu executiu en una reunió extraordinària del Consell de Ministres. D'aquesta manera s'acaba l'etapa de Draghi al capdavant del govern italià després de gairebé un any i mig, ja que presideix com a tecnòcrata la coalició d'unitat nacional des del febrer del 2021. La decisió també s'ha remès al president de la República, Sergio Mattarella, que ha rebutjat la dimissió i ha encarregat que Draghi es presenti al Parlament per verificar si té una majoria per governar.
La cosa és que Draghi ja havia avançat que no presidiria un govern sense l'M5E, tot i comptar amb majoria parlamentària. De fet, la resta dels seus socis també li han demanat que acudeixi al Parlament per verificar els suports i seguir al capdavant de l'executiu. Però això no ha passat i el primer ministre ha dimitit. "Vull anunciar-vos que aquesta tarda presentaré la meva dimissió davant del president de la República. La votació d'avui en el Parlament és un fet molt significatiu des del punt de vista polític", ha assenyalat davant del Consell de Ministres. I ha afegit: "La majoria d'unitat nacional que ha sostingut aquest govern des de la seva creació ja no existeix i ha acabat el pacte de confiança que basava l'acció de govern".
La crisi de govern entre Draghi i l'M5E
El predecessor de Draghi en el càrrec de primer ministre d'Itàlia és Giuseppe Conte, actual líder de l'M5E. Ambdós polítics han viscut aquest dijous una diferència insalvable: un decret amb ajudes contra la inflació que els "grillini" han titllat d'insuficient i que han criticat per incloure mesures com el finançament d'una incineradora d'escombraries a Roma. Però abans ja havien mantingut importants picabaralles, protagonitzades per la desconfiança de l'M5E en el fet d'enviar armes per a la resistència d'Ucraïna. "En aquests dies per part meva hi ha hagut el màxim compromís per seguir un camí comú, fins i tot tractant d'entendre les exigències que les forces polítiques m'han avançat. Com evidencia el debat i la votació d'avui en el parlament, aquest esforç ha estat insuficient", ha lamentat.
L'etapa de Draghi al capdavant del govern italià va començar el febrer del 2021, després de la dimissió de l'esmentat Conte i per tal de fer front com a tecnòcrata a les conseqüències de la pandèmia de la covid-19. Ho va fer amb una coalició on hi havia tots els partits, a excepció del partit d'ultradreta Germans d'Itàlia (liderat per Giorgia Meloni). Ara, Draghi ha explicat que en el seu discurs d'investidura va dir que "aquest govern havia de seguir només si tenia clara la perspectiva de posar en marxa el programa de govern que totes les forces polítiques havien votat". "Aquesta unitat ha estat fonamental per afrontar els reptes d'aquests mesos. Aquestes condicions ja no existeixen", ha conclòs davant dels seus ministres. De fet, s'ha mostrat "orgullós" d'aquests ministres pels objectius assolits en "un moment tan difícil".
La dimissió pot acabar en eleccions anticipades
Després de la dimissió del primer ministre arriba el torn del president de la República. Mattarella és l'encarregat de decidir els passos a seguir, que no són gens clars. Pot encarregar a una altra persona governar o pot convocar eleccions anticipades, com molts partits polítics reclamen. En aquest context, la més afavorida per un avançament electoral és l'esmentada Meloni: com és l'única oposició a Draghi, el seu partit d'ultradreta és el que més ha crescut en les enquestes. Unes enquestes que ja situen els ultradretans Germans d'Itàlia com a primera força del país. Sigui com sigui, el president s'ha limitat a rebutjar la dimissió i encarregar-li que es presenti davant del Parlament per verificar si compta amb una majoria per governar.
Més enllà del seu paper al capdavant del govern italià, Draghi és recordat per haver estat del 2011 al 2019 president del Banc Central Europeu (BCE) durant la crisi econòmica de la zona euro. De fet, és famós per la seva frase "Whatever it takes" ("El que sigui necessari"). Una frase que va pronunciar per definir el que anava a fer per protegir l'euro davant la crisi financera global del 2007. El seu mandant es va centrar a mantenir uns tipus d'interès molt baixos durant una sèrie d'anys, així com a comprar massivament deute als Estats. Per estimular l'economia va portar a terme una massiva injecció de liquiditat, alhora que va impulsar el rescat d'entitats bancàries i va supervisar el rescat de Grècia. També va supervisar els ajuts a altres estats membres de la Unió Europea per tal que una possible fallida no posés en perill l'existència de l'euro. Malgrat tot, la seva política monetària va ser criticada per Alemanya i altres països perquè suposadament perjudicava els membres financerament solvents de la zona euro. Finalment, va ser succeït per Christine Lagarde a finals del 2019. Poc després va assumir el repte de presidir l'executiu d'Itàlia, una aventura que ha acabat aquest dijous.