Tot i que el primer que es veu de la crisi de Ceuta és un problema migratori en el qual desenes de persones intenten creuar la frontera desesperadament per accedir a Espanya, i militars i policies s’afanyen a impedir-ho i retornar-los el més aviat possible, darrere hi ha una crisi diplomàtica i geopolítica amb diversos vèrtexs aparentment incompatibles.
De fet, ha estat la mateixa diplomàcia marroquí la que ha reconegut sense complexos que l’entrada massiva de migrants irregulars a Ceuta és una represàlia contra Espanya per haver acollit el líder del Front Polisario, Brahim Gali, en un hospital a Logroño. Però més enllà del fet concret, a què respon una cosa i l’altra? Per què és tan important per Rabat l’acollida de Gali i per què Espanya l’ha acollit?
Espanya-Marroc: una història d’amor i odi
Tot i que Espanya sempre ha deixat clar que el Marroc és un soci estratègic a causa de la seva posició geogràfica, les relacions entre ambdós països no ha estat exempta de crisis com la que s’ha viscut aquests dies a la ciutat autònoma. La cooperació entre Madrid i Rabat per contenir la migració i lluitar contra el terrorisme al Sahel no s’ha traduït mai en un punt de vista comú sobre el Sàhara Occidental. I l’hospitalització de Gali no és res més que un nou episodi de tot plegat.
Però per què Espanya no adopta la postura marroquí com ja va fer, per exemple, el darrer president dels Estats Units, Donald Trump, reconeixent la sobirania de Rabat sobre el Sàhara Occidental? Hi ha diverses raons històriques, polítiques, econòmiques i estratègiques que ho expliquen.
El pas fronterer del Guerguerat controlat per l'exèrcit marroquí on es va reprendre el conflicte entre el regne alauita i el Polisario / Foto: Efe
“Espanya ni pot ni vol alinear-se amb Rabat en aquest aspecte perquè suposa canviar una línia de política exterior que s’ha mantingut sempre igual amb tots els governs que hi ha hagut fins ara”, explica a ElNacional.cat Eduardo Soler, exassessor del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol i expert del CIDOB en el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica. Soler aclareix que seria un moviment “molt arriscat” perquè no té ni el consens polític ni el suport social per fer-se. “Per una banda l’oposició acusaria el govern d’adoptar una posició de debilitat, ja que estaria cedint a les pressions del Marroc. Per l’altra cal recordar que Espanya és un dels països on la causa sahrauí té més suports”, reflexiona.
Un altre motiu pel qual Espanya encara manté cert suport, ni que sigui polític, al Front Polisario -no reconeixent la sobirania marroquí- és l’origen històric del conflicte. I és que per a l’ONU, Espanya encara consta com a potència administradora d’aquesta excolònia, ja que l’acord Tripartit firmat el 1975 entre l’Estat, el Marroc i Mauritània no és vàlid. Les Nacions Unides al·leguen que Espanya “no va transferir la sobirania sobre el territori ni va conferir a cap dels signataris la condició de potència administradora, condició que Espanya, per sí sola, no podia haver fet unilateralment”.
Soldats sahrauís que van lluitar al conflicte armat contra el Marroc / Foto: SODiwane
De fet, a l’acord s’establia que la descolonització espanyola sobre el Sàhara s’acabaria “quan l’opinió de la població sahrauí s’expressés vàlidament”, cosa que mai ha passat. De fet, l’alto al foc entre el Marroc i el Polisario del 1991 impulsat per l’ONU venia condicionat a la celebració d’un referèndum que el Marroc ha impedit fins a l’actualitat. Espanya, però, ha mantingut el seu compromís amb aquesta resolució de l’ONU tot i les pressions des de Rabat.
Algèria, un soci que cal mantenir
Però en tot això no podem oblidar Algèria, l’altre gran pilar de tots els equilibris que Espanya porta fent des de la descolonització del Sàhara. Cal recordar que aquest país manté una força enemistat amb el Marroc i ha donat suport al Polisario i la República Àrab Sahrauí Democràtica des de l’inici. De fet, l’entrada al país del mateix Gali ha estat una petició d’Algèria que Espanya no ha desatès, tal com recorda Soler, encara que “el Marroc hagi intentat generar una narrativa que no s’adequa als fets”.
L’analista aclareix, doncs, que el conflicte actual no té res a veure amb el de l’illa de Perejil. “Espanya no ha anat a buscar el suport d’Algèria sinó que no ha rebutjat una demanda d'aquest país. No és que Espanya hagi volgut trencar les relacions amb el Marroc”, explica.
I igual que el Marroc, Algèria també és un soci estratègic per a Espanya, per l’estabilització militar del Sahel, per la contenció de la immigració (que des d’aquest país s’ha multiplicat en els últims anys) i, a diferència del regne alauita, pel gas. I és que aquest és vital per a Madrid al suposar el 55% del total d’importacions anuals.
El president espanyol, Pedro Sánchez, va viatjar a Algèria en viatge oficial el passat mes d'octubre del 2020 / Foto: Europa Press
"El Marroc està en una situació molt difícil. Fa uns mesos confiava en què la decisió de Trump de reconèixer la marroquinitat del Sàhara a canvi del reconeixement d'Israel li donaria l'impuls definitiu, i ara veu que la nova administració no és tan procliu, i que rep crítiques de la resta dels seus germans àrabs per la guerra a Gaza", explica a Efe una font diplomàtica algeriana.
"Algèria sempre ha vist amb inquietud aquests moviments del Marroc i després de la sortida el 2019 del president Abdelaziz Bouteflika ha canviat l'estratègia diplomàtica per provar de frenar l'expansionisme del seu veí i recuperar les seves àrees tradicionals d'influència. I la defensa de la qüestió sahrauí és una de línies vermelles de l'Exèrcit algerià", agrega la font, que prefereix no ser identificada.
Més enllà de l’afer sahrauí
Però més enllà de la posició espanyola en l’afer sahrauí, el Marroc pot haver provocat la crisi de Ceuta també per altres motius. Així ho assenyala el mateix Soler, quan recorda que no és la primera vegada que Rabat utilitza la carta migratòria per “pressionar Espanya, mostrar enuig o aconseguir contrapartides”, com els 30 milions d’euros anunciats pel ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska.
“El Marroc també sap que hi ha malestar socioeconòmic en el seu propi territori i malestar polític en alguns sectors per les normalitzacions de les relacions amb Israel”, exposa Soler. Així doncs, com les relacions amb Espanya no passaven pel seu millor moment, “aquesta crisi pot intentar desviar l'atenció d'aquest malestar, és com una vàlvula d'escapament”.
Desenes de migrants arriben a la platja del Tarajal nadant / Foto: Efe
I això ho demostra el fet que el que ha passat a Ceuta no és una crisi perquè “estàvem avisats i les crisis no avisen”. Ho explica Blanca Garcés, experta del CIDOB en moviments migratoris, que apunta que el que ha passat a Ceuta és un “simulacre" o una “posada en escena” del que passarà si Espanya no cedeix a les condicions del Marroc, que utilitza la migració com una arma política.
Però per poder fer això necessites “vides molt desesperades”, ja que la gent arrisca la seva vida i la dels seus fills per creuar la frontera “amb l’única esperança de tenir una vida millor”, cosa que evidencia la crisi socioeconòmica del país magrebí que apunta el mateix Soler.
El cas Gali: un muntatge marroquí?
Enmig totes les declaracions creuades entre la diplomàcia espanyola i marroquí sobre l’acollida del líder del Front Polisario hi ha la causa que l’Audiència Nacional ha readmès arran d’una querella presentada per l'Associació Sahrauí per a la Defensa dels Drets Humans (ASADEDH) contra Gali per crims contra la humanitat, genocidi i tortures que aquest hauria comès durant dècades als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf (Algèria). Però què hi ha al darrere de tot això?
Dues fonts consultades per aquest diari assenyalen que qui hi ha darrere d’aquesta associació és el Marroc i que, en cap cas, aquesta és representativa de la població sahrauí. Des de la capital ocupada d’Al-Aaiun, un periodista que prefereix no revelar el seu nom per qüestions de seguretat assegura que l’ASADEDH està gestionada per marroquins i sahrauís que treballen pel regne alauita. “Suposadament són defensors dels DDHH però mai han fet cap informe o menció sobre les violacions de drets humans al Sàhara Occidental ocupat”, explica.
El líder del Front Polisario, Brahim Gali / Foto: Europa Press
“Un d’ells estava als campaments i va tornar al Sàhara Occidental, traint els sahrauís i entregant-se a les autoritats marroquines. I amb el suport d’un lobby de Marroc va fer la querella contra Brahim Gali i altres dirigents sahrauís”, explica. És el cas de Fadel Breika, un dels suposats dissidents que es va querellar contra Gali a Espanya. Segons explica N.M.Ramadan, un altre resident als campaments sahrauís, Breika (que té nacionalitat espanyola) té vincles amb el Marroc, on hi viu part de la seva família.
Ramadan, a més, nega que el Polisario persegueixi els seus crítics: “Jo personalment coneixo gent que critica el Polisario en tots els aspectes i continuen estant als campaments”. “El motiu d'aquestes falses denúncies és posar al líder del Polisario en problemes i sobretot en aquesta situació que passem d’estat de guerra. El Polisario és l’únic representant del poble sahrauí i l’ASADEDH és un partit fundat pel Marroc”, afegeix.
Precisament tot el contrari pensa el mateix Breika, que en una entrevista a un mitjà promarroquí assegura que l'associació que ha denunciat Gali són els sahrauís reals que consten al cens espanyol del 1974. Al Polisario, denuncia, hi ha algerians, mauritans i malians. “Qualsevol es converteix en líder”, assegura denunciant que va ser torturat pel Polisario.
Imatge principal: tropes del Front Polisario celebren aquest 2021 el 45è aniversari de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica / Foto: STR / Dpa