Poques hores després de l'inici de l'atac de Hamàs del 7-O al sud d'Israel, vaig escriure que Israel estava vivint una situació similar a la guerra de Yom Kippur de 1973, el "dia del perdó 2.0". Dies després, quan la sorra de la tempesta va començar a dipositar-se, vam entendre les veritables dimensions de l'ocorregut. Es tracta de la massacre terrorista més gran de la història d'Israel. El segon atac terrorista més gran de la història mundial moderna.

No es tracta d'una cosa similar a l'11-S, perquè si bé allà hi va haver prop de 3.000 morts en un país de 290 milions d'habitants el 2001 com era els Estats Units; a Israel, amb 9,7 milions d'habitants, l'assassinat de més de 1.200 persones (el número continua en augment) i els 3.000 ferits comptabilitzats, suposa que no hi hagi ningú al país que no conegui algú afectat.

Tampoc no és una segona versió de la guerra de Yom Kippur, perquè llavors 2.500 soldats israelians van morir en la lluita contra els exèrcits invasors de Síria i Egipte, però això va passar al front de combat. El dissabte 7 d'octubre de 2023 és el dia en què va morir la quantitat de jueus més gran en 24 hores des del final de l'Holocaust, fa 78 anys. Més de mil civils i prop de dos-cents soldats.

Els psiquiatres i els psicòlegs afirmen que l'ocorregut quedarà gravat amb foc en la ment dels israelians i del poble jueu en les pròximes dècades. Famílies per complet, ancians de 85 anys i nens de 3 anys van ser mutilats i cremats vius mentre d'altres eren portats cap a Gaza per convertir-los en escuts humans. Segons el Washington Post, almenys quatre d'ells, tres noies i un noi que ballaven en una festa multitudinària van ser assassinats en camí del seu captiveri a Gaza.

Però el que més impacte està tenint en la societat israeliana són les imatges del quibuts Kfar Azza, en el qual una cinquena part de la població va ser exterminada. Quan van començar els trets amb un centenar de terroristes de Hamàs als carrers del quibuts, la població es va tancar al refugi de les cases. Els terroristes van intentar esfondrar les portes i així van assassinar a sang freda famílies senceres. Hi va haver casos en els quals no aconseguien irrompre als refugis, per la qual cosa van cremar les cases amb els seus habitants a dins. A més, es van trobar cadàvers de desenes de nadons, alguns d'ells mutilats i altres decapitats. Després de l'alliberament del llogarret per part de l'exèrcit d'Israel, un oficial va relatar que l'escenari dantesc li recordava la història de Babi Yar, la massacre nazi perpetrada a Ucraïna.

La terrible història de May Haiat

Una de les històries més terribles, i, alhora, una de les poques amb final feliç és la de May Haiat, que treballava al bar de la festa del festival de música per la pau a Re'im, a prop de la frontera de Gaza, en el qual 3.000 joves van estar ballant tota la nit i que va ser atacat per les milícies de Hamàs. May Haiat relata així la seva terrible experiència:

"Vam veure una alba impressionant. Jo i un amic ens vam allunyar de la festa per prendre un cafè. De sobte, una amiga anomenada Bar em va trucar i em va explicar que els estaven disparant. Ens vam amagar on hi havia la policia i vam veure com els tres agents que eren allà es preparaven per enfrontar-se a centenars de terroristes, amb una evident expressió de por. Ens van dir: 'Sortiu corrent', i es van llançar cap enfora. Era una missió suïcida i van ser abatuts".

May prossegueix d'aquesta manera el seu relat: "Va arribar més gent on estàvem amagats i els vaig preguntar si coneixien les històries de l'Holocaust en les quals durant les matances alguns jueus s'amagaven sota de cadàvers fent com si fossin morts. Ens vam cobrir amb sorra i ens vam allargar a terra en silenci, fins que, de sobte, vam escoltar passos. Vaig resar com mai, però vuit terroristes em van trobar. Vaig tancar els ulls perquè vaig pensar que ens dispararien. Ens van aixecar i em van treure el mòbil i tot el que tenia a la butxaca i van dir a través dels seus walkie-talkies que en tenien una més. Un dels terroristes va començar a parlar amb mi en àrab, i jo li vaig dir que no l'entenia. No vaig cridar, em vaig mantenir quieta i apàtica. Alguns d'ells van començar a apuntar-me i riure, aparentment, perquè segons ells estava seminua. El palestí que m'havia parlat inicialment em va posar la seva jaqueta i la seva gorra a sobre i va agafar la meva mà. A una mà tenia un míssil i a l'altra la meva mà".

Escenari infernal després de l'atac terrorista

L'escenari era infernal després de l'atac terrorista: "Vam començar a caminar —explica May Haiat— i vaig veure que buscaven cigarrets i begudes al lloc de la festa. Vaig buscar amb ells sense oposar-m'hi. Hi havia cadàvers per tot. Hi havia un altre israelià amb mi que va començar a plorar i jo li vaig dir que no ho fes, que això els posaria nerviosos. El jove es va agenollar i va començar a pregar per la seva vida. El van executar allà mateix, davant meu. Em vaig quedar sola amb els terroristes. Un dels terroristes que tenia una fusta a la mà em colpejava al cap provocant les rialles de tots. Però el que m'havia agafat la mà al principi semblava com que m'havia adoptat. Quan vam arribar a un dels cotxes vaig pensar a suïcidar-me atacant-los".

Això va ser el que va passar a continuació, recorda Haiat: "El palestí que havia matat el noi israelià em va advertir que si intentava fer el mateix, em mataria també. De sobte, el palestí que m'havia donat la jaqueta i m'havia protegit em va dir: 'Corre, ves-te'n!' i vaig veure que no m'apuntaven amb els fusells. Vaig córrer com mai en la meva vida, no vaig arribar a l'escenari de la festa i em vaig allargar al costat de tres cadàvers. Em vaig pintar la cara amb la sang d'un d'ells i em vaig estirar amb els ulls tancats durant tres hores. De sobte vaig escoltar [veus en] hebreu i vaig cridar 'Socors!': eren soldats israelians. Em van portar a un paramèdic per revisar-me. Vaig veure imatges que no voldria recordar. Era viva. Però la meva ànima la van matar. Tant de bo aconsegueixi curar-la".