Angela Merkel ha estat elegida aquest dimecres cancellera alemanya per a un quart mandat amb el vot de la majoria absoluta del Bundestag (cambra baixa), després de reeditar l'acord de gran coalició entre conservadors i socialdemòcrates. Gairebé sis mesos després de les eleccions generals, va rebre el suport de 364 diputats dels 692 presents a l'hemicicle, mentre que 315 van votar en contra, 9 es van abstenir i 4 van emetre un vot nul. "Assumeixo l'elecció", va manifestar Merkel davant del president de la cambra, Wolfgang Schäuble, qui li va desitjar "força i èxit" per afrontar les "grans tasques" de la legislatura.

Entre la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de la cancellera, la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU) i els seus socis del Partit Socialdemòcrata (SPD) sumen 399 escons, amb la qual cosa 35 diputats de la gran coalició no han votat avui la candidatura de Merkel. Després de conèixer-se l'escrutini, la cancellera va rebre els aplaudiments dels parlamentaris i dels convidats a la sessió, entre qui es trobaven, a més de ministres de la passada legislatura i futurs membres del gabinet, el seu marit, Joachim Sauer, i la seva mare, Herlind Kasner.

La líder de la CDU es dirigirà ara a la seu de la Presidència del país, el proper palau de Bellevue, per ser nomenada formalment cancellera pel cap de l'Estat, Frank-Walter Steinmeier, i després tornarà al Parlament per jurar el càrrec. Merkel ha aconseguit posar fi als gairebé sis mesos de bloqueig polític que van seguir les eleccions del passat 24 de setembre, que van deixar un panorama fragmentat i poques opcions de formar un govern estable per la caiguda dels dos grans partits -conservadors i socialdemòcrates- i la irrupció de l'ultradretà Alternativa per a Alemanya (AfD). Ha tornat a recórrer als socialdemòcrates per a la seva quarta legislatura, amb qui ja es va aliar en la seva primera (2005-2009) i tercera (2013-2017), després de la firma formal aquest dilluns del nou pacte de govern, producte d'una complexa negociació.

La gran coalició deixa com a primera força de l'oposició AfD, amb 92 escons; seguida del Partit Liberal (FDP), amb 80; L'Esquerra, amb 69; Els Verds, amb 67, i dos d'independents, escindits de la dreta radical. Quan després dels comicis els socialdemòcrates van anunciar que se n'anaven a l'oposició, Merkel va provar de formar un tripartit amb liberals i verds, però les negociacions van descarrilar després de cinc setmanes de contactes. Llavors va jugar un paper clau el president del país, Frank-Walter Steinmeier, exlíder del SPD i exministre d'Exteriors de Merkel en el seu primer i tercer mandat, que va pressionar els socialdemòcrates perquè reconsideressin la seva actitud.

El llavors líder del SPD, Martin Schulz, va escoltar a Steinmeier i va obrir la porta al diàleg, que va derivar en negociacions formals i, finalment, en un acord de coalició que va rebre el vistiplau de les bases del SPD en una consulta entre els gairebé mig milió de militants del partit. No obstant això, aquest gir de 180 graus va minar la seva credibilitat i Schulz va acabar abandonant la presidència del seu partit i renunciant a ser ministre en el nou executiu, on tenia moltes possibilitats d'aconseguir la cartera d'Exteriors a causa de la seva dilatada experiència a Brussel·les. En el nou Executiu li corresponen sis ministeris a la CDU (entre ells, Economia i Defensa), uns altres sis al SPD (com Exteriors, Finances i Treball) i tres a la CSU, dels quals destaca Interior.