Sembla que la Covid-19 ha copsat l'atenció unànime de la premsa i els mitjans de comunicació de la major part de la comunitat internacional. Des d’una perspectiva occidental i europea, l'actualitat gira al voltant de la crisi sanitària i el seu devastador impacte socioeconòmic. Ara bé, aquesta pandèmia no afecta a tots els estats per igual, està clar. A l'Àfrica, el continent possiblement més maltractat de tots en els darrers dos-cents anys, la incidència del virus no ha afectat de la mateixa manera que a casa nostra, si bé costa que puguin arribar a ser més pobres del que ja són.
Si l’actualitat africana acostumem a associar-la amb guerres, fam, cops d’estat, inestabilitat sociopolítica, pobresa i disponibilitat de grans quantitats de recursos minerals, serà per alguna cosa. És a Moçambic, un estat de la costa oriental africana, on des de fa poc temps s’ha originat un nou conflicte armat. L’excolònia portuguesa va obtenir la seva independència a mitjans de 1975, després d’una llarga i costosa guerra contra la metròpoli que, un cop finalitzada, va ser seguida per una guerra civil no menys mortífera que va durar més de quinze anys (1977-1992). Un cop estabilitzat el país, l’economia es va refer. Gràcies, sobretot, a la inversió de capital estranger. Si bé l’estat de majoria cristiana (sumant els catòlics i altres branques d’aquesta religió) ha estat controlat amb mà de ferro des de la seva independència pel partit Frente de Libertação de Moçambique, els conflictes socials han estat constants i la qüestió religiosa no ha deixat de ser un tema de conflicte latent al país, sobretot amb les minories com els Testimonis de Jehovà –altament perseguits– i els musulmans.
Font: dw.com
Precisament és la minoria islàmica de la província de Cabo Delgado la que des de 2017 s’ha aixecat en armes envers el govern de l’Estat. Aquesta província es troba a la part més septentrional del país i és, a més, un territori ric en matèries primeres com el gas. No sorprèn, doncs, que l’explotació d’aquests recursos estigui altament cotitzada per les grans multinacionals. Com a resultat de les fortes desigualtats socials, la pobresa crònica de la regió d’ençà de l’ocupació colonial, les lluites religioses del país, així com la presència de multinacionals i els seus cossos de seguretats privats, es va crear a finals de 2017 un context idoni per acabar provocant en les zones que van des de la ciutat de Pemba fins a la frontera de Tanzània una revolta islamista.
Autor: ACLED
L'organització que dirigeix l'aixecament armat s’anomena l'Ansar al-Sunna, que significa ‘’adeptes de la tradició profètica’’, i que es declara obertament com a anticristiana i antioccidental. Tanmateix, aquesta revolta que el 2018 es va acabar aliant amb Estat Islàmic no s'ha d'entendre simplement com a producte de la radicalització religiosa de certs sectors socials, sinó que s'han de tenir present altres elements com la precària situació social de la província. Alguns dels principals factors que han omplert les files dels insurgents i han donat legitimació a la seva causa estan altament associats amb la falta de feina i un futur digne, elements que principalment afecten els joves, les principals víctimes del conflicte, i per la situació precària que viu la regió agreujada pels desastres naturals que recentment ha sofert a causa del Cicló Kenneth.
El conflicte en actiu des de 2017 ha causat, aproximadament, més de 2.000 morts i més de mig milió de refugiats en direcció a les províncies veïnes de Niassa i Nampula, a més del país de Tanzània. Malgrat que els insurgents han protagonitzat nombrosos actes especialment cruels contra la població civil (entre elles més de 50 decapitacions), no són els únics que els han comès. És aquí la paradoxa. L'Estat, l'organització que representa que hauria de ser el salvador i qui hauria de salvaguardar la pau, a més de garantir una vida digna als seus ciutadans, també protagonitza accions extremadament cruels contra la seva població civil, fet que alimenta la propaganda islamista i justifica les seves accions de repressió. A més, també ha vetat l’entrada de periodistes en les zones de conflicte, fins a arribar a detenir-ne alguns, i empresonar arbitràriament ciutadans sospitosos de donar suport als rebels.
Combatre el foc amb més foc, una recepta que habitualment es repeteix en escenaris de conflicte internacional i on la comunitat internacional – entre ells alguns estats membres de la Unió Europea –, es neteja les mans mirant cap a un altre costat. Bàsicament perquè mentre els moçambiquesos es maten entre ells i tendim a estigmatitzar els rebels com els dolents, les multinacionals segueixen extraient els recursos del territori sense afavorir el creixement econòmic de la població local i condemnant-los a la misèria més absoluta. Tot plegat sense oblidar el fet tant els estats com les grans empreses també fan negoci amb la lucrativa venda d’armes i la seguretat privada.
Malauradament, el conflicte de Cabo Delgado simplement representa un exemple més de conflicte bèl·lic en un món altament violent i inestable. Un espai on les empreses poden fer negocis, els estats poden vendre armes –tant als rebels com al govern– i, en definitiva, un lloc més del tauler de joc on les grans potències i les seves empreses competeixen entre elles per guanyar poder i influència en aquest món globalitzat i desigual.