Jimmy Carter, 39è president dels Estats Units, ha mort a 100 anys aquest diumenge a la seva residència a Geòrgia, segons ha informat el seu fill a través d'un comunicat. Carter, que es trobava sota cures pal·liatives des del febrer de l'any passat, ha estat el president més longeu, càrrec que va exercir en un únic mandat, entre 1977 i 1981. Abans, entre 1971 i 1975, el líder demòcrata va ser governador del seu estat natal, Geòrgia. Tot i que la seva gestió al capdavant de la Casa Blanca va rebre moltes crítiques, després d'abandonar la presidència va continuar tenint una gran influència en el país, i al capdavall es va convertir en una figura enormement respectada, especialment per la seva feina humanitària, que li va merèixer un Premi Nobel de la Pau l'any 2002.
James Earl Carter, nascut l'any 1924 a Plains, a l'Estat de Geòrgia, va fer 100 anys l'1 d'octubre passat, i ha estat el president més longeu dels EUA i el que més ha viscut un cop abandonada la presidència. Els 77 anys de vida que va compartir amb Rosalynn Carter, que va morir el novembre de l'any passat, també el van convertir en el president amb el matrimoni més llarg. Els problemes de salut de Carter van començar l'any 2015, quan li van detectar càncer al fetge i al cervell. Malgrat que el pronòstic no era favorable, mesos més tard se'l va proclamar curat. A partir de l'any 2019 la seva salut va empitjorar i va patir fractures i altres lesions fruit de caigudes.
El gran èxit de Jimmy Carter: els Acords de Camp David
La victòria de Carter en les eleccions presidencials de 1976 contra el republicà Gerald Ford, va obrir una nova etapa demòcrata després dels mandats de Richard Nixon i Ford. La política exterior, enfocada cap a la importància de la pau i el respecte als drets humans, va ser el més rellevant del seu mandat. El primer que va fer en arribar al càrrec va ser reduir el pressupost de defensa i ordenar la retirada de tropes i armes nuclears de Corea del Sud, fet que va despertar fortes crítiques dels republicans. Una altra decisió controvertida va ser la signatura dels Tractats del Panamà el 1977, amb la qual els Estats Units retornaven el control del Canal de Panamà al país centreamericà. Però sens dubte, el gran èxit de Carter va arribar un any més tard, quan va esdevenir el mitjancer en les negociacions entre el president d’Egipte, Ànwar el-Sadat, i el primer ministre d'Israel, Menahem Beguín, que van culminar amb la signatura dels Acords de Camp David, pels quals Egipte reconeixia l'Estat d'Israel, i aquest es retirava de la península del Sinaí.
Les relacions amb l'URSS: de SALT II a la Doctrina Carter
Quant a les relacions amb la Xina, va continuar la política dels seus predecessors en l'intent per normalitzar les relacions diplomàtiques amb el país asiàtic, i el 1979 va anunciar el reconeixement formal la República Popular de la Xina com a un únic país, de forma que retirava el reconeixement de Taiwan.
Carter estava fermament en contra de la proliferació nuclear i va signar amb el llavors líder de la Unió Soviètica, Leonid Bréjnev, el tractat SALT II, que limitava els míssils nuclears intercontinentals. Tot i que ambdós dirigents el van firmar i va suposar un pas més en la distensió de les dues potències, la invasió soviètica de l'Afganistan a finals del 1979 va portar el Senat dels EUA a rebutjar definitivament la seva ratificació. Carter, malgrat la seva visió humanitària, va considerar la invasió de l'URSS una provocació i va respondre amb contundència amb la declaració del que posteriorment es va anomenar Doctrina Carter, per la qual els EUA asseguraven que farien servir la força militar en cas que fos necessari per defensar els seus interessos nacionals al Golf Pèrsic. Carter va incrementar la despesa de Defensa, va iniciar el finançament als mujahidins, va imposar sancions a l'URSS i va fer una crida al boicot dels Jocs Olímpics de Moscou de 1980.
La fi del mandat de Carter amb la crisi dels ostatges a l'Iran
El declivi del mandat de Carter i el que el portaria a una demolidora derrota davant de Ronald Reagan en les eleccions presidencials de 1980 va ser la crisi dels ostatges a l'Iran. El novembre del 1979 seguidors de l'aiatol·là Ruhol·lah Khomeini van assaltar l’ambaixada dels Estats Units a Teheran i van prendre 63 ciutadans estatunidencs com a ostatges. Tot i que en van alliberar 11 pocs dies després, els 52 restants van continuar retinguts durant 444 dies, fins que el govern dels EUA, després de diversos intents fracassats per alliberar-los, va acabar acceptant les exigències del règim iranià.
Quant a la política interior, la presidència de Carter va estar marcada per la inflació i la crisi energètica del 1979, i les seves polítiques van anar dirigides a intentar contenir l'augment de preus. Així, va establir una política energètica nacional i va imposar controls al preu del petroli i el gas natural. Una de les fites per les quals se'l recorda és perquè va instal·lar panells solars a la Casa Blanca. Tanmateix, no va poder dur a terme moltes de les seves propostes, en part pel context econòmic, però també perquè no tenia bones relacions amb els membres del seu partit al Congrés.
La feina humanitària de Jimmy Carter fora de la Casa Blanca
Des dels seus inicis en política Carter va defensar la igualtat de totes les persones. El 1971, quan va esdevenir governador de Geòrgia va deixar clar que no hi havia cabuda per la segregació racial als Estats Units i va nomenar persones afroamericanes en càrrecs públics. La seva administració va ser la primera a reunir-se amb activistes del col·lectiu LGTBI l'any 1977 i va rebutjar una iniciativa a Califòrnia que pretenia prohibir el professorat homosexual. Carter va ser també un ferm opositor a la pena de mort, i al llarg de la seva vida va reclamar en múltiples ocasions que s'eliminés aquesta pràctica als Estats Units.
Tan sols un any després de deixar la presidència, el 1982, Carter va fundar juntament amb la seva dona, el Centre Carter, una organització sense ànim de lucre per l'avenç dels drets humans. La institució duu a terme diversos projectes com ara l'observació de processos electorals, el suport local a institucions democràtiques en diversos països, la mediació de conflictes i també ajuda en l'erradicació de malalties infeccioses. La feina de l'expresident al capdavant del Centre Carter "per trobar solucions pacífiques a conflictes internacionals, promoure la democràcia, els drets humans i el desenvolupament econòmic i social" li va atorgar el Premi Nobel de la Pau l'any 2002.
La relació de Carter amb Catalunya i la independència
L'any 2010 Jimmy Carter va rebre el XXII Premi Internacional Catalunya, per ser considerat una figura exemplar. "Aquest poder tou, aquesta sensibilitat wilsoniana envers l'autodeterminació dels pobles, aquesta consciència que els problemes d'una nació s'inscriuen sempre en un àmbit més ample, tot plegat està en la línia d'allò que els catalans podem fer i hem de fer en l'àmbit ibèric, europeu i mediterrani", va valorar el jurat. L'abril del 2017, Carter va rebre el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a Atlanta, perquè aquest li expliqués el procés independentista de Catalunya i el referèndum d'autodeterminació.